Aniuta

Anton Txékhov va néixer el 29 de gener del 1860 i va morir el 15 de juliol de 1904. Fill de comerciants i metge d’ofici, ha estat considerat un dels millors contistes i dramaturgs. Renovador del llenguatge dramàtic, és autor d’obres com Oncle Vània, Les tres germanes i L’hort dels cirerers. El recordem llegint-ne el conte Aniuta, publicat a Contes (Quaderns Crema).

Foto: Thomas Hawk

L’estudiant de tercer curs de medicina Stepan Klotxkov es passejava d’un cantó a l’altre de l’habitacioneta més barata de la pensió Lisboa memoritzant afanyosament la seva matèria. De l’estudi fastigós i ininterromput tenia la boca seca i el front li havia començat a suar.

Aniuta, la rellogada, una moreneta prima i menuda d’uns vint-i-cinc anys, molt pàl·lida i amb uns ulls plàcids de color gris, seia en un tamboret al costat de la finestra, les vores de la qual eren ornades de gel. Amb l’esquena doblegada, brodava amb fil vermell el coll d’una camisa d’home; era una feina que corria pressa. El rellotge del passadís va tocar roncament les dues del migdia, i l’habitació encara era per fer. Una manta rebregada, un escampall de coixins, llibres, un vestit, un gran rentamans ple d’aigua de sabó bruta en què suraven unes burilles, brossa per terra… semblava que tot fos a la pila del greix, barrejat i rebregat expressament…

—El pulmó dret és format de tres lòbuls… —s’aprenia de memòria Klotxkov—. Límits: El lòbul superior, per l’envà toràcic anterior, arriba fins a la quarta o cinquena costella; per la superfície lateral, fins a la quarta costella… pel darrere, fins a la spina scapulae…

Klotxkov va aixecar els ulls cap al sostre, maldant per imaginar-se el que acabava de llegir. No se n’havia fet una imatge clara i va començar a palpar-se les costelles superiors per sobre de l’armilla.

—Aquestes costelles són com les tecles d’un piano—digué—. Per no descomptar-se és indispensable acostumar-s’hi. He d’examinar un esquelet i una persona viva… Aniuta, deixa’m que em situï!

Aniuta va deixar el brodat, es va treure la brusa i es va posar dreta. Klotxkov va asseure-se-li al davant, va arrufar la cara i començà a comptar-li les costelles.

—Mmm… La primera costella no és detectable. És rere la clavícula…. Aquesta deu ser la segona costella… Això mateix… Aquesta la tercera… Aquesta la quarta… Mmm… Sí senyor! ¿Per què t’encongeixes?

—Teniu els dits glaçats!

—Va, va, que per això no et moriràs; no et belluguis. Així, doncs, aquesta és la tercera costella i aquesta la quarta… Tan seca que sembles i amb prou feines te les noto… Aquesta és la segona… i aquesta la tercera… No, no, així em perdo i no m’ho puc imaginar bé. Ho he de dibuixar… ¿On tinc el carbonet?

Klotxkov agafà el carbonet i va traçar sobre el pit d’Aniuta unes línies paral·leles que es corresponien a les costelles.

—Excel·lent! Més clar que l’aigua… I bé, ara ja podem agafar el martellet. Au, aixeca’t!

Aniuta s’aixecà i alçà la barbeta. Klotxkov estava ocupat amb l’exploració, i s’hi havia lliurat tant que ni s’adonà que els llavis, el nas i els dits de la noia s’havien tornat blaus del fred. Aniuta tremolava i temia que, en veure-ho, l’estudiant parés de dibuixar amb el carbonet, deixés el martellet i després li anés malament l’examen.

—Ara ja ho tinc tot clar—digué Klotxkov, un cop va haver deixat de picar—. Au, seu i no et treguis el carbó, que mentrestant estudiaré una mica més.

L’estudiant va tornar a passejar-se i a repetir la lliçó. Aniuta, com si anés tatuada amb unes ratlles negres al pit, estava asseguda rumiant, arrupida de fred. En general parlava molt poc, sempre estava callada i constantment rumiava i rumiava…

Al llarg dels sis o set anys de peregrinació per caus com ara el de Klotxkov, havia conegut cinc homes. A hores d’ara tots havien acabat els estudis, havien aconseguit situar-se i, naturalment, com a persones respectables que eren, ja feia temps que l’havien oblidada. Un d’ells vivia a París, un parell s’havien fet metges, el quart era pintor i el cinquè feien que fins i tot ja havia arribat a professor universitari. Klotxkov era el sisè… També ell acabaria aviat la carrera i se situaria. Sens dubte que el seu futur seria esplèndid, de segur que es convertiria en una personalitat, però ara per ara el present era ben magre: Klotxkov no tenia tabac ni te i, de sucre, només li’n quedaven quatre terrossos. Calia enllestir com més aviat millor el brodat, portar-lo a ca la clienta i en acabat comprar, amb la moneda de vint-i-cinc copecs que li’n donarien, te i tabac.

—¿Que puc passar? —va sentir-se de l’altra banda de la porta.

Aniuta va tirar-se ràpidament sobre les espatlles un mocador de llana. Va entrar el pintor Fetissov.

—Vinc a demanar-vos un favor—s’adreçà a Klotxkov, tot fent un esguard feréstec per sota les grenyes que li queien sobre el front—. Feu-me el favor, deixeu-me la vostra preciosa noia un parellet d’hores. Sabeu, és que estic pintant un quadre, però sense model és impossible.

—Oi tant, amb molt de gust! —s’hi avingué Klotxkov—. Vés-hi, Aniuta.

—¿Què se m’hi ha perdut, a mi? —mormolà Aniuta.

—Au, ja n’hi ha prou! Aquest home ho demana en nom de l’art, i no per cap bestiesa. ¿Per què no l’has d’ajudar, si pots?

Aniuta va començar a vestir-se.

—¿I què pinteu? —li preguntà Klotxkov.

—Psique. És un bon tema, però no acaba de sortir; com que l’he d’anar pintant amb models diferents… Ahir mateix vaig pintar-ne una amb les cames blaves. «Què ho fa—li demano—que tinguis les cames blaves?» «Això—diu—són les mitges, que destenyeixen.» Caram, no pareu d’estudiar, eh! Feliç vós, que teniu paciència!

—La medicina és una matèria del tot impossible sense cremar-se les celles.

—Uf!… Ja em perdonareu, Klotxkov, però viviu en una cort de porcs! Per l’amor de Déu, com viviu!

—¿Què vol dir, que com visc? No puc viure d’altra manera… Del pare, només me n’arriben dotze al mes, i amb aquests diners es fa difícil viure bé.

—No, és clar, però… —respongué el pintor, i arrufà el nas de fàstic—, però així i tot es pot viure millor… Una persona instruïda ha de ser per força un esteta. ¿És veritat o no és veritat? Mare de Déu Senyor, com teniu la casa! El llit per fer, l’aigua bruta, la brossa… les farinetes d’ahir al plat… ecs!

—Teniu raó—digué l’estudiant tot avergonyit—, però és que avui Aniuta no ha tingut temps d’endreçar. Ha estat enfeinada tot el dia.

Quan el pintor i Aniuta van ser fora, Klotxkov s’estirà al sofà i es posà a estudiar ajagut; després es va adormir sense voler i, en despertar-se passada una hora, va aguantar-se el cap amb els punys i s’endinsà tot afligit en els seus pensaments. Va recordar les paraules del pintor sobre el fet que una persona instruïda havia de ser per força esteta, i ara el seu ambient li semblava realment desagradable i fastigós. Era com si amb l’ull de la ment preveiés el seu futur, el dia que visitaria els seus malalts en un despatx i prendria el te en un ampli menjador en companyia de la seva muller—una dona com cal—, i ara aquest rentamans ple d’aigua bruta en què suraven burilles li feia un efecte increïblement repulsiu. També Aniuta, se la representava lletja, deixada, miserable… i va decidir separar-se’n immediatament sens falta.

Quan, de tornada de cal pintor, Aniuta es va treure la pellissa, ell es va aixecar i li digué seriosament:

—Mira què t’he de dir, estimada meva… seu i escolta’m bé. Hem de separar-nos. Clar i ras, ja no vull viure més amb tu.

Aniuta havia tornat de cal pintor esgotadíssima, rendida. De tant posar dreta, la cara se li havia afilat i amagrit, i la barbeta se li havia afuat. No va respondre res a les paraules de l’estudiant i només li van començar a tremolar els llavis.

—Admet que tard o d’hora igualment ens hauríem hagut de separar—afirmà l’estudiant—. Ets bona, tens bon cor i no ets cap beneita, ja ho podràs entendre…

Aniuta es va tornar a posar la pellissa, i sense badar boca va embolicar el brodat amb un tros de paper i va recollir els fils i les agulles; va trobar un paquet amb quatre terrossos de sucre a l’ampit i els va posar sobre la taula al costat dels llibres.

—Això és el vostre… sucre… —va murmurar, i es girà per amagar les llàgrimes.

—Au, vinga, ¿per què plores? —li demanà Klotxkov.

Va passejar-se avergonyit per la cambra i li digué:

—Realment, mira que n’ets, d’estranya… Prou que ho saps tu mateixa, que hem de separar-nos per força. No podem pas viure plegats anys i panys.

Ja havia agafat tots els trastets i s’havia girat per acomiadar-se d’ell, però aleshores Klotxkov sentí llàstima per Aniuta.

«Potser que s’hi quedi una setmana més—pensà—. Això mateix, que s’hi quedi, i d’aquí a una setmana ja faré que se’n vagi.»

Descomplagut per la seva falta de caràcter, li va dir amb un crit sec:

—I bé, què hi fas, aquí, palplantada! Si te n’has d’anar, te’n vas, però si no vols fer-ho, doncs treu-te la pellissa i queda’t! Au, queda’t!

Aniuta es va treure la pellissa sense badar boca, en silenci; després es va mocar, també en silenci; va sospirar i, sense fer soroll, va dirigir-se al seu lloc de sempre: el tamboret del costat de la finestra.

L’estudiant va agafar el manual i va tornar a caminar d’un cantó a l’altre.

—El pulmó dret és format de tres lòbuls…—va repetir—. El lòbul superior, per l’envà toràcic anterior, arriba fins a la quarta o cinquena costella…

Pel passadís algú cridava a plena veu:

—Grigori! El samovar!