Eva Armisén
Corres el risc de perdre-t’hi, però tampoc vols ni en pots fugir: aquest embolic de carrers virtuals et defineix. Quedar-hi atrapada no és pas el pitjor escenari per a una introvertida de manual, siguem sincers. Però et convindria ventilar les estances i treure més sovint el cap a fora del teu cap.
Tot i la força del costum, no et resulta fàcil moure’t entre tantes pors –de l’immens catàleg de perills possibles, de decebre els altres i a tu mateixa, de la gent en bloc–, tants dubtes –què coi faig, què coi dic, quines decisions prenc– i tants plusquamperfets de subjuntiu dels que exigeixen al darrere un condicional compost: si hagués fet allò, si hagués dit que no, si hagués emprès un altre camí.
El que ha passat ja ha passat. I no sembla una bona inversió patir per coses que potser no passaran. Però que et diguin com ho has de fer per pactar una treva amb els teus pensaments. Per ser-ne la mestressa en lloc de la víctima. Per mirar-t’ho des de dalt i trobar-ne la sortida, com en els quaderns de passatemps que et comprava l’avi. Sempre sabies dur el gos fins a l’os o el conill fins a la pastanaga.
L’avi Llorenç va morir fa mitja vida, la sopa ja no és de lletres, les diferències han deixat de ser set i ara ets tu l’abella que, sense poder sobrevolar el laberint, ha d’arribar fins al rusc. Però avui les solucions no estan escrites de cap per avall ni a l’última pàgina. Ni les sap ningú.
Eva Piquer
54
1
