25 anys sense Montserrat Roig

Ja ets una senyoreta

El secret del sexe, el secret de la ferida que raja, de la sang que no fa mal, que no serveix per a res

| 25/07/2016 a les 19:40h
Especial: 25 anys sense Montserrat Roig
Arxivat a: Biblioteca, Montserrat Roig, 25 anys sense Montserrat Roig
Vint-i-cinc anys després de la mort de Montserrat Roigcom a homenatge i reivindicació d'una autora necessària, recuperem cada setmana un article de l'escriptora, il·lustrat per Cristina Losantos.  
 

Il·lustració: Cristina Losantos


L’àvia seia en un contrallum de la galeria. Tenia la vista minvada i llegia amb lupa. Movia els llavis, com si pregués. L’àvia era de seda i de vellut, els ulls de mar i les ungles roges. Duia tannara i el cabell li feia aiguaneu. Caminava entre pensaments encatifats i murs de la memòria, revestits de setí. El contrallum destacava un floc deixat anar, damunt les orelles. Pell de cotó, parlar de sàvia transparent. Les cames eren primes, els genolls sortits. Les mans, blanques, de cel humit, i hi sorgien rius blaus que a voltes semblaven petites serralades. Les venes decandien cap al canell i feien encara més lívides les mans.
 
L’àvia seia, la mà repenjada, a la butaca de vímet, color blau marí. Creuava els peus, mitges cendroses, de cotó. Esguardava el cel i parava l’orella, el dringar de culleres damunt de la taula l’alegrava: promesa de menjar, el migdia que s’acosta. Desar la lupa i la revista a la cambra —que ningú no la hi prengui—, posar la clau al pany, tancar la porta.
 
El dinar és a la taula, santa paraula, deia enjogassada. A la bossa del tovalló hi guardava el pa sec de dies. “Si haguessis conegut la guerra”, clamava entre sospirs de nacre i ulls de falsa resignació. Coberts de plata, netejats amb terra, col·locats en pietosa renglera a banda i banda del plat. Els llavis de rosa tènue s’entreobrien per a la pregària, Déu i Pare Omnipotent, els dits de papallona entrelligats, les ungles d’un passat d’esgarrapades no es marcien mai, les mans s’esllanguien, cansades de pensar. “Beneïu aquesta taula, no em vull morir”, deien les ungles, cada dia més roges, més furioses, insolents. “Moriràs, tu també moriràs”, li deia l’ànima. “Moriràs”, es resignaven les mans de lluna, i a tots nosaltres, amén.
 
Les mans de lluna acaronen el cabell arrissat de la néta, trenen els flocs rebels. “Seu, clotet de la simpatia, nas eixerit, que et vull dir un secret”, l’àvia no es cansava, plegava damunt de la falda la revista, creuava les cames, mitges de cotó, peücs de llana. “I doncs, què m’ha dit la mare?”, és cert, la néta vigilava més enllà del contrallum i dels raigs de sol que feien groguenca la galeria, buscall encès, sol d’hivern. “És cert que t’ha vingut això”, i l’àvia repenjava la galta de neu damunt dels raigs de llum, els ulls d’aigua marina inquirien. “És la primera vegada, reineta, i hauràs de creuar les cames, en seure, ben tancades, cap endintre, tota tu cap endintre, que res de tu no surti cap enfora”, l’àvia s’aixecava i feia passes d’àngel pel passadís, vine, xiuxiueig de segles, el secret del sexe, el secret de la ferida que raja, de la sang que no fa mal, que no serveix per a res, impura, bruta, te’n poses l’un al matí i l’altre al vespre, l’àvia enretirava una de les tovalloletes plegades de cantell, blanques, olor de farigola, l’àvia li ensenyava la meticulosa col·locació. “Just aquí, ni més endavant ni més endarrere, entre les cuixes, no ho diràs a ningú, oi?”, i els raigs de lluna li col·locaven la peça. “Així, entre les cuixes, taparà el forat, eixugarà la ferida que raja, recorda que t’ho has de canviar sovint, no ho donis a la minyona, que fa mal efecte, ni a la mare, m’ho dius a mi, cada nit les posarem en lleixiu, i la brutícia marxarà, una altra vegada la puresa, blanca, blanca”. La néta gruava per marxar, saltar cap als patis, allà on el llimoner es bressolava, però l’àvia la retenia amb les ungles roges, li pessigava la pell, l’àvia esguardava la néta i, amarada de tendre reconeixement pels segles i segles de silencis i gemecs, li amollava: “Ara ja ets una senyoreta.”
 
Quatre Gats, número 1, Festes de la Mercè, segona època, 1978

 
 


Article inclòs en el llibre
Montserrat Roig
Diari d'uns anys (1975-1981)

 
© dels articles: hereus de Montserrat Roig 
© foto coberta: Pilar Aymerich
© d’aquesta edició: A Contra Vent Editors, 2008

14 pensaments de Montserrat Roig, aquí.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural acull la conferència «La tenora i la barítona»
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural exposa l'obra de l'artista Lourdes Fisa
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural impulsa la setena edició del festival RUSC
Imatge il·lustrativa
L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona mostra com era la ciutat abans de l'obertura de la Via Laietana
Imatge il·lustrativa
L'actriu Anna Bertran dirigeix i protagonitza un curt sobre un moment cabdal de la vida d'una dona
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'humorista, que deia que «el matrimoni és la principal causa del divorci»
Imatge il·lustrativa
La paraula preferida de l'actor és «sfumatura», que en italià vol dir matís
Imatge il·lustrativa
Una animació sobre el valor de l'esforç i de la paciència