Foto: Lluís Bernat
Viure d’escriure teatre és una utopia. Però Jordi Galceran (Barcelona, 1964) és una excepció feliç. Més ben dit: és l’excepció, amb article definit. I d’aquí a Broadway.
L’entrevista al Guillem Clua la vaig titular: “El teatre no dóna per viure si no ets el Galceran”. Però resulta que tu sí que ets el Galceran.
He tingut una xamba immensa. En aquesta feina, i en totes, necessites tres coses: talent, treball i sort. I de les tres, tu només pots posar-ne una: el treball. De talent, tens el que tens. I de sort, la que et toca. Pots enviar una obra a un premi i guanyar-lo, i pots enviar la mateixa obra al mateix premi i no guanyar-lo. Jo he tingut molta sort. Ara: si escrius per guanyar-te la vida, tens més possibilitats de guanyar-te la vida que si només escrius per escriure.
Per què?
Com que a Catalunya és gairebé impossible que un autor de teatre es guanyi la vida, els autors de teatre ja no es plantegen escriure per guanyar-se la vida. I potser escriuen un monòleg de vint pàgines sense verbs. Crec que és un error: t’ho has de plantejar igualment. Si tens en compte l’espectador, escrius millor. No pots oblidar que escrius per agradar. Si agrades, vindrà la gent a veure l’obra. I si ve la gent, potser t’hi guanyaràs la vida.
Ets l’autor viu català (i espanyol) més representat al món sencer. Poca broma.
Dels contemporanis. García Lorca es fa més, eh?
Quantes produccions d’obres teves s’estan fent ara mateix?
Sempre se n’estan fent trenta o quaranta. I ara començarà a fer-se El crèdit a fora. Es farà molt, perquè només són dos tios, una cadira i una taula. I com que ve després d’El mètode Grönholm, que ja s’ha representat a la tira de llocs…
Com és l’èxit? Fa vertigen?
Jo ho veig com una cosa que em passa, però tampoc m’ha canviat tant la vida. No vaig a recollir Oscars. La meva vida és com la teva. Porto els nens a l’escola (ara ja hi van sols), continuo venint aquí cada matí a veure si se m’acut alguna idea, després aniré a casa i fotré bronca al meu fill perquè haurà deixat a la pica els plats per fregar, i després me n’aniré al súper.
Quins al·licients et queden, un cop ja has triomfat tant?
Ara puc dir que no a feinetes que abans hauria hagut d’acceptar. I em van trucar els del Polònia per si volia escriure’ls un musical, em va semblar divertit i vaig dir que sí. La veritat és que després d’El mètode he viscut molt tranquil, perquè econòmicament ja tinc la vida solucionada i perquè ja sé que mai més tornaré a tenir un èxit així. Potser faré alguna obra millor, però un èxit de públic així, mai més. Impossible.
Per què escrius teatre?
Perquè m’agrada explicar històries, i la gent vol que li expliquin bones històries. Jo no tinc res a dir al món, no tinc cap idea personal ni fonamental, no he meditat sobre res que hagi de transmetre, però puc explicar una bona història. Només vull fer una bona obra de teatre i, si pot ser, tocar els collonets una mica a algú. Sempre s’escriu millor contra algú. A l’obra hi ha d’haver una miqueta de mala llet. Si en fiques massa, el públic s’ofèn i se’n va de la comèdia.
Encara que no sigui el teu motor per escriure-les, a les teves obres hi ha crítica social.
Si expliques una bona història, això altre hi és per força. Si la història és interessant, sempre parla d’alguna cosa. El que jo intento és no fer el viatge al revés. No em dic ara faré una obra sobre la corrupció política, o sobre el maltractament a les dones. Jo estiro imatges, coses, situacions, i a veure si són sorprenents i interessants. El més difícil d’aquesta feina és tenir una bona idea. Una idea original que et tiri, que et porti. La idea d’El crèdit (si no em dónes el crèdit, em follaré la teva dona) val tots els diners del món. A partir d’aquí, l’obra ja està escrita. Amb el Grönholm passa el mateix: la idea és tan forta que has de ser molt mal autor per no fer-ne una bona obra. Jo he escrit quinze o setze obres, però d’idees així només n’he tingut tres o quatre.
Escriure et diverteix?
Molt. Hi ha autors que es deixen un girón de piel en cada palabra. Jo, no. El tipus de teatre que faig ha de ser fàcil, senzill, has de disfrutar escrivint-lo, t’has de pixar de riure amb els acudits que et vénen al cap. Si et quedes encallat sense saber per on tirar, és que la idea inicial no era bona. Les idees bones s’escriuen soles. Que una obra et porti molta feina d’escriptura és que a l’origen hi ha alguna cosa que no xuta. Això ho vaig aprendre amb el musical Gaudí. Ens va costar molt, no sabíem com fer-lo. El problema era haver tingut la idea de fer una obra dramàtica sobre Gaudí. Ja hi podíem anar donant voltes: era un personatge que, dramàticament, no et donava res, zero. No és que no sabéssim escriure-la, és que no es podia escriure. Si estàs donant moltes voltes a una cosa, fora.
Més que com un art, et planteges la dramatúrgia com un ofici.
És un ofici. I, com en tots els oficis, hi ha qui se’n surt millor. Si fas violins, hi ha un bon orfebre de violins, hi ha un lutier de puta mare i hi ha l’Stradivarius. Tots fan violins. Tu has de fer un violí que soni bé i que agradi a la gent. Hi ha obres amb un esforç d’escriptura supergran que són molt avorrides. L’autor no s’ha preguntat què podia fer perquè, a més d’abocar-hi tot el seu món interior, l’obra fos interessant. Per què m’he d’estar una hora i mitja assegut al teatre si ja sé com acabarà? A la gent que va a veure ficció, l’únic que li interessa és saber com acaba. Com diu Mamet, l’únic objectiu del dramaturg és que l’espectador es pregunti què passarà. El que et fa quedar al cine quan vas a veure una pel·li és saber qui és l’assassí o si acabaran junts. Si aconsegueixes fer això bé, entremig hi pots ficar el que vulguis. Com si hi vols ficar un monòleg de vint minuts. La gent s’esperarà allà perquè vol saber si al final es casen.
La trama, doncs, és bàsica.
La trama és el més important. Quan escoltem un conte volem saber si l’ogre es menjarà els nens. Per a un dramaturg aquesta hauria de ser la prioritat, però sovint no ho és. Per sort, hi ha una generació d’autors joves que escriuen pensant en el públic: el Josep Maria Miró, el Guillem Clua, la Marta Buchaca… Fan obres que corren, perquè una història interessant funciona a tot arreu. Jo penso les obres perquè funcionin tant aquí com a Alemanya.
Alguns d’aquests autors joves estan queixosos perquè se’ls considera poc i se’ls retreu la voluntat comercial.
Això se supera amb el temps.
Com? Les elits culturals t’acaben reconeixent o tu acabes passant olímpicament del seu reconeixement?
Se supera per la segona via. Jo tinc molt poca relació amb el món del teatre. Si et mous només en cercles teatrals i de la cultura, t’acabes pensant que el món és allò. Els teus amics et diuen que el que has fet està bé, però que no és Beckett, no és Pinter. Sempre estàs amb la sensació que no ets, no ets. Jo vaig a les estrenes, però no vaig ni als assajos. Tinc amics que són autors de teatre, però no tinc amics actors.
Dius que ja saps a quina lliga jugues i que no pretens fer teatre d’altura. Però una comèdia pot ser una obra mestra dins del seu gènere.
El que dic és que no faig bona literatura, no sóc un gran escriptor. He de basar tota la meva força a fer bon teatre. Després em curro molt els diàlegs: una obra l’escric molt ràpid però la reescric durant mesos, mimant cada rèplica i cada personatge. Si tu fas molt bon teatre i alhora fas molt bona literatura, ets Shakespeare. D’autors així, n’hi ha vuit o deu en la història del teatre. Llegeixo novel·les i penso que bé que escriu aquest tio, això no ho sé fer. Les meves armes són escriure una molt bona història i deixar que la literatura la posin els actors. Si tinc grans actors, ells hi posaran tot allò que jo no sé escriure.
No t’has plantejat mai dirigir les teves obres?
Ho he fet en teatre d’aficionats i és molt avorrit. Crec que les obres normalment milloren si l’autor no hi és pel mig. Sempre dic que, de les obres que he escrit, els espectacles són millors que els textos: el director i els actors els han fet créixer. Si l’autor és allà, ho impedeix. A sobre, si una escena no els hi surt poden dir a l’autor que la modifiqui. Si l’autor no hi és, se n’han de sortir. Sempre dic: estic viu, però tracta’m com si fos un autor mort. Al Tennessee Williams no li pots trucar per telèfon, el text és aquest i ja està. Jo confio absolutament en els actors.
Són decisius, els actors?
Molt. Una frase dita per un bon actor millora moltíssim. El text només és un percentatge del producte final. Posem que és el 50 per cent, però amb la meitat no fas res. La primera obra de teatre professional que vaig estrenar me la van fer al Poliorama amb un repartiment de collons. I la segona, al Romea amb el Boixaderas i la Vilarasau. Paraules encadenades no te la fan aquests dos i se’n va a la merda. L’he vista feta per actors dolents i és una merda. Això m’ajuda a ser humil. A les funcions que em fan a fora, l’única condició que poso per donar-ne els drets és saber-ne el repartiment. I miro que siguin actors bons i coneguts. Si no són actors bons, no els hi deixo fer. Demano molt pocs diners, el que vull és que les obres vagin bé. Si van bé, els diners ja vindran. El director m’és igual, però els actors, no. El teatre és text, actors i un director que no molesti gaire. Si tens text i actors, ho tens tot. Hi ha obres d’autors joves d’aquí que són estupendes, però que s’han estrenat en teatres petits i amb actors amateurs. Si ells poguessin dir això m’ho fan Fulano i Sotano, el resultat seria Paraules encadenades o El crèdit. I al revés: si El crèdit l’haguessin fet dos actorets en un teatre petit, hauria durat vuit setmanes i al calaix.
Hi ha gent que també anava a veure El crèdit pel nom del dramaturg.
Potser sí que una part de gent diu: el Galceran és aquell que ens va fer riure tant amb El mètode Grönholm. Però molt poca. L’autor aquí no és ningú. A fora, sí. Al món anglosaxó, l’autor és Déu. Quan he anat per allà, et tracten com si fossis l’hòstia.
El mètode Grönholm s’ha fet a seixanta països…
…i encara li falta entrar al món anglosaxó. Fa set anys que hi lluitem.
No s’ha fet mai en anglès?
S’ha fet a Austràlia, i l’estiu passat se’n va fer una producció a los Angeles. Vaig dir a la meva agent americana: les altres obres, si les pots col·locar les col·loques on sigui; però El Grönholm, a Broadway. Amb dos collons. O va a Broadway o no l’estrenem. I estrenar a Broadway és molt difícil. La va comprar un productor i es va tirar enrere. Després la van comprar uns altres, i després uns altres, i aquest últims eren tres productors petits que es van ajuntar. Van decidir fer-ne una producció de prova per aconseguir bones crítiques i poder buscar productors grans per fer-la a Nova York. La vam fer a Los Angeles, va tenir molt bones crítiques, van tornar a Nova York i van trobar dues productores potents que en van comprar els drets. Des que aquestes dues van decidir ficar-s’hi, vam estar un any i mig negociant el contracte de Broadway. I ara al setembre en faran una lectura per a inversors.
Si s’acaba estrenant a Broadway, serà brutal.
I tant, ni que no anés bé.
El circuit Off Broadway no et serveix?
A l’Off Broadway ja l’hauríem estrenat. Però per un cop a la vida que una cosa et pot sortir bé, anem a per nota. Potser ens en sortim. Encara poden passar cinc o sis anys més. L’únic autor estranger contemporani que ha estrenat a Broadway és Yasmina Reza. A Broadway hi ha 50 teatres, dels quals 40 fan musicals. Dels 10 que fan obres de text, vuit fan revivals. Els altres dos s’arrisquen a fer teatre contemporani. Però els americans tenen 60 grans autors de teatre. Un autor com Neil LaBute va estrenar fa dos anys per primer cop a Broadway. Yasmina Reza va tenir la sort que Sean Connery es va enamorar de la seva obra, la va fer a Londres i d’allà va saltar a Nova York.
Després de Dakota i Paraules encadenades, vas tenir una crisi creativa.
Sí, i vaig estar cinc anys sense escriure teatre. Estaven construint el TNC, em va cridar el Flotats, em va ensenyar el teatre i em va dir: tu tens molta gràcia escrivint i jo ara tindré un teatre, escriu-me una cosa important. Entre el Flotats i les bones crítiques, tenia el pes que ja no podia escriure per al Centre Moral del Poblenou i per als meus amics. Pensava coses i no me’n sortia. Durant aquest temps vaig estrenar alguna cosa però eren obres antigues. Quan el Sergi Belbel va agafar el TNC, em va ajudar a fer el clic. Vaig pensar: a prendre pel cul, jo seguiré escrivint el que escrivia, per riure i per passar-m’ho bé. I llavors em va sortir El mètode Grönholm.
Es pot fer comèdia de tot?
Gairebé de tot. De l’única cosa que no sé trobar la manera de fer-ne comèdia és dels pederastes, d’un tio que viola nadons. De la resta, es pot fer tot. Vaig fer una comèdia sobre ETA, que era un tema tabú, i no va passar res.
Aquí va passar bastant desapercebuda, oi?
Els grans productors catalans em van dir que no li veien la gràcia, que no es podia fer una comèdia sobre ETA. Va coincidir que jo havia estrenat Fuita a Madrid, i sopant amb els productors d’aquella obra un d’ells, que és basc, em va dir: “El que se va a hacer de oro es el primero que haga una comedia sobre la ETA.” Vaig agafar el mòbil i l’hi vaig enviar Burundanga en aquell moment. Se la va llegir l’endemà, i al cap d’un mes l’estrenàvem a Madrid. Com que aquí ningú me la volia estrenar, vaig trucar al Jordi Casanovas i li vaig dir: la fem a la FlyHard? I la vam fer a la FlyHard. A Madrid és un exitazo, ja se n’han fet mil funcions. ETA només és el paisatge: va d’uns etarres, però funciona a Croàcia i a Sud-amèrica perquè és una comèdia romàntica.
L’actualitat política catalana resulta inspiradora?
Ara escric sobre política catalana per encàrrec del Polònia, i el que fem són paròdies. L’estem acabant d’escriure, però com que no paren de passar coses… S’estrenarà el 7 de novembre, tant si votem el 9 com si no. Jo vaig fer una comèdia –Fuita– sobre política, a partir de la història real d’un conseller corrupte, però tinc la sensació que a la gent no li interessa gaire.
El procés sobiranista desperta molt interès. No te l’imagines en clau de comèdia?
Les meves comèdies són realistes, i no sé si el procés és prou divertit. Amb l’independentisme tinc un problema: entre el tio que porta la bandereta espanyola al rellotge i el que hi porta l’estelada, hi veig una diferència molt petita. L’estelada és nostra i ens cau simpàtica, sí, però la iconografia és fatxa. Com va dir no sé qui, estic a favor de la independència perquè és l’única manera d’acabar amb els independentistes. És un rotllo que em posa nerviós: un festival d’estelades s’assembla massa a un festival de banderes espanyoles. El meu fill té l’estelada al balcó i a la casa del costat hi ha un paio que hi té la bandera espanyola. Si jo passo pel carrer sense saber res, com sé que un és fatxa i l’altre no? Jo el que voldria és que Catalunya, que òbviament és una nació, es pogués governar com a nació. Aquest objectiu el subscric i farem el que faci falta per aconseguir-lo. L’adscripció administrativa de Catalunya em seria una mica igual. Però entenc que molta gent ha arribat a la conclusió, probablement encertada, que la independència és l’únic camí per arribar a governar-nos com a nació. Per a mi l’objectiu no és la independència, sinó poder-nos governar com a nació.
Per a la majoria d’independentistes, la independència tampoc és l’objectiu, sinó l’eina que ens hauria de permetre fer un país millor.
Si el món acceptés que Catalunya és una nació, ja ho tindríem. Fa mesos va venir una periodista d’El Cultural a entrevistar-me i després ens vam posar a discutir sobre el tema. Ella em deia que Catalunya no és una nació i jo li deia que em negava a discutir l’obvietat.
Si tinguéssim un estat, ningú ens discutiria això.
Ja ho entenc, però em rasca aquest punt fatxa de la iconografia independentista.
Ets capaç de fer un pronòstic de com acabarà tot plegat?
No vull ser derrotista, però crec que acabarà en res.
No acabarem ni una mica millor de com estàvem?
El procés servirà per establir una altra relació amb Espanya. Segur. Més enllà d’això, a mi que em diguin quin país en la història de la humanitat ha aconseguit la independència pacíficament. Potser els escocesos voten que sí i acaben sent independents, però fins i tot en aquest cas crec que la seva relació amb Gran Bretanya continuarà tan ferma com abans. Les nacions només s’independitzen a hòsties, i jo no tinc cap interès a fer-ho així. Prefereixo quedar-me com estic. Només és lícit aixecar-se violentament contra la tirania, i aquí no hi ha tirania. Cap acte de violència té sentit a Catalunya, i sense violència és molt difícil que les coses passin. A sobre, jo sóc un autor de teatre que escriu en català, que té èxit i que es guanya la vida.
Vols dir que ser català no t’ha resultat un handicap.
A mi, no. És més difícil arribar a ser un dramaturg d’èxit per a un català que per a un alemany o per a un anglès, però hi pots arribar. En canvi, hi ha altres sectors en què és impossible. Per exemple, el cinema. Una vegada la Terribas em va preguntar per què el cinema català no se’n surt i li vaig dir: perquè és en català. Si fas una pel·li en català, el teu mercat és Catalunya i quatre festivals. Un novel·lista pot guanyar el Nobel escrivint en català. Li costarà més donar-se a conèixer al món, però pot passar. És ell i la seva màquina d’escriure. Per fer una pel·lícula, necessites deu milions d’euros. I això no s’ho pot gastar ningú per a una pel·lícula en català. La prova és que s’han fet poques bones pel·lícules en català. Pa negre i quina més? Dinamarca i Holanda fan bones pel·lícules perquè són països independents que gasten molts diners a protegir la cultura i la llengua pròpies. Si Catalunya fos independent podria gastar molts més diners en això i sortirien millors pel·lícules. La independència, per al cinema, seria molt bona.
Encara t’afecten les crítiques?
Sí, molt. Tant com sempre. Si ara surt una mala crítica a Uruguay, m’amarga el dia. A Buenos aires s’ha estrenat El crèdit amb molt d’èxit, però va sortir una crítica matxacant-la i em va amargar el cap de setmana. I si té raó, el cabrón?
T’han tractat bé, els crítics?
Sí, però amb cert to perdonavides. Com dient: hi ha els grans autors i després hi ha aquest xaval, que fa riure perquè té gràcia. A mi el que m’importa és que la gent vagi al teatre. I les crítiques tenen un efecte molt petit en el públic. La millor promoció és el boca-orella. Anar al teatre és caríssim, els espectadors han de riure o han de plorar: s’han d’emocionar. No els puc explicar què penso jo del sobiranisme, què cony els importa.
El públic és intel·ligent?
Sí. Qui escriu pensant que sap més que el públic, ja l’ha cagat. Quan revises un text t’adones que has escrit moltes coses que la gent ja sap. Billy Wilder deia: sempre has de deixar que el públic sumi quatre. Tu digues-li dos i dos, i al quatre ja hi arribaran ells. Si li dius quatre, tractes el públic de tonto, i ell se n’adona, de forma concient o inconscient.
Anem al teatre a evadir-nos o a veure’ns-hi reflectits?
La ficció serveix per viure altres vides, però també serveix per donar sentit a la vida. La vida és absurda, i en canvi la ficció sempre té plantejament, nus i desenllaç. Si fas unes determinades coses, aconsegueixes uns determinats objectius. La religió és això: una sèrie de contes que donen sentit a la vida. Si et portes bé i fas això, aniràs al cel. No et moriràs i desapareixeràs en la merda, que és el que passa. La vida no té un bon plantejament dramàtic, no està ben estructurada. Els psicòlegs converteixen la teva vida en relat, i en fer-ho arriben a una conclusió: estàs deprimida per això. I te’n vas millor cap a casa perquè has entès què et passa. Necessitem la ficció, tot i que no és menjar ni sexe ni cap necessitat primària. No pots viure sense explicar contes a un nen, sense anar a veure pel·lícules… La ficció és absolutament indispensable. Per això fa tanta ràbia la putada de l’IVA, que ha vingut a rematar un sector que s’estava morint.
La cultura és essencial, però sembla que això només ens ho creiem els del sector.
Alemanya inverteix molta pasta en cultura. Si un país tan ric i avançat gasta tants diners en cultura, tenint en compte que els alemanys són superpràctics, deu ser per alguna cosa. Deuen haver descobert que això els funciona. Com més art i ficció consumeix una persona, més creativa és, més arrisca, més coses inventa.
Tens cap obra entre mans, ara?
Sí: un musical amb la Marta Buchaca. Hem barrejat una idea meva que no anava enlloc i una idea seva que no sabia com sortir-se’n, i crec que funcionarà.
Perdona que hi torni: no haver de treballar per diners, saber que tens la vida resolta, deu ser una sensació curiosa.
Los ricos también lloran, t’ho asseguro. Però m’he pogut canviar de pis, vam passar un any sabàtic a Nova York…
Suposo que no t’ho hauries imaginat mai.
No: pensava que donaria classes de català fins a l’eternitat. Vaig acabar la carrera de filologia, vaig començar a donar classes, després vaig entrar al departament d’Ensenyament com a cap de premsa, i de cop la meva afició –fer teatre amb els amics– se’m va convertir en professió. Jo no havia dit mai que desitjava ser autor de teatre per sobre de totes les coses. Em va passar.
Preferim els finals feliços?
I tant. No té sentit fer una comèdia i que no acabin junts. Això ho vaig aprendre amb Carnaval: era un thriller i al final no deia qui era el culpable. Els espectadors no em tiraven tomàquets perquè jo no hi era. Va ser un gran error. Quan la vam fer a Madrid, en vaig canviar el final. I allà va anar molt bé. Si no tens un bon final, millor que no estrenis. Estaven assajant El crèdit i jo deia al Belbel: no la podem fer, Sergi, perquè m’hi falta un bon final. Fins que em va sortir. Sense aquell final, no hauria tingut l’èxit que va tenir. L’última rèplica, el xim pum, és importantíssim.
