Foto: http://www.magcontour.com/
Dissabte em va tocar acompanyar la meva filla a l’espectacle del Magcon Tour a Barcelona, a la sala Razzmatazz. En les condicions de compra que figuraven al web on es venien les entrades (que van volar) s’especificava que els menors de setze anys només podrien accedir al recinte acompanyats de pare, mare o tutor legal, i la mare de la criatura va tenir el detall de cedir-me a mi el privilegi de gaudir d’una experiència irrepetible (espero). Mai no li ho podré agrair prou.
Ja que obligaven els pares a passar per taquilla, almenys van tenir el detall de posar a la venda unes entrades especials per als acompanyants forçosos, cinc euros més barates que les de general; llàstima que s’esgotessin sospitosament aviat, molt abans que la resta d’entrades. Suposo que l’organització no deu estar al cas dels índexs de natalitat que gastem per aquí i devia comptar que cada pare hi acudiria amb set o vuit fills. Filles, vull dir, perquè allà tot eren dones.
Mirant de preparar-me per a l’esdeveniment, vaig demanar a la meva filla que m’expliqués en què consistia això del Magcon, però tret que eren una colla de nois que s’havien fet famosos a les xarxes, on tenen desenes de milions (sí, desenes de milions) de seguidors, no en vaig treure gaire més. Canten? Sí, però no ben bé. Ballen? Una mica. Actuen? Alguns. Fan macramé? Ai, papa! No vaig gosar seguir preguntant, no fos cas que patís una sobredosi d’informació. Vaig buscar per internet, això sí, però tampoc no hi vaig trobar res (no surt ni a la Wikipedia), tret que l’espectacle feia pinta de ser llarg, el que em va omplir de joia.
Les entrades advertien que les portes s’obririen a les 16.00 hores, però la meva filla i les seves amigues van considerar que calia anar-hi molt abans, per prendre posicions. Vaig intentar qüestionar la utilitat d’aquesta estratègia (per alguna cosa ha de servir l’experiència…) i vaig fracassar estrepitosament (…però per dialogar amb filles es veu que no); com que fer-la arribar més tard que les seves amigues hauria estat un suplici massa cruel, poc després de la una ja érem allà.
Fins a un quart de sis no les van deixar entrar. I després de fer-les canviar de cua fins a tres vegades i tenir-les al sol, fent xup-xup, durant quatre hores. Hi ha granges de pollastres que tracten molt millor el bestiar; i infinitament més ben organitzades.
Un cop dins, però, les mosses van oblidar aquest tracte denigrant tan aviat com els seus ídols van aparèixer a l’escenari. Allò superava les meves pitjors previsions (o això em pensava): un estol de nois —tots mascles— d’edats diverses —la majoria prop dels vint, però n’hi havia que amb prou feines si arribaven als quinze— deambulant per l’escenari sense cap mena de criteri ni coordinació, saludant, rient, parlant entre ells i llançant al públic —els que duien micròfon que, afortunadament, no eren tots— proclames en anglès tipus: Hello Barcelona, You’re wonderful o We love you —n’hi havia un que es va atrevir amb el castellà i anava repetint Te amo (devia tenir la novia entre el públic)—. Si fa no fa com els jugadors del Barça quan celebren els títols, però sense el Viscaelbarçaiviscacatalunya! final. Ara, a jutjar per l’eixordadora tempesta de xiscles que es va desfermar, això era exactament el que elles esperaven.
A partir d’aquí, va començar l’espectacle: la quadrilla va desaparèixer i en va quedar només un, dalt l’escenari, que va començar a cantar (més o menys) sobre una cançó enregistrada que sonava pels altaveus. Com un karaoke amb públic, que corejava enfervorit les tornades i saludava les noves cançons emetent esgarips amb freqüències d’aguts que desconeixia que l’ésser humà fos capaç d’assolir. Aquest era el pla: un rere l’altre, aquella colla aniria desfilant, afusellant quatre o cinc cançons —gairebé totes alienes— cadascun. I eren ben bé una dotzena.
Uns quants pares vam fugir espaordits buscant refugi en una mena de terrat del pis de dalt de tot: allò semblava el pati d’una presó, amb els reclusos escampats pel terra, units per una mateixa condemna, aferrats als mòbils i comptant els minuts que ens restaven fins al final de la pena. De tant en tant, una allau de xiscles feia tremolar l’edifici i ens informava que un nou magconer havia entrat en acció o —si l’edifici amenaçava d’esfondrar-se— que s’havia tret la samarreta. Així durant quatre hores i mitja, fins a les deu de la nit.
Inoblidable.
Un parell d’hores més tard, un cop a casa, tothom dormia mentre jo mirava d’assimilar el xoc. Els efectes de l’estrès posttraumàtic no em deixaven aclucar l’ull, així que em vaig auto-receptar un parell d’episodis de The Americans. I allà sol, assegut al sofà, a les fosques, recuperant les constants vitals i patint amb les peripècies dels Jennings, he de reconèixer que vaig haver de contenir les ganes de xisclar.
0
0
