Foto: Nick Kenrick
M’he anat perdent
a poc a poc.
Ja no em conec
les mans, els peus.
Visc en una casa
de tants anys
com si, sense voler,
s’hagués desprès de mi.
I jo fos un fantasma,
arribat de lluny,
que s’hi mogués
amb placidesa.
Em rodegen plantes
i flors; roses vermelles
com sang i les fulles verdes
i lluents de les camèlies.
I el record vivíssim
dels teus llavis
damunt la pell.
I em pregunto
si aquesta casa
on em trobo i aquests
ulls amb què m’ho miro tot,
són meus.
