Escriure en castellà a Catalunya

La nostra comunitat serà més lliure el dia que accepti la convivència amb tota classe de gent

La preferida de l'avi

| 16/06/2016 a les 01:27h
Especial: 25 anys sense Montserrat Roig
Arxivat a: Biblioteca, Montserrat Roig, Cristina Losantos, escriure, castellà, Catalunya

Vint-i-cinc anys després de la mort de Montserrat Roigcom a homenatge i reivindicació d'una autora necessària, recuperem cada setmana un article de l'escriptora, il·lustrat per Cristina Losantos.

Il·lustració: Cristina Losantos


És cert que molts escriptors catalans estan d’acord amb la definició que són escriptors catalans els qui escriuen i publiquen les seves obres de creació en català. Aquesta definició és, avui, polèmica. Però segurament si les circumstàncies polítiques no haguessin trasbalsat el país el 1939, avui els escriptors catalans no s’haurien de definir. És que un escriptor suec o danès ha d’explicar qui és?
 
Calia definir-nos perquè el franquisme va perseguir —intentant-ne l’anihilació— el vehicle d’expressió més important per a un escriptor, la seva llengua.
 
L’escriptor català ha tingut, i té, un greu problema d’identitat. La comunitat lingüístico-cultural dels Països Catalans ha quedat malmesa de tal manera que caldran bastant d’anys per a reoganitzar-nos culturalment com a cultura “normal”, com a cultura que es desenvolupa sense haver-se de preguntar, contínuament, què és. Hem avançat molt, és ben cert, avui trobem molts joves escriptors catalans menors de trenta anys que ja no es pregunten en quina llengua han d’escriure, que es posen a escriure en català sense els sotracs que hem passat nosaltres, sense tenir por de passar o per “localistes” o per “sonats”. L’autonomia, a través de la reforma de l’ensenyament i d’una Conselleria de Cultura eficient, innovadora i integradora, podrà ajudar a fer desaparèixer el problema. Perquè, repeteixo, el problema és substancialment un problema polític motivat per una circumstància històrica molt concreta: el feixisme es cohesionà sobre la uniformitat i els ideals anacrònics de la “Reconquista castellana”. Els anys en què Catalunya ha tendit a presentar-se com un país “normal” el problema ha minvat considerablement. I si bé és cert que hi ha hagut sempre escriptors catalans que han escrit en castellà —recordem els anys de la República—, eren molt minoritaris i la seva presència no anunciava el divorci que sembla que avui hi ha entre escriptors catalans que escriuen en la llengua del seu país i els altres, aquests que han nascut a Catalunya i que, per raó d’haver utilitzat per escriure una llengua identificada amb la dels opressors, ningú no gosa definir.
 
Però hem d’admetre que vivim en un període de transició en què caldrà adoptar, com a norma bàsica de convivència, raons provisionals de trànsit cap a la normalitat. Em temo que en dir que només “són escriptors catalans els qui escriuen i publiquen les seves obres de creació en català” sense afegir-hi res més, cometem un greu error de perspectiva històrica i ens allunyem de la realitat cultural que ens ha deixat el franquisme.
 
Hi ha, em sembla, casos molt distints d’escriptors catalans en llengua castellana. En primer lloc, ens trobem amb els botiflers, que havent escrit en català durant els anys de la Generalitat —o abans— van canviar de llengua el 1939 perquè pujaren al carro vencedor. Aquests van renunciar a la seva identitat per raons exclusivament político-cojunturals. En segon lloc, ens trobem els escriptors que han nascut a Catalunya, o que hi han vingut de petits, que no han tingut cap mena d’accés a la cultura catalana. Ni en els llibres, ni dins de l’escola o la universitat. Escriptors que, com en el cas d’en Candel o Vázquez Montalbán, escriuen des de sempre en un context totalment català però que la seva eina d’expressió és la llengua materna, la llengua castellana. Aquests escriptors pertanyen a la cultura catalana perquè hi ha la voluntat de pertànyer-hi.
 
El tercer cas és el més complicat: és el cas de les elits culturals que començaren a sorgir als cinquanta, elits que es desenvoluparen sobretot a Barcelona i dins de la burgesia, predominantment de l’alta burgesia. Ens trobem davant d’escriptors nascuts a Catalunya que utilitzen, o no, la llengua catalana parlada, intel·lectualment molt superiors a la depravació cultural del clima franquista, oberts a nous corrents innovadors, que escriuen en castellà sense preocupar-se gaire per què i que el centre dels seus interessos és eminentment urbà. I s’han mogut en un àmbit “cosmopolita”, desarrelat, tot aprofitant els grans avantatges d’utilitzar, en el camp de la creació, la mateixa llengua que a l’Amèrica Llatina. Conscientment o no, molts d’aquests escriptors desdenyen la cultura catalana o bé ignorant-la o bé titllant-la de “localista” i “provinciana”. Els seus textos de creació, que són sovint rics i atractius, resulten pobres i banals quan es tracta de parlar de la cultura catalana. No es preocupen de burxar en les nostres arrels, no els interessa conèixer el nivell anterior al 1939, ignoren que l’exili dels escriptors catalans ha estat més devastador, en qüestió de llengua, que els dels escriptors castellans, creuen que la cultura catalana es redueix a l’àmbit jocfloralesc i atrotinat de la postguerra i no s’han preocupat mai de veure que és aquest àmbit —perquè era el menys compromès— l’únic que el franquisme ha deixat surar. Aquests escriptors, doncs, voluntàriament no han ajudat mai que la literatura catalana es desenvolupés. Han caigut en el parany polític del franquisme. Sense ésser franquistes i creient —com han demostrat— en les llibertats d’expressió i creació. Mentre que els botiflers passen a les files de l’estultícia cultural franquista i els seus senyals d’identitat són híbrids tant escrivint a Segòvia com a Barcelona, em sembla que aquests darrers que he descrit formen un àmbit molt peculiar dins del panorama cultural general: no pertanyen a la cultura literària castellana, desenvolupada sota el feixisme o àdhuc contra el feixisme, pel seu europeisme i avantguardisme, però tampoc a la cultura literària catalana perquè, voluntàriament, no hi han volgut pertànyer mai. Més aviat diria que és un fenomen urbà —o sigui barceloní— molt característic d’una etapa històrica i d’una classe social desarrelada no solament de la cultura autòctona, sinó també de les seves arrels populars. La seva és la cultura que pot donar una ciutat industrial i avançada com Barcelona, on és més fàcil desarrelar-te dels problemes del país. Crec que és un fenomen que desapareixerà si el país es normalitza. “Liquidar” em sembla un verb massa fort. És evident que, tant a Singapur com a Hong Kong o Eivissa, tothom té dret a escriure en la llengua que vulgui. És evident que no hem de voler per a ningú el que ha estat fet amb nosaltres, i que la nostra comunitat catalana serà més lliure el dia que accepti, sense limitació, la convivència amb tota classe de gent. Això sí, deixant ben clar que som una comunitat política i cultural integrada en una llengua, i no disgregada, com ha estat fins ara, per uns circumstàncies polítiques que han afectat la nostra identitat sota el signe de l’opressió.
 

Taula de Canvi, juliol-agost 1977 
 



Article inclòs en el llibre
Montserrat Roig
Diari d'uns anys (1975-1981)

 
© dels articles: hereus de Montserrat Roig 
© foto coberta: Pilar Aymerich
© d’aquesta edició: A Contra Vent Editors, 2008

14 pensaments de Montserrat Roig, aquí.

COMENTARIS

ANALISIS PARCIAL. SE OLVIDA UNA REALIDAD INNEGABLE.
Anònim, 14/06/2016 a les 19:16
+4
-9

Se olvida que según datos de la propia Generalitat el 51 % de los catalanes tienen como lengua materna el Castellano.
No debería mirarse como a seres extraños aquellos catalanes que escriban en castellano. Lo anormal seria que tal circunstancia no se diera.
Porque va un castellano parlante a renunciar a su lengua si consideramos correcto que no lo haga un catalanoparlante.
Se quiera o no Catalunya es un país donde conviven 2 lenguas fuertemente arraigadas, ninguna va a desaparecer o convertirse en marginal ni tiene porque hacerlo. Ambas deben convivir en igualdad, libertad y mutuo respeto.
Els catalans parlem català
Anònim, 15/06/2016 a les 10:03
+9
-4
.
@ ANALISIS PARCIAL. SE OLVIDA UNA REALIDAD INNEGABLE. Anònim, 14/06/2016 a les 19:16
Anònim, 15/06/2016 a les 12:19
+7
-2
El problema és que jo, com a catalano parlant no tinc els mateixos dret lingüístics que un castellano parlant a Catalunya i a l'estranger.
Si això no t'ho creus, prova de parlar català a un guàrdia civil o un policia nacional i ja veuràs el què et passa. I ja no et dic si és a les Illes o el País Valencià.
I quan dic a l'estranger, em refereixo que si jo estic a París, per exemple, i tinc un problema i haig de contactar amb l'ambaixada espanyola no ho podré fer en català.
Per tant, d'igualtat lingüística res de res.
Ara – juny 2016 - i aquí ( Barcelona i altres llocs del domini lingüístic català
Julita (Sant Quirze Safaja), 15/06/2016 a les 20:32
+2
-2
Els espanyols (catalans inclosos) fan veure com que estimen Catalunya i els catalans , i els catalans fan veure com que s’ho creuen.
Com a conseqüència els catalans desenvolupen en diferents graus un autoodi (amagar les característiques individuals que no s'adeqüen als estereotips socials) i ínfima o cap autoestima .
I els espanyols i part de la flor i nata catalana , inconscientment , manifesten una esquira que va des de l’acudit al dit tendenciós passant pel silenci ignominiós.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El TNC ofereix abonaments per a la temporada 2019-2020 amb molts avantatges
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona organitza el cicle de concerts «Els Vespres»
Imatge il·lustrativa
El festival d'estiu porta els millors muntatges teatrals, musicals i de dansa a Barcelona
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural proposa una jornada sobre astronomia i contaminació lumínica
Imatge il·lustrativa
Una campanya vol conscienciar els turistes que visiten les Illes Balears sobre el consum d'aigua
Imatge il·lustrativa
La guionista deia que «si la sabata no et va bé a la sabateria, no t'anirà bé mai»
Imatge il·lustrativa
El segon vídeo de la campanya d'Estrella Damm mostra la feina dels qui protegeixen el Mediterrani
Imatge il·lustrativa
La ballarina diu que «estem massa desconnectats del cos»