Era mitja tarda i queia un plugim suau,
el cel tapat, escuts de cendra i mort.
Presoners d’un món de possibilitats,
de nens podrits per tots els estats.
Els herois antics eren devorats
per voltors amb la mirada trencada.
Els nens es mutilaven els uns als altres
i els postres es fonien amb la nevera oberta.
I la pluja es va assecar i els núvols es van obrir,
i en un instant, explosiu, el món es va enfonsar
més enllà de l’horitzó.
I ara per tot arreu on vaig veig la llum fondre’s en blaus,
verds, turqueses, òxids i vermells.
L’univers antic s’ha plegat sobre el seu eix
i el perímetre esdevé el centre de tot.
Els àngels de la mort han donat vida al meu jardí
i ara em sento com un nen abandonat.
Lliurat a la llum i a l’espai i als astres siderals,
han obert la taquilla del cinema en runes.
I la pluja es va assecar, i els núvols es van obrir,
i en un instant, explosiu, el món es va enfonsar
més enllà de l’horitzó.
Tan sols un horitzó per viure.
Foto: Kevin Conor Keller
