I sí vaig dir sí que vull sí

Foto: Francis Mariani

Quan dic que no, la majoria de vegades és que vull dir que no. Si em truquen d’alguna companyia telèfonica, d’assegurances, si m’aturen pel carrer per fer-me una enquesta o si ma mare em demana si vull repetir i dic que no, amb tota seguretat, no m’estic fent pregar. Naturalment, en les meves interaccions amb els homes, quan dic no és que vull dir que no. En canvi, quan dic que sí, ho dic tota jo. Se’m nota a tres quilòmetres. Dic que sí amb tot el cos, com la Molly Bloom de l’Ulisses: sí dic sí que vull sí.

Vull deixar especialment clar aquest punt perquè d’ara endavant, cap dels meus “nos” pugui ser interpretat com un acte de certa resistència. Jo, com moltes de les dones que conec, quan m’agrada algú no em faig pregar. I si m’agrada algú, vaig a buscar-lo, és clar. Sóc una dona adulta, forta i independent i la vida no és una novel·la de Jane Austen, que ja m’agraden, però coi, com d’avorrit devia ser passar-te una hora asseguda esperant que et traguessin a ballar. Calla, calla.

Dijous, el director del Diari de Tarragona, Josep Ramon Correal, va publicar un article a propòsit de la campanya municipal contra els abusos sexuals en el context ociós, un dels missatges de la qual era “només el sí és sí”. Però ell no ho veia igual, no. Ell defensava que “una de les màximes del donjoanisme estableix que si una senyora diu que no, és que potser sí; si diu que potser sí, és que sí; i si diu que sí, no és una senyora.” Dels “senyors” no en diu res, perquè els senyors, ja ho sabem, poden dir el que vulguin sense perdre el seu estatus, és clar.

Resulta que les meves amigues i jo no som unes senyores. Vaja, tan bé que anàvem, oi, noies? Però ben mirat, què és ser una senyora? A casa, des que era petita, la meva mare utilitza l’expressió “quedar com una senyora”: Míriam, fill, truca i dona les gràcies. No et costa res i quedes com una senyora, de manera que per a mi “ser una senyora” té més a veure amb l’educació que amb el llenguatge dels vanos. Amb tractar bé la gent, amb ser educat, amb tenir tacte i ser curós. Això també s’aplica als senyors. Mira que bé, un concepte unisex.

El donjoanisme, també conegut com a satirisme, és un trastorn mental, no un codi de comportament. Els qui el pateixen són addictes a la seducció i a acumular interaccions sexuals. Un cop obtenen el que buscaven, perden tot l’interès i es fixen un nou objectiu. No crec, francament, que d’aquest tipus de persones i de la pervivència dels seus comportaments en depengui la supervivència de la raça humana, tal i com insinua el senyor Correal al seu article.

El pitjor del cas és que la del director del diari no és una visió aïllada. Malauradament, en ple segle XXI, aquesta falsa idea de l’amor romàntic fa perviure aquest tipus de codis de seducció entre persones molt joves: “No li truquis tu, que et truqui ell. No li demostris que t’agrada. No et mostris massa disponible. Que no se’t noti. Els tios, quan veuen que et tenen, perden l’interès”. Podria seguir ad infinitum. Quantes tonteries.

De manera que jo, com la Molly Bloom, seguiré dient que sí. I voldré dir que sí, de totes totes. Quan digui que no, espero ser prou taxativa per no donar a entendre que m’estic fent pregar. Perquè no ho estaré fent: estaré aprofitant la vida, que és molt curta. I sent un ésser humà, que és infinitament més divertit que ser una senyora.