Lluís Gavaldà salta a les grades sense tenir-hi cap iaia per saludar. Foto: Cap Roig Festival
Fa 29 anys que s’arrosseguen “pels puestos“, i jo –que sóc de relacions llargues– ho trobo reconfortant. Si el Dúo Dinámico encara canta Quince años tiene mi amor (en dono fe: els vaig veure no fa pas tant en aquest mateix escenari), en Lluís Gavaldà i companyia poden allargar fins a l’eternitat el seu crit de pau: “Som Els Pets de Constantí i visca la mare que ens va parir”.
La nit pinta rodona com la superlluna. “La lluna aquesta ens ha costat una pasta però ens ha quedat bé”, diu en Lluís. Abans han tocat durant una hora els osonencs La iaia, i l’Ernest Crusats ha baixat a fer una abraçada a la seva iaia de veritat. Som en família i es nota. També som en una època socialment estranya: el paio del seient del costat em reconeix (tot i la disfressa de cronista festivalera) i, en lloc de dir-me hola, m’ho fa saber via Twitter. Hola, Albert.
“Cap Roig és Cap Roig, imposa una mica”, admet el líder d’Els Pets. Però avui el públic de Wimbledon (l’expressió és de David Carabén) s’ha quedat a casa. En Gavaldà ha saltat a les grades sense cap iaia com a excusa i ha confirmat el que ja sospitava: “Tot són cares conegudes.” El país és petit, la vida és bonica i no hem de patir per la samarreta perduda a l’Acampada Jove –”no sé si hi heu estat mai, és un altre ambient”–, una peça de roba que en Lluís va llançar als fans per error i que pretenia recuperar a canvi d’unes birres i un concert privat: “Tot Catalunya es pregunta on és la meva samarreta. Llàstima que el Pujol em va prendre el protagonisme el segon dia. He rebut una carta de la samarreta i està bé.”
Després d’una arrencada en solitari, Els Pets toquen mitja dotzena de peces acompanyats de la Petita Gran Orquestra. “Sóc un tio tan cagat que el grup es diu Els Pets i, si una cançó m’hagués de definir, seria aquesta”, confessa Gavaldà abans de cantar Por: “Por de la por/ de sentir aquest pànic tan subtil i tan boig/ de no ser capaç de somriure/ quan em dius que m’estimes”. Per cert, Lluís, el meu fill de 5 anys m’ha fet un encàrrec quan ha sabut que aquest vespre anava a veure Els Pets: “Els hi diràs de part meva que fan una música molt maca però tenen un nom molt lleig?”. Potser encara no us havien fet cap comentari sobre el nom, en 29 anys d’anar pels puestos.
El públic està contingut, en part perquè som al Festival de Cap Roig i en part perquè en el repertori predominen les cançons de les últimes fornades, més reposades (si encara no has escoltat Calaixos que no obriré, no sé què coi fas llegint aquesta crònica). Quan es retira l’orquestra, sona La vida és bonica (però complicada) i tots plegats ens deixem anar. No tant com fa uns dies al concert d’Hombres G, però vaja. No em pregunteu què hi feia, jo, allà: si algú em va veure cantant Sufre mamón, que ho oblidi. O que m’ho digui via Twitter com l’Albert, però per missatge directe.
Fa un parell d’anys, en una sala de Londres, Lluís Gavaldà va encetar un recital reversionant la seva presentació clàssica: “We are Els Pets from Constantí and pretty soon Catalonia is going to be free”, va dir. A Cap Roig no cal insistir en el que ja sabem. Avui toca fer veure que ja som un país normal. Com observa un amic, només hi ha una estelada i cap crit d’independència. L’única consigna que cridem tots sense excepció arriba amb el tercer i últim bis: “Bon dia, ningú ho ha demanat però fa bon dia!” Una lluna insolent il·lumina descarada tot l’espectacle de la gent.
