Les vuit i setze

T’aixeques, camines coix, com t’havia vist caminar fins que vas deixar de caminar

| 25/07/2016 a les 16:09h
Especial: Postals
Arxivat a: Cambres pròpies

Foto: Hartwig HKD


Enciclopèdies ordenades de la A a la Z. Llibres de títols llargs que parlen del cor. La prestatgeria de fusta. El talonari de les receptes. Un rellotge dels d’abans que marca les vuit i setze minuts. Dues butaques de senyor.
 
Onze anys, i encara ara segueix sent la consulta, el passadís, la sala d’espera del doctor Farré. No t’ho creuries, els records es mantenen amb una quietud i una fidelitat exactes. Ningú ha gosat tocar-los. Potser perquè sembli que encara hi ets, que convius d’una forma amable, que no fa mal, amb cadascun dels dies que aquesta casa passa sense tu.
 
De tant en tant vinc. Quan l’àvia m’obre la porta –la vidriera segueix tenint aquella cortina brodada d’un blanc que ara es beix–, no puc evitar espiar els teus racons. Li dic: vés pujant al menjador, que ara t'atrapo. Jo, sola, et recordo amb tanta intensitat, que per un moment no és que m’ho sembli, és que m’ho crec, que hi ets. Que ha estat una mentida tot plegat. Que tornes d’un lloc profund i negre amb la teva mica de veritat.
 
I ara ets aquí. Davant meu. I no et veig però et miro els ulls. I et parlo, i m’escoltes. I em dius: seu aquí, en aquesta butaca, però arramba-la una mica cap a mi. Explica’m, així per sobre, com has crescut, què se n’ha fet, de tu. Confessa’m amb detall què és el que estimes, què t’omple, per quines coses vius i lluites cada matí.

Tot d’una t’aixeques, camines coix, com t’havia vist caminar fins que vas deixar de caminar. Encorbatat, disciplinat. Prim, amb els cabells fins i grisos, amb els ulls que veuen el que tanta poca gent sap veure: el que hi ha a dins, al fons. Els teus dits són fràgils però empenys amb decisió el pany. M’aixeco. Faig una passa enrere. Obres la porta.
 
La sala d’espera ara és plena. Dius, mirant la buidor: passi, vostè primer. I passa. I passaran. I jo me n’aniré al menjador. I quan torni, aquí seguiran sent, sempre, les vuit i setze.  
 

 

COMENTARIS

Conversa
Anònim, 26/07/2016 a les 08:34
+1
-0
Uf, Gema, que bé que ho dius!
Com ens agradaria tornar a conversar amb els que ja han marxat!
No ens queda, sinó, fer-ho a la teva manera, que és l'única possible.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural acull la conferència «La tenora i la barítona»
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural exposa l'obra de l'artista Lourdes Fisa
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural impulsa la setena edició del festival RUSC
Imatge il·lustrativa
L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona mostra com era la ciutat abans de l'obertura de la Via Laietana
Imatge il·lustrativa
La paraula preferida de l'actor és «sfumatura», que en italià vol dir matís
Imatge il·lustrativa
Una animació sobre el valor de l'esforç i de la paciència
Imatge il·lustrativa
Un vídeo sobre una història d'amor viscuda entre pensaments
Imatge il·lustrativa
El cicle gratuït «Gandules» permet viatjar a diferents dimensions, èpoques i identitats