Cada dotze dies en Dave en té dos de festa. A The Brave Sentinel és com ho fan, no hi ha res a dir. Els dos dies de festa li cauen en cap de setmana i sovint els aprofita per convèncer-se que la Jenny Schaefer no hauria de ser la Maggie Mulligan, i van a veure pel·lícules i parlen de tot menys del que els angoixa, que és casar-se o no i que a cal Schaefer els nois sempre neixin estèrils o morts.
Però aquest cap de setmana: en Dave truca a la Jenny per dir-li una cosa. Ella escolta el què amb el pip-pip del microones de fons, que la cera per depilar-se ja és calenta, i no s’altera gaire, sincerament, quan ell li diu, sense descripció ni ubicació, que se’n va a cobrir una urgència tots dos dies de festa, que n’ha de fer un article, esclar, urgent. Si deixés refredar la cera voldria dir que no accepta ni s’adapta al nou escenari, però el que passarà és que acabarà ràpid la conversa per no haver-la de tornar a escalfar. En Dave és només un dels components de la seva vida, en té més, té amigues i pensament positiu. Vés, fes, Dave. Ella és així, sap que si en Dave no és prou bo, la vida ja li ho farà saber abans d’allò, que es casin o no. Viu l’ara, Dave. Començarà pels engonals.
Una urgència sense descripció ni ubicació no és, el que en Dave ha venut a la Jenny. Resulta que la Maggie Mulligan tampoc sap si en Dave és prou bo, i la noia, molt alterada, li ha demanat hores de convivència o deixem-ho córrer. Per coses, es tem que la Jenny hagi tornat a aparèixer. En Dave li diu que d’acord, que dos dies, no pas més. Ella pensa que dos dies amb en Dave han de poder incloure per força alguna conversa-far que li doni una idea de cap on es dirigeix allò seu. Ell hi va perquè deixem-ho córrer, convençut.
El camí fins arribar a ca la Maggie és infernal –alta muntanya és poc–, però demà passat el farà de tornada i ja estarà. Ella l’espera al porxo asseguda, no cal dir-ho, al gronxador encoixinat de tres places i amb un te fred a la mà. Ell aparca el cotxe i en surt indecís i marejat: la Maggie no s’hauria depilat, no té prou pau a dins, com sí que té la Jenny, per tant és possible que estigui a punt de plorar o il·lusionadíssima pel pastís de carn que ha fet per sopar, és d’extrems. En Dave arriba al gronxador i la Maggie està bé i el pastís, boníssim, i la casa plena d’espelmes i il·lusió.
A les onze la Jenny truca. No havien quedat que res de trucades, per això en Dave no pot condemnar la intromissió, encara que ja estigués fent l’amor amb la Maggie. La Jenny li pregunta com va la urgència, l’article, ell fa anar la conversa com si li truquessin del diari, la Maggie no diu res perquè es pensa que li truquen del diari, en Dave se’n va al menjador i obre el Mac, escriu: “La complexitat de l’ortografia dificulta les tasques d’extinció de l’incendi”, ho envia a la Jenny –sí, està sent complicat, et passo el titular, amor–, agafa una espelma, la tira per la finestra, s’assegura que prengui. La pinassa no falla mai.
Foto: Son of Gr.
* Sóc correctora i sempre m’ha captivat la idea que una errada pugui capgirar el significat d’un text fins al punt de canviar-ne el sentit. I aquesta fixació m’ha dut a col·leccionar errades reals al llarg dels anys, unes errades que ara inflo i faig sortir de mare a través d’en Dave McDermott, un periodista presbiterià que fa anar de corcoll comtats sencers per culpa dels seus titulars malencertats.
