Converses

Tom Sharpe: «Escric comèdia per espantar la depressió»

L'autor deia que no havia buscat mai la fama i que només es proposava fer riure

El Tom Sharpe fotògraf

| 06/06/2018 a les 15:26h
Especial: Converses
Arxivat a: Biblioteca, Henry Wilt, escriptor, Gran Bretanya, Tom Sharpe
Això era l'octubre del 2004. Tom Sharpe (Londres, 30 de març del 1928-Llafranc, 6 de juny del 2013) es negava a jubilar Henry Wilt, el seu personatge més popular. Acabava de publicar el quart llibre de la sèrie, un volum dedicat als metges i cirurgians catalans. I em va obrir les portes de la seva casa de Llafranc, on es refugiava durant tota la temporada baixa. 
 

Foto: Arxiu

 

Així que em rep, l’escriptor es posa a carregar contra el sistema sanitari britànic. “La sanitat anglesa és la pitjor d’Europa, amb diferència. És terrible, podríem dir que no existeix. Allà hi ha bons metges, però no sé pas com trobar-los. Palafrugell té 20.000 habitants i trenta metges; a Anglaterra tan sols n’hi hauria dos o tres, i encara gràcies. I a l’estiu, a Palafrugell n’hi ha seixanta-quatre”. Sharpe parla en anglès, però diu seixanta-quatre en un català del tot intel·ligible: “Només sé dir sisplau, els nombres i poca cosa més. M’agrada Catalunya perquè els catalans sou macos i educats i perquè jo no us entenc, cosa que ja em va bé”.
 
Wilt s’ha perdut (en castellà el títol és un altre: Wilt no se aclara) sembla fet a mida per als fans del peculiar professor, la seva no menys peculiar esposa i les terribles quadrigèmines –ara ja adolescents– que els compliquen l’existència. “No he fet un llibre exclusiu per als fans, jo escric per a tothom. Tampoc penso que aquest sigui un Wilt com els altres: m’ha costat molt més d’escriure que els tres anteriors. I no crec que visqui prou temps per poder-ne escriure un cinquè”.
 
La primera versió de la nova novel·la feia més de 1.500 pàgines. “Escric a màquina i edito amb l’ordinador. Em passo molt temps corregint i procurant que tot lligui. La comèdia ha de ser lògica, cada cosa que hi passa ha de tenir una conseqüència. Jo no escric acudits, creo situacions que acaben sent divertides. Si un llibre meu no fa riure, no el dono per acabat. Confio molt en la meva dona: quan ella no somriu, malament”.
 
¿No està cansat d’haver de ser sempre graciós? “Al contrari, sort en tinc. La comèdia em serveix per espantar la depressió. No he patit cap depressió clínica, però em deprimeixo de tant en tant com qualsevol mortal”. Escriu, doncs, com a teràpia? “Escric per guanyar diners”, respon, contundent. Amb tot, no deu ser aquesta l’única motivació: quan li comentem que, amb els drets d’autor que ha guanyat fins ara, ja no li caldria escriure més novel·les, afirma: “No em cal, però m’agrada”.
 
Les solapes dels llibres presenten Sharpe com a l’escriptor més divertit i punyent en llengua anglesa. Les parets de la casa de Llafranc mostren la seva segona vocació: la de fotògraf. I ell ens en revela una tercera: “Jo volia ser poeta, la poesia era la meva gran ambició de jove. Després vaig intentar ser dramaturg, sense èxit: vaig escriure unes obres de teatre realment dolentes, pèssimes”.
 
A la Gran Bretanya no el prenen seriosament, potser perquè s’ha dedicat a fer riure. “Els crítics no saben què dir d’un llibre d’humor: si l’expliquen, aixafen la guitarra al lector”. Tot seguit, mastegant cada paraula i amb cara de pocs amics, afegeix: “Un crític és un escriptor frustrat. Sempre, sempre, sempre”.
 
El pare de Henry Wilt fa bandera de la incorrecció política. “Sóc políticament incorrecte fins al moll de l’os. Tal com m’ha quedat la cama, jo sóc un esguerrat, no pas una persona físicament discapacitada. I els cecs són cecs, no pas minusvàlids visuals. La moda del llenguatge políticament correcte va venir d’Amèrica, com totes les coses dolentes”.
 
Sharpe està prou integrat a la Costa Brava. “El millor de guanyar diners és que em puc permetre indulgències com la de fumar havans. Els compro a Palafrugell, on hi ha la millor botiga d’havans de Catalunya”, explica. La nostra llengua se la mira de lluny, tot i que té un diccionari anglès-català que consulta cada vegada que vol conèixer la traducció exacta d’una paraula. “És molt difícil aprendre el vostre idioma, d’una banda perquè la pronunciació té molta importància. I d’altra banda, perquè quan un anglès intenta parlar català amb gent d’aquí, i això ho sé per amics meus, li responen en castellà! I així no hi ha manera d’aprendre català!”.
 
El quart llibre protagonitzat per Henry Wilt passa entre Anglaterra i els Estats Units, on viatgen la seva dona i les quatre filles bessones amb l’objectiu frustrat de fer-se mereixedores de l’herència d’un oncle americà riquíssim. Els ianquis entren en el món satíric de Sharpe i no en surten gaire ben parats, per dir-ho finament. “Els Estats Units han perdut el nord. La meva dona és americana, hi ha americans que m’agraden, però l’administració americana és fatal. Els que governen aquell país parlen de míster Ansar i de la República d’Espanya. Si el president dels Estats Units és un tros d’ase, imagina’t com deu ser la ignorància de la gent del carrer. La societat americana en conjunt és repugnant, un desastre. Només es mouen pels diners, no hi ha res que els preocupi més. Jo guanyo diners però me’ls gasto, els americans volen tenir-ne com més millor. I són perillosos: els agraden les armes. Una cosa bona d’Espanya és que aquí [sic] no us agraden els americans”.
 
En una entrevista concedida fa vuit anys, Tom Sharpe va sentenciar: “El pitjor que li pot passar a una persona és dir-se Margaret Thatcher”. Ara ha canviat d’opinió: “El pitjor de tots és Tony Blair. Pitjor encara que George Bush i que Margaret Thatcher. Odio Blair. No m’agradava gens la Thatcher, la detestava profundament, però reconec que tenia més consistència política. Almenys quan deia una cosa, la feia. Blair és un mentider que llepa el cul de Bush, sense que el president americà hagi utilitzat paper higiènic. Ecs. Estic molt emprenyat amb Blair, molt. I els meus amics també. Ens va dir que confiéssim en ell. Confiar en ell? On són les famoses armes de destrucció massiva? Enlloc! No n’hi havia cap! Bush i Blair ens van mentir. Per culpa d’ells, avui la gent menysprea la política. Això no passava a l’era Thatcher. La menyspreàvem a ella, però encara crèiem en la política”.
 
Tom Sharpe va fer el servei militar als marines abans d’anar-se’n a viure a Sud-àfrica el 1951. Allà va ser empresonat el 1961, acusat de “polític subversiu” i “comunista perillós”. El mateix any les autoritats sud-africanes el van deportar. “El meu pas per la presó em va marcar molt. Per a un escriptor és una experiència apassionant, vaig tenir l’oportunitat d’observar de molt a prop el comportament humà. Compartia una cel·la minúscula amb quatre persones que no tenien res a veure amb mi, jo era l’únic de tots ells que havia anat a l’escola. Només hi vaig ser tres setmanes, però me’n recordaré tota la vida”.
 
Tampoc oblidarà el dia que va estar a punt de morir davant les càmeres de televisió. “Pilar Trenas m’estava fent una entrevista per al programa Muy personal. La gravació es va allargar fins a la matinada. A mi m’havia anat pujant un dolor pel braç cada cop més intens. Quan es van apagar les càmeres, vaig dir que avisessin un metge perquè estava a punt de palmar-la. Havia optat per dissimular perquè no volia que la meva mort quedés filmada”.
 
Més d’una entrevista amb Tom Sharpe ha acabat de cop, quan l’escriptor diu que ja en té prou. Però en aquest cas és ell el que estira la conversa molt més enllà del que dura una cinta de noranta minuts. “Hi ha gent que ve fins aquí per veure’m. Però jo no he buscat mai la fama. Només em proposo fer riure”.
 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Cor de Teatre proposa un muntatge sobre aquests dos poemes èpics al TNC
Imatge il·lustrativa
La Diputació de Barcelona proposa un acostament temàtic a la col·lecció Macba
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona fomenta l'anàlisi i la reflexió en el seu cicle de debats
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i Versembrant organitzen una activitat de creació musical per a joves
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc reflexiona sobre com censurem el sentit de l'humor
Imatge il·lustrativa
Una animació de Pixar mostra com una mare pateix la síndrome del niu buit
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge mostra l'assetjament i la violència verbal que rep la dona al carrer
Imatge il·lustrativa
Una manifestació exigeix que rebre un regal o un altre no depengui de si ets nen o nena