Luciana Castellina (Roma, 1929) és periodista i escriptora, un dels noms més respectats de l’escena cultural italiana. Reproduïm en 14 punts la conferència que va fer al CCCB sobre el futur dels autors a l’era digital.
1. Jo sóc només una persona que ha topat, quasi per atzar, amb el tema de la crisi de l’autoria en la literatura, a través d’algunes reflexions sobre el procés similar que experimentava el cinema i, més en general, sobre les conseqüències socials i polítiques que es van produir a partir de l’aparició del món digital.
2. No ha sigut només un canvi tecnològic, sinó –com és obvi– també i sobretot cultural. […] Així com la tradició oral va condicionar els trobadors i el llibre els novel·listes del vuit-cents, el digital ha donat vida a altres formes de narració.
3. Al centre d’aquesta novetat, trobem la desestructuració de l’autor o, almenys, la seva redefinició. Un tema que crec que cal prendre’s molt seriosament perquè a mi em sembla esfereïdor, i de fet comença a tenir efectes força importants.
4. Ja fa temps que el procés de dessacralització de la literatura i de posar en dubte l’autor com a dipositari absolut de valors superiors ha començat. Però avui en dia, amb la revolució digital, aquesta tendència s’ha reforçat i ha esdevingut àmpliament majoritària.
5. Ara tothom pot escriure i de fet tothom escriu, interaccionant. Llegir i escriure són processos consecutius. Cada lector pot ser, de forma immediata, un editor i, a més, amb un accés personal a l’arena pública. Pot, fins i tot, participar en la desestructuració i reconstrucció de la trama, fins al punt de fondre’s amb l’autor.
6. Pel que fa a les novetats induïdes per la revolució digital, l’atenció del món editorial s’ha concentrat fonamentalment en els aspectes relacionats amb la distribució dels llibres de paper, en les noves formes de reproducció, venda i conservació que la nova tecnologia permet. Des del meu punt de vista, aquests són aspectes marginals de la qüestió. El que faria falta és parlar de la literatura electrònica, que és una cosa ben diferent, que ja neix i es mou sempre en format digital, sense tenir mai cap relació amb el món del paper.
7. És cert que tothom pot escriure i arribar al públic sense haver de passar per l’estret coll d’ampolla de crítics, editors i distribuïdors, però poquíssims són els que llegeixen. Entre altres coses perquè l’oferta és tan gran que no hi ha temps. Sense cap orientació ens quedem ofegats en un overloading literari desbordant, en absència de qualsevol criteri de selecció que ens indiqui, almenys, una jerarquia.
8. D’aquesta riuada informe de senyals que s’aboca a l’àgora en forma de blogs, xarxes socials, mails, twitters, etc, a més de la forma més tradicional de selfpublishing, se’n parla molt poc. En discuteixen poc sobretot els que haurien d’estar-hi més interessats. I això passa encara que siguin fenòmens que, de forma evident, estan canviant en profunditat la manera d’escriure i de llegir. I de fer llibres.
9. Els que orienten ja no son l’editor o el crític –subjectes visibles i valorables–, sinó un poder ocult. (Algú va comparar el ciberespai amb el Far West, però aquest és un Far West hipercontrolat per xèrifs molt poderosos).
10. L’esfera pública no s’ha estès gràcies a l’augment dels productors de contingut. Si de cas s’ha dilatat l’àmbit privat, que s’ha vist ocupat per la desbordant exteriorització quasi pornogràfica de la intimitat, en una mena de deliri narcisista.
11. Avui en dia els “evangelistes de la revolució digital” troben fàcil consens, perquè les seves objeccions dibuixen una idea de democràcia que és la dominant a Occident: la societat com una assemblea ensordidora en la qual tothom té el dret de prendre la paraula de forma individual, ja que el govern real és a les mans d’una burocràcia invisible que no contesta a ningú. I si la democràcia ja no és democràtica, tampoc pot ser-ho la literatura que neix en aquest context.
12. Crec que seran precisament els grans grups editors, amb les seves editorials omnívores i els seus supermercats, les relacions despersonalitzades amb els lectors, tots els que més que ningú han fet del llibre una mercaderia, els que es veuran fatalment substituïts per la xarxa.
13. A l’altre extrem hi ha els petits editors. Aquests, contràriament a la llegenda urbana que dibuixa un futur victoriós per als grans, es trobaran el futur de la literatura a les mans. Perquè seran els únics que tindran les eines per buscar i construir amb amor i amb una feina pacient els autors; per establir un lligam personalitzat i de confiança amb els lectors; per proposar de nou relacions i, per tant, democràcia.
14. Loewitz va advertir: “La tecnologia obre les portes, el capital les torna a tancar”. Avui en dia crec que aquesta afirmació és més certa que mai. El cito per no semblar un ocell de mal averany que nega el valor del progrés tecnològic i científic. Només vull recordar que la tecnologia no és neutral. Que aporti coses positives o negatives depèn de les relacions socials de producció en què està inserida, de la intervenció d’una subjectivitat crítica. És aquí on ens juguem el futur del llibre.
* Traducció de Valentina Pagnucci.
Foto: Vincent Brown
