Cant de mi mateix

Walt Whitman va néixer el 31 de maig de 1819 a West Hills (Nova York) i va morir el 26 de març de 1892 a Camden (Nova Jersey). Assagista, periodista i humanista, ha estat considerat un dels poetes nord-americans més influents. Leaves of Grass és la seva obra més coneguda, un poemari en el qual va estar treballant durant quaranta anys. Va morir després d’haver-ne donat per definitiva la setena revisió. En català, Fulles d’herba ha estat publicat per Edicions de 1984, amb traducció de Jaume C. Pons Alorda. Recordem Walt Whitman llegint l’arrencada del poema Cant de mi mateix.

Foto: Alex Saund

1

Jo em celebro i em canto,
I allò que jo dono per bo tu també ho donaràs per bo,
Perquè tots els àtoms que em pertanyen també et pertanyen a tu.

Reposo i exalto la meva ànima,
M’inclino i reposo amb llibertat, i contemplo un bri d’herba d’estiu.

La meva llengua, tots els àtoms de la meva sang, nascuts d’aquesta
terra, d’aquest aire,
Nascuts aquí de pares que ja hi varen néixer, i els seus pares també,
Jo, ara, amb trenta-set anys i una salut perfecta, començo
I desitjo no aturar-me fins a la mort.

Credos i escoles en suspens,
Me n’allunyo una estona, satisfet del que representen, però no els
oblido mai,
M’apodero del bé i del mal, i deixo que tots els perills parlin,
Natura sense contencions, amb tota la seva energia primordial.

Les cases i les habitacions són totes plenes de perfums, els prestatges
estan sadolls de perfums,
Jo mateix en respiro la fragància, la reconec i m’encanta,
La seva essència podria intoxicar-me fins i tot, però no deixaré que
això passi.

L’atmosfera no és un perfum, no amolla essència, no fa olor,
Ha estat destinada a la meva boca des de sempre, n’estic enamorat,
Aniré al llindar del bosc, m’arrabassaré la disfressa i em despullaré,
M’estic morint de ganes que em toqui.

El baf del meu alè,
Ecos, oneigs, brunzits, xiuxiuejos, arrel d’amor, fils de seda, forca i ceps,
La meva respiració i inspiració, els batecs del meu cor, el flux de la
sang i l’aire a través dels meus pulmons,
L’olor de les fulles verdes i de les fulles seques, de la riba i de les
fosques roques marines, l’olor de la palla al corral,
El so de les paraules que amolla la meva veu es perden pels garbulls
del vent,
Besadetes suaus, abraçades, braços copulant,
El joc de la llum i l’ombra damunt dels arbres mentre les branques
àgils es remenen,
El goig d’estar tot sol o enmig de la bullanga dels carrers, o a través
dels camps i de les faldes dels turons,
La sensació de salut, la roentor del gran migdia, el meu cant quan
m’alço del llit i quan em retrobo amb el sol.

Creus que mil hectàrees són massa? Creus que la terra és massa?
T’has esforçat molt de temps per aprendre a llegir?
T’has enorgullit de penetrar el cor dels poemes?

Acompanya’m aquest dia i aquesta nit, i teu serà l’origen de tots els
poemes,
Teva serà la benaurança de la terra i del sol (milions de sols encara
esperen ser descoberts),
Deixaràs d’acceptar coses de segona i de tercera mà, deixaràs de
mirar a través dels ulls dels morts i deixaràs d’alimentar-te de
les bubotes dels llibres,
Deixaràs de mirar a través dels meus ulls, deixaràs d’acceptar tot
allò que de mi et vingui, tot allò que jo fins ara he acceptat,
Escoltaràs totes les coses i les filtraràs a través del teu tu mateix.

3

He sentit de què parlaven els que parlaven, parlaven del principi i
de la fi,
Però jo no parlo ni del principi ni de la fi.

Mai no hi ha hagut més principi que el que hi ha ara,
Ni més joventut ni més vellesa que les que hi ha ara,
I mai no hi haurà més perfecció que la que hi ha ara,
Ni més cel ni més infern que els que hi ha ara.

Furor i furor i furor,
Sempre el furor procreador del món.

De la foscor sorgeixen els iguals contraris, sempre la substància i la
multiplicació, sempre el sexe,
Sempre un nus d’identitat, sempre la diferència, sempre una progènie
de vida.

Qualsevol planificació és inútil, els savis i els ignorants ho tenen
claríssim.

Amb una seguretat indestructible, a plom ben amunt, units i amarrats,
apuntalats a les bigues,
Massissos com cavalls, amorosos, orgullosos, elèctrics,
Jo i aquest misteri aquí ens erigim.

Clara i dolça és la meva ànima, clar i dolç és tot allò que no és la
meva ànima.

Si en falta un, falten tots dos, i l’invisible és demostrat pel visible.
Fins que el visible esdevé invisible i, al seu torn, és demostrat.

Propugnar els seus mèrits i separar-los dels seus defectes fa que una
època aconsegueixi humiliar una altra època,
Però jo conec la perfecció i la justícia de totes les coses, i per això
deixo que els altres discuteixin mentre jo callo, i me’n vaig a
nedar i a celebrar-me.

Benvinguts em són tots els òrgans i tots els atributs, com els d’un
home de cor preciós i net,
Ni una polzada ni una partícula d’una polzada no són dolentes, i
cap no serà menys familiar que les altres.

Sóc feliç —miro, danso, ric, canto;
Mentre l’amat amorós i efusiu comparteix amb mi el llit nocturn i
dorm i m’abraça, i se’n va a trenc d’alba amb passes furtives,
I em deixa senalles cobertes amb estovalles blanques que omplen la
casa de plenitud,
He de postergar el meu sí i el meu ser? I he d’esbroncar els meus
ulls perquè
Deixin de sotjar tot el camí
I em desxifrin i em revelin, fins al darrer cèntim,
El valor exacte d’un i el valor exacte de dos, i quin val més?

4

Caminants i curiosos m’envolten,
Gent que conec, l’efecte que ha produït en mi la meva infància, o el
districte i la ciutat en què visc, o el país,
Els últims esdeveniments, descobriments, invents, societats, autors,
antics i moderns,
El meu sopar, la meva roba, els meus companys, el meu aspecte, els
meus afalacs, els meus deures,
La indiferència real o imaginària d’uns quants homes i dones que
estimo,
La malaltia d’un dels meus parents o la meva, o la traïció o la pèrdua
o la manca de diners, o les depressions o les exaltacions,
Les batalles, els horrors de la guerra fratricida, l’angoixa de les notícies
ambigües, els fets convulsos;
Tot això m’acompanya dia i nit, i també m’abandona,
Però no és el meu Jo.

Allunyat de les disputes i dels conflictes s’alça allò que sóc,
Alegre, complaent, compassiu, ociós, unitari,
Miro cap a baix, em dreço, o inclino un braç cap a un recolze
impalpable i segur,
Miro amb el cap inclinat, i curiós, el futur que ha de venir,
Dins i fora del joc, ho observo i ho reflexiono tot.

Enrere han quedat els dies en què suava entre boires per culpa dels
lingüistes i dels guerrers,
No tinc burles ni sofismes, jo observo i espero.

5

Jo crec en tu, ànima meva, l’altre que sóc no s’humiliarà davant teu,
I tu no t’humiliaràs davant seu.
Lliura’t amb mi a l’herba, aclareix-te la gola,
No vull paraules ni música ni rimes ni costums ni conferències, ni
tan sols les millors,
Només vull el non-non, la taral·la de la teva veu polida.

Recordo com ens vàrem ajeure aquell cop, un translúcid matí d’estiu,
Com inclinares el teu cap sobre les meves cuixes i et vares girar
dolçament cap a mi,
Com esbudellares la tela que cobria el meu tòrax i endinsares la
llengua fins a tocar el meu cor nu,
I et dilatares per arribar-me a la barba, i t’expandires per abraçar-me els peus.

Ràpidament s’alçaren i m’enrevoltaren la pau i el coneixement que
ultrapassen totes les qüestions de la terra,
I sé que la mà de Déu és la promesa de la meva,
I sé que l’esperit de Déu és germà del meu,
I que tots els homes que han existit són també els meus germans, i
les dones són les meves germanes i amants,
I que l’amor és el substrat de la creació,
I que són infinites les fulles d’herba erectes o músties dels camps,
I les formigues morenes en els petits pous sota seu,
I les crostes molsoses a les tanques, les pedres amuntegades, el saüc,
el trepó i la zitzània.

Fragment publicat amb llicència i permís d’Edicions de 1984