Comic

L'Escola que no ho va voler ser

Una mostra austera però brillant reuneix els autors que van elevar a la glòria el tebeo valencià

Sento: el metge i el dibuixant

| 07/07/2016 a les 06:14h
Especial: Còmic
Arxivat a: Biblioteca, Insitut valencià d'arts modernes, Romance, arrebato, Escola Valenciana

«Romance Arrebato», 1983. Sento Llobell


El 1984, després d’anys d’inseguretats i turbulències pròpies i sobrevingudes, els propietaris d’Editorial Valenciana van decidir abaixar-ne la persiana i pegar a fugir. Pegar a fugir, literalment, amb els originals dels seus autors, que encara ara peguen bacs i fan revolts debades per recuperar-los. Dos anys després va ser un altre gegant, encara més alt, qui es va rendir a l’evidència dels canvis de temps i costums. Va ser el 1986 quan Bruguera plegà veles. I amb les dues editorials, van sucumbir el món, la imaginació i la infància de generacions de devoradors de tebeos.

Però la influència de les dues factories no es va limitar a l’oci ocupat de tanta gent des de la més immediata postguerra. Les aventures seriades i l’humor amable o corrosiu de Valenciana i Bruguera van inocular el virus de la vinyeta en molts dels seus lectors. Els més dotats, els que sabien dibuixar i van aprendre a entintar sols, van quedar impactats per un art que mai van considerar menor. Artistes majors van saludar la defunció de les seves fàbriques productores de somnis incorporant-se al món del tebeo per a adults com a creadors. A València la substitució va ser immediata. El darrer quadern publicat d’Eduardo Vañó –l’últim de la sèrie més llarga de la història: Roberto Alcázar y Pedrín– va morir saludant la irrupció, festiva i iconoclasta, de les noves criatures de Miguel Calatayud, Mariscal, Sento Llobell, Micharmut, Daniel Torres, Manel Gimeno i Mique Beltrán. De l’Editorial Valenciana a l’Escola Valenciana, encara que els seus integrants mai es van identificar amb un paraigua tan aclaridor.
 
Què és l’Escola Valenciana? Res, segons tots ells. Mique Beltrán replicava a un periodista que li plantejava el nom als anys vuitanta amb un dràstic: “No m’hi reconec”. Tal com argumentaven, l’etiqueta era massa simplificadora perquè no es podien agrupar els matisos de tanta tropa en una divisa elemental. D’acord. Entre el mateix Beltrán i Micharmut hi ha un abisme sencer. L’un, tan clar i l’altre, tan fosc. Però així passa exactament amb els membres de qualsevol generació literària. Del 98 al 27. Aquelles que s’ensenyaven a l’escola introduint-hi elements del tot inclassificables.

A més, les diferències no entelen les coincidències: paisatgístiques, educatives, creatives, cronològiques i industrials. Tots ells, amb tots els matisos i les punyetes que es vulgui, van coincidir en el temps i en el lloc. I tots ells també van treballar per al mateix animador (Joan Navarro) i per al mateix editor (Rafa Martínez). A partir d’aquí, també és veritat que l’era és immensa, i les manies, inabastables. I cadascun era fill d’ell mateix i pare de vés a saber qui. Però hi hagué una Escola Valenciana. Quan ara ha calgut recuperar-la per mantenir-nos vius els mots i els dibuixos, qualsevol definició substitutòria –com ara “valencians de línia clara”– no fa el pas ni paga la palla. Com ha de ser clar Micharmut? És tan “clar” Sento com Mariscal? Tant se val i que sigui com ells vulguin.
 
Reincidim: què va ser l’Escola Valenciana? Tot. Un grup de dibuixants i guionistes, sovint tot alhora, que van fer durar una dècada la glòria del tebeo valencià. Del nou tebeo que, seguint les petjades d’Enric Sió, Román Gubern, Javier Coma i Luis Gasca, es pensava i es dirigia als adults. A aquells nens crescuts i assaonats de l’editorial del mateix nom que tant els havia influït. Sigui reivindicat el nom, ni que sigui sense el permís dels seus herois.
 
En tot cas, d’un temps que va ser nostre i d’un país que mai hem fet del tot, aquests autèntics cavallers de la historieta, hereus sense ser-ne conscients també de l’Equip Crònica i de l’Equip Realitat, van anar desgranant els seus dibuixos a la mateixa ciutat –València– i en el mateix moment –anys setanta i vuitanta– i van acabar tots publicant a Barcelona i sota el mateix segells editorial: Norma i el seu Cairo. Fins i tot la dissidència de Joan Navarro, quan es va independitzar de Rafa Martínez, se’ls va emportar a tots a la revista Complot i a la col·lecció Misión Imposible, tret de Daniel Torres, l’excepció que confirma la regla.
 
Els temps i les malvestats dels nous vents van assolar aquell intent, van desviar Navarro a uns altres efímers episodis i van dispersar els nostres herois, que van fer de tot, ja despenjats del combois inicials. Dissenyadors, portadistes, il·lustradors, cartellistes, creadors d’andròmines delirants o de mascotes indultades per la magnanimitat dels déus i fins i tot artistes fallers, Miguel Calatayud, Mariscal, Manel Gimeno, Sento, Micharmut, Daniel Torres i Mique Beltrán, han anat dibuixant rastres i deixants fins avui mateix. Sense un moment d’interrupció, però també de manera desigual, els set magnífics de la historieta valenciana han fet bona la fe de la diferència i la disgregació. Darrere de cada un d’ells hi ha, però, una llum de genialitat diversa que ha aguantat els anys i els dies.
 
Recuperada la claror i la democràcia a València, allunyat el dimoni del PP, ni que sigui temporalment, el suau Álvaro Pons ha recuperat l’art seqüencial que els va unir en una exposició austera però brillant a l’Institut Valencià d’Art Modern. Les noves autoritats valencianes no tenen ni un gallet. Se’ls van gastar tots les velles. Però hi ha ímpetu i una alegria recobrada, que es palpen en aquesta exposició que, sobretot, reuneix bons i definidors originals dels set artistes. El clàssic Torres, el jove Beltrán, el lluminós Calatayud, el llarg Mariscal, el noble Sento, la nàusea Micharmurt i el clarobscur Gimeno.
 
València, línia clara s’allargarà fins al 2 d’octubre a l’Institut Valencià d'Art Modern. Si són de dins, facin el favor de no perdre’s l’autèntica memòria recobrada. Si són de fora, aguantin la Renfe, vagin a València, mirin-se l’exposició, comprin el catàleg i vagin al Palmar a fer-se un bon arròs a la salut de Mariscal. Si a la marjal es troben amb una criatura de Micharmut, deixin-la lliure. L’exposició fa el pes amb el que té.


 

Cartell de l'exposició «València, línia clara», de Miguel Calatayud.

 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural proposa una taula rodona per fer visible el que és massa invisible
Imatge il·lustrativa
La nova exposició de la MAPFRE posa el focus en els artistes que van utilitzar el pastel
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona impulsa una jornada de trobades divulgatives
Imatge il·lustrativa
El Macba programa una jornada sobre l’empremta de la repressió i la despossessió colonial
Imatge il·lustrativa
L'únic camí per fer una gran feina és estimar el que fas
Imatge il·lustrativa
Un cicle de la Filmoteca recupera films que han estat amagats durant anys
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra la il·lusió d'un gos per ajudar els altres
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra la importància de saber-se mesurar per no perdre el nord