Com un record d’infantesa
sempre recordaré
la Teresa
ballant el vals.
Potser fos l’últim fet
amb algú que estimés
abans que un bombardeig
la tornés boja.
Tots els xiquets la seguíem
i en un solar apartat
ens instruíem
al seu voltant.
Mig descabellonada
ens mostrava les cuixes
i ens donava lliçons
d’anatomia.
Ella ens va dir d’on veníem.
I que els reis de l’Orient
no existien,
ni llops, ni esperits.
Ens parlava de l’amor
com la cosa més bonica
i preciosa,
sense pecat.
Ens ensenyà a ballar
a cantar i a estimar.
D’això ella era
la que més sabia.
Amb una floreta al seu cap
i un mocador negre al coll
i faldes llargues
i un cigarret.
Vas ser la riota
dels grans,
i la mestra més volguda
dels infants.
Ara de gran comprenc
tot el que per tu sent,
i et llence un homenatge
als quatre vents.
Com un record d’infantesa
sempre et recordaré, a tu,
Teresa,
ballant el vals.
Foto: Leandro Mocca
