D’entre valls de teranyines
vam sortir al sol de la tarda,
i com si la nit no portés l’alba
vam cremar-nos al capvespre,
i a la nit freda rosada
va calmar-nos les ferides
d’aquell foc.
I un joc d’albes va hostiar-nos
perduts en un full de somni,
tres mil fulles de tres branques
tancaren el sol per sempre,
i la lluna solitària
ens separà a l’un de l’altre
com la raó desfà el somni.
Quan ens mirem, ara, la impotència
s’ha fet reina dins nostre
i voldríem abraçar-nos
car l’amor tenim per sempre
però no trobem la manera,
vàrem perdre-la fa llunes
en un llac.
I el seu cos brut va rebre el meu cos pur
i el meu cor brut va rebre el seu cor pur,
i vam unir junts la puresa per damunt de teranyines
en un amor que avui es tanca
com la llum de l’últim dia
quan fa mal tornar a néixer.
Foto: Gabriel González
