Foto: Michael Levine-Clark

1. Un poeta fa por per la veritat que busca i la soledat que porta.

2. S’ha de ser agosarat a l’hora d’escriure el poema i humil abans i després d’escriure’l.

3. El poeta autèntic, per jove que sigui, pot dubtar sobre en quin moment està del seu aprenentatge, però penso que sap perfectament que és un poeta, i mai no preguntarà si ho és o no.

4. La poesia, en el sentit que l’ha entès tot un seguit de generacions a les quals jo encara pertanyo, no és ni una professió ni un ofici. És alguna cosa que es decideix des d’un mateix, amb poques possibilitats que algú pugui garantir l’encert d’aquesta decisió.[…] Ser poeta és una manera de ser o d’estar en el món, com diria Heidegger.

5. Per escriure un poema no hi ha unes condicions millors que altres: s’imposa la necessitat de buscar, trobar, escriure, reescriure, treballar-lo fins al final. Si un poema pot esperar, és que no ha trobat ningú que l’escrigui. Més encara: si qui té la pretensió de ser poeta no sap convertir qualsevol situació personal –per difícil que sigui– en una situació en què la seva obra continuï, és que s’està equivocant. Si a la poesia un no pot donar-li tot –i tot vol dir tota la veritat que hi hagi a la seva vida– no s’ha de continuar.

6. La poesia és justament això: una necessitat imperiosa, inajornable. Si no se sent així és inútil pretendre que un és poeta. Si se la planteja des de la tibiesa, el jove no tindrà amb la poesia més que una mala relació, que li amargarà la vida, perquè no li concedirà el bé més preuat: l’obsessió, la passió pels poemes, la sensació que la vida és absurda sense la poesia.

7. Si el poema ho és de veritat, du el lector directament a un lloc del seu propi interior i allí s’encén alguna cosa, com un far, i això vol dir que aquests llocs profunds i difícils d’un mateix s’assemblen molt als de les altres persones. Per això es pot escriure poesia.

8. Les matemàtiques són la més exacta de les ciències, però la poesia és la més exacta de les lletres.

9. Pel que fa a com ha de ser la poesia, jo diria que un poema s’ha d’entendre. […] Gairebé sempre que un poema resulta un búnquer inaccessible a algú, la culpa és del poeta.

10. És probable que un bon poema sigui només una qüestió d’intensitat. La intensitat, a què la podem associar, si no és a l’experiència d’un sentiment? Pot ser un sentiment més o menys ocult o més o menys manifest, però allà on pugui haver-hi intensitat, hi pot haver poesia. Per aquest motiu ha de ser exacta i concisa. Intensitat vol dir concentració.

11. Cal no descuidar-se en cap moment d’eines bàsiques, indefugibles per escriure poesia: gramàtica, mètrica i retòrica. Res més equivocat que decidir passar de llarg per aquests aprenentatges en nom d’una pretesa modernitat que no serà més que una inútil apologia de la ignorància.

12. Per al poeta jove hi ha territoris que estan plens de paranys, el més temible del qual és el tòpic. Territoris minats on és millor endinsar-se amb una certa experiència, amb la pròpia veu ja madurada.

13. El poema és una mena de partitura, oberta per tant a moltes interpretacions possibles: si és tan tancada que només permet una interpretació, significa que es llegirà només una vegada i s’oblidarà.

14. Davant de la duresa de la vida tots som força semblants. Davant la mort d’algú a qui s’estima, els sentiments dels poderosos i els dels humils són els mateixos. El que ens diferencia és només la capacitat d’explicar el que ens passa. Però el que ens passa, també passa, o pot passar, a tothom.





Noves cartes a un jove poeta


© Joan Margarit
© d’aquesta edició: Proa, 2009

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Anònim a setembre 20, 2016 | 09:20
    Anònim setembre 20, 2016 | 09:20
    La vida et fa madurar, si et destrueix es que no la has sabut viure.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa