Més estrelles que grans de sorra

Tant de bo no em semblessis tot tu, tantes vegades, un interrogant perdut

El teu món

Especial: Postals
Arxivat a: Cambres pròpies

Foto: Theophilos Papadopoulos

 


La teva mirada és diferent de la dels altres. Com ho diria, mires però no mires. Els teus ulls sovint són en un altre lloc on jo, per molt que ho intenti, no puc arribar.
 
Si nedés recte, on arribaria? Després del port, què hi ha? I després? I després? T’omples el puny d’aquesta sorra que crema. Se t’escapa entre els dits. Aprofites i la vas escampant sobre la cama, somrius perquè et fa pessigolles. Què penses? Vaig escoltar no sé on que hi ha més estrelles que grans de sorra. No pot ser, oi?
 
Tant de bo la vida et donés resposta a totes les preguntes que dius, i a les que et calles. Tant de bo no em semblessis tot tu, tantes vegades, un interrogant perdut. Que de cop es desperta i em deixa entrar un moment en el seu món: Saps què, Gemma? Com més saps, t’adones que menys saps: no s’acaba mai. Vés a saber d’on ho has tret, però sí. Et dono tota la raó.
 
Hi ha un mirador de fusta al mig de la platja. El vigilant no hi és. Puc pujar-hi? Vés, però vigila. Una escala. Ara puges un peu. T’atures i em mires. Ara l’altre. Allargues el braç. Els teus vint-i-un anys s’enfilen. La boca oberta, les celles s’encorben. Arribes a dalt. T'has enlairat per sobre dels flotadors, de les barques i de les tovalloles. Ara el teu mar és més ample que el meu.
 
Tanques un ull, per enfocar amb el que deixes obert. Davant les teves parpelles castanyes ajuntes dos dits per mesurar. En aquest petit centímetre que hi queda al mig, m’hi veus. Esquifida, de lluny. Aixeques l’altra mà, com qui alça una bandera. També et saludo. I si algú ens veu, que digui el que vulgui, que nosaltres ja ens entenem.
 
Tu vols saber on comencen i on s’acaben les coses. Si hi ha tantes estrelles com sorra. Veure com de petita es pot fer la realitat. I per això te n’allunyes, perquè et càpiga tota sencera dins del palmell. Baixes del mirador. Tornes al meu costat.
 
Quan em pregunten com ets, què fas, mai sé què els hauria d'explicar: el que et fa diferent o el que t'iguala a mi. És cert que, a vegades, et tinc al davant i em costa entendre el que portes a dins. Però això, Jaume, també em passa amb els altres. I sí, encara que visquem entre distàncies, sempre caminem l'un al costat de l’altre. Així, de tant en tant, trobem alguna resposta: des del teu cel improvisat has vist que, darrere del port, encara hi ha més mar. 
 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural acull la conferència «La tenora i la barítona»
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural exposa l'obra de l'artista Lourdes Fisa
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural impulsa la setena edició del festival RUSC
Imatge il·lustrativa
L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona mostra com era la ciutat abans de l'obertura de la Via Laietana
Imatge il·lustrativa
L'actriu Anna Bertran dirigeix i protagonitza un curt sobre un moment cabdal de la vida d'una dona
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'humorista, que deia que «el matrimoni és la principal causa del divorci»
Imatge il·lustrativa
La paraula preferida de l'actor és «sfumatura», que en italià vol dir matís
Imatge il·lustrativa
Una animació sobre el valor de l'esforç i de la paciència