Les paraules no es poden tancar dins d’una gàbia, volen soles. Ho advertia Montserrat Roig i ho justifica Gerard Quintana a la Setmana de la Cultura Prohibida del Born. Com? Cantant aquelles cançons, recuperant aquelles veus que han volgut ser silenciades, i explicant-nos les històries de censura que hi ha al darrere de cadascuna. Per què? Per anar contra corrent, per ser incòmodes, per dir el que segons quines orelles no volen escoltar.
Intocables. El títol del concert-xerrada sona gairebé com una sentència. Però més aviat és un desafiament. Perquè sovint allò que ens prohibeixen és el que ens atreu més. Com si cada no imposat alimentés la curiositat, les ganes de destapar, de voler saber, d’anar més enllà. El repertori és llarg; els motius al·legats pels censors, encara més. Les tisores les tenen el poder, la religió. El que no es cansen de retallar és el que els resulta incòmode: les drogues, el sexe, que algú digui no a la guerra o que assenyali les misèries d’aquest món.
“El 14 de juliol jo em quedo al llit igualment, que la música militar mai no m’ha sabut despertar.” Quan el 1952 Brassens es va negar a celebrar el Dia de la Festa Nacional de França, va veure com La mala reputació era rotundament negada en antena. Però el conflicte amb els símbols, les banderes encara el trobem avui quan es xiula un himne en un partit de futbol.
“Los Beatles pasaron por Madrid sin demasiada pena ni gloria.” Aquests eren els titulars que corrien entre diaris quan els de Liverpool tocaven a Espanya. Empetitir realitats també és censurar. Quintana ens explica com el mateix mànager del grup, Brian Epstein, no els deixava parlar de política. Quan va morir el 1967, John Lennon va compondre Revolution: una forma de comprometre’s i de posicionar-se al món. De plantejar-se com ha de ser la revolució, el camí, la proposta. Ell ho tenia clar: lluny de la violència.
La música serveix per posicionar-te. És una arma per dir prou. L’esperit rebel David Bowie, a principis dels 70, ho va evidenciar. Quan s’estava encarant una lluita per trencar els límits rígids del que havia de ser sexualitat, es va declarar bisexual i les portes dels Estats Units se li van tancar. Al cap d’anys va dir que no ho era, però que en aquell moment era necessari dir-ho.
“No sé si aquesta cançó va ser prohibida en algun lloc, però sí que ho va ser a casa meva.” Parlem d’un disc, el Dioptria de Pau Riba, i de la seva voluntat de desmaquillar la burgesia, de mostrar-nos, amb Vostè (tu, tu mateixa) com trontollava la realitat d’aquelles dones que tenien per ofici estar casades. Aquí, a casa, són molts els que han volgut dir prou. Des de Jaume Sisa o els Setze Jutges fins a Cesk Freixas o Albert Pla: ahir i avui se’ls han tancat portes i se’ls han negat actuacions.
El que no interessa és trencar regles. Que una cançó estigui al servei d’una comunicació lliure. Les ganes d’emmudir segueixen existint. Però com més s’oprimeix, més gran pot ser després el salt, l’alliberació. Potser sí que la música té un punt a favor: engabiar una cançó és impossible.
Foto: @photojordimusik
0
0
