Foto: cefuenco
Escapça. Et faig cas: a ull, d’una muntanya en faig dues meitats. Les ajunto i es barregen. Ara reparteixo. Tres per a tu i tres per a mi. Va d’espases.
Dius que el que és dolent no pot durar per sempre, que hi ha èpoques de tot. I que tot i ve i tot se’n va. Pots convertir un escampall de dubtes en tres paraules i una direcció: tu, sempre endavant. Em costa entendre-ho: com pots mirar-te el que està tan a prop des de tan lluny? Sí, tens la distància de qui fa setanta-un anys que prova d’entendre’s amb els dies. Però, a tu també et passava, quan en tenies vint-i-cinc, que vivies enganxada al món? Que no et podies allunyar ni un pam ni d’això ni d’allò altre?
Llanço l’as, com si m’hi anés la vida. Tu et saps mesurar, guardes la carta bona per al final. Podria semblar que juguem l’una contra l’altra. I sí que hi ha un punt d’orgull. Però no és això: és la taula. És l’ara et toca a tu, ara a mi. La finestra oberta. La televisió amb la novel·la de fons. Els sis segons en què dubtes. El mig somriure i l’atreviment.
Tu saps, àvia, que la vida és risc. Que això de les cartes va com va. Que la sort és relativa: un dia apostes pel tres i va el quatre i t’ho arrabassa tot. Llavors deixes de creure en els números i veus que són els fets els que manen. Que un dia va d’espases i no tens escut. Que un vespre va de copes i et costa trobar el motiu pel qual brindar. Ho sabem tu, jo, ell, ella. I és clar que a vegades si tu has perdut, jo també he perdut una mica. I al revés.
Però ets tu qui té la taula per tornar-ho a intentar. Qui s’aixeca quan cal per treure, del primer calaix del menjador, una petita muntanya de sort.
