Il·lustració: Marta Bellvehí
Barrets de palla. Ulleres de sol. El tren que s’atura i en baixa més de la meitat del vagó. Al darrere tenim el mar i al davant un poble, Canet, i el seu inseparable Rock. Hi arribo amb la il·lustradora Marta Bellvehí. El carrer fa pujada i en el recorregut tothom segueix a tothom. Les voreres ens reben amb paradetes d’entrepans, veïns que treuen el cap, perquè no és normal tanta gent, però prou goig que fa.
Els que aparquen com poden, els qui canten a plens pulmons allò que esperen escoltar. Vénen de València, de Girona, d’aquí, d’allà. Amb estelades cenyides a l’esquena, amb samarretes que són una declaració de gustos. D’alguns és la primera vegada, d’altres ja van trepitjar el Pla d’en Sala a les edicions dels setanta. Els anys han passat, però aquest ja és un dia encerclat de vermell al calendari de l’estiu.
N’hi ha que vénen a veure els qui toquen a les set del vespre i n’hi ha que prefereixen els de les quatre de la matinada. Fins i tot hi ha qui ve sense esperar aquella cançó, sinó per compartir el moment que sap que aquí podrà dibuixar. És un punt de trobada, amb l’encant espontani que té que, entre vint mil persones, tot d’una puguis coincidir amb aquell que feia tant que no veies. I que et surti: ei, què hi fas aquí? Com si fos una plaça, al backstage arriben músics que no toquen però que també hi volen ser: Pemi Fortuny, Natxo Tarrés, Àlex Pujols. Perquè en el fons el que es ve a respirar és l’ambient.
L’aposta és clara: oferir un tast del que som. Estimant, gaudint i presumint de la varietat d’artistes que tenim: des de Sidonie i Animal, que s’hi estrenen, fins a Josep Maria Mainat, que ens recorda cantant què era la censura franquista, o els Manel amb el nou Jo competeixo. Perquè el rellotge diu que hi ha moltes hores. Però també són molts grups. El temps és limitat i el repertori, intens.
Descarreguen el que són. I si la Gran Pegatina ve a fer festa, encara la fa més grossa. Si Els Pets es proposen fer-ho diferent, les cançons que ens porten són les que abans han escollit els oients de La Tribu. Les samarretes, de nou, s’enlairen amb el Jo vull ser rei. Qui també estén les ales, entre noves generacions, és El vol de l’home ocell de Sangtraït. I la força combativa, punyent, d’Itaca Band, d’Aspencat i de la Raíz.
Miquel del Roig, acostumat a passejar de poble en poble amb la guitarra, ara, sol, davant seu té milers de persones que confessen: “Sé molt bé que des d’aquest bar jo no puc arribar on ets tu”. És la mateixa riuada de gent la que alça les mans i encén les pantalles, com a símbol de solidaritat amb els refugiats.
Ballem i ballem. La nit se’n va i de lluny, la llum que s’insinua va delatant els qui, traient les forces d’una eufòria que sembla que no s’acabi, ho donen tot a primera fila. Les colles d’amics que retraten somriures. Els qui han improvisat un racó per dormir, amb la tovallola fent de llençol. Els dits i els llavis que s’han conegut, que es passen els mòbils, que potser es veuran demà passat, o l’any vinent, o qui sap.
Les voreres que ara ofereixen esmorzars. Una veïna al balcó compta amb una mà els badalls i amb l’altra la gresca dels qui tornen. Dels qui agafen el tren o dels qui passen de llarg i prefereixen anar a la platja. Entre els acords d’Els Catarres el sol ha sortit, com cada dia, però amb l’encant d’haver-lo esperat, sense presses, tota la nit.
