Quatre novel·les amb dedicatòria

Què m'ha sorprès dels últims llibres de Maria Carme Roca, Maria Mercè Cuartiella, Cinta Arasa i Care Santos

| 16/08/2014 a les 15:31h
Especial: Ficció exprés
Arxivat a: Biblioteca


Havia deixat per a l’inici d’estiu la lectura de quatre novel·les. Aquestes quatre obres de ficció tenen unes característiques comunes: les autores són catalanes; les autores són dones; les autores són amigues meves; les novel·les han estat publicades enguany; les quatre autores em van dedicar personalment les seves obres esgrafiant-hi unes ratlles i la signatura.
 
No sóc dels que matarien per la signatura del seu autor preferit. Ni de bon tros. Mai no he sentit la necessitat de la seva firma, ni m’ha emocionat la idea de posseir unes paraules dirigides a mi com a lector. I ara que em poso a pensar-hi, realment són poquíssims els autògrafs que tinc en exemplars que conservo (un Hierro? Un Sábato?) a banda dels signats per autors i autores propers que conec i/o aprecio. Però no sóc gens mitòman en aquest aspecte, i la veritat és que em desanimen les cues davant d’un autor/autora que potser admiro, però que també desconec personalment, que sé que em deixarà una petja física amb textura de tinta en el llibre, però cap emoció ni experiència de tu a tu. En fi.
 
Les autores que em van dedicar amablement les seves novel·les ho van fer en una presentació (Maria Carme Roca, L’enigma Colom, publicat per Columna, i Maria Mercè Cuartiella, L’afer marsellès, publicat per Amsterdam); en una fira de llibre ebrenc (Cinta Arasa, Vaig fer la maleta un dia de juny, publicat per Edicions del Bullent) i durant una ruta literària pels escenaris de la novel·la (Care Santos, Desig de xocolata, publicat per Planeta). El que van escriure a les primeres pàgines, sota mateix del títol de la novel·la, fou el següent: “Àngel, amb aquesta novel·la d’aventures, et convido a descobrir alguns dels enigmes que envolten la figura de Cristòfol Colom. Amb Amistat, Maria Carme”; “Per a l’Àngel, una maleta plena de paraules compartides. Una abraçada. Cinta”; “Àngel, Ignasi, amb ningú podrà viure aquesta història més feliç que amb vosaltres! Care Santos”; “Per a l’Àngel, que sabrà apreciar i comprendre aquestes dues germanes que saben trobar el seu lloc al món. M M Cuartiella”. Com a anècdotes formals, la Maria Mercè va foradar una mica el full en rubricar, i la Care va estampar les seves paraules amb tinta de color xocolata.
  
He gaudit llegint les seves ficcions, i us les recomano totes. I permeteu-me expressar què m’ha sorprès en cada una d’elles (no en cantaré les excel·lències, ni tampoc puc afirmar que el que més m’ha interessat de cadascuna sigui l’aspecte que un crític o un bon lector destacaria. O sí). Roca em parla d’un any sobre el qual ho desconeixia pràcticament tot: 1493. De l’any anterior, en canvi, tothom pot dir-ne si més no una cosa: 1492 és d’aquestes dates que el col·le va perpetuar per sempre en les nostres memòries, com 1789 o 1936. Molts dels carrers de la Barcelona pels quals la Maria Carme fa circular els seus personatges me’ls torno a trobar quan llegeixo la novel·la de la Care (en èpoques diferents, però), i l’autora aconsegueix que el mapa d’aquella Barcelona una mica barroera i àcrata es fixi en la ment del lector i, en certa manera, l’entengui i se la faci seva. Convents, palaus i prostíbuls conviuen en harmonia, i tot i que la majoria dels protagonistes de L’enigma Colom viuen supeditats a l’esdevenir d’uns fets i uns personatges històrics, m’ha corprès el passat d’abusos d’un nen per part d’un pare desgraciat, els gestos de tendresa d’una prostituta i la facilitat i perícia amb què un adult es transforma segons la seva conveniència (tintant-se els cabells o posant-se un hàbit). Roca parla (i ho fa molt bé, com sempre, amb un llenguatge precís i acurat) de gent que es lamenta de la seva sort i que no té la seguretat de poder redreçar la seva vida.

Cinta Arasa ens transporta a un temps força tractat en la literatura catalana, els fets revolucionaris de la Setmana Tràgica de 1909, però ho fa situant els protagonistes fora de Catalunya. Exactament els trobem als voltants de Liverpool on un jove treballador adolescent britànic força contestatari (Oliver: recordem tots un altre famós Oliver anglès de característiques semblants?), obre els ulls a l’Eulàlia (que simbòlics i representatius els noms en la novel·la de la Cinta!) que comença a dubtar de l’ètica del seu pare, un burgès emprenedor de l’època, quant a la relació que manté amb els treballadors de les seves fàbriques. Amb la determinació dels herois de la pel·li Titànic, els dos joves viuen una fugida cap endavant, cap allò desconegut i socialment poc acceptat. Els valors que transmet la novel·la (mereixedora del premi Enric Valor de narrativa juvenil) no disten gens dels que poden interessar als joves d’avui en època de crisis i replantejament social.
 
La Maria Mercè Cuartiella ens presenta dues germanes, i és la relació entre elles la que fa avançar la història. M’ha agradat molt el dibuix que fa la Mercè d’aquestes dues dones: què les separa, què les complementa; què les fa diametralment oposades i què imprescindibles l’una a l’altra. El món on habiten les germanes és un món que agraeixo llegir (i felicito la Mercè per això): gent del carrer, gent d’avui de classe mitjana-baixa que té conflictes i busca solucions; gent que no té massa calés, persones diferents, cadascuna amb els seus interessos i manies; gent que comet errades, gent que dóna una importància relativa a les coses que fan o que passen. Toca viure i tirar endavant, ens agradi o no. Sols o en companyia, amb neures o sense. Ole tu , que diria aquella de l’APM. Una prosa neta (potser abusa una mica d’imatges comparatives) i efectiva, amb el seu punt just d’humor. Feines precàries, desenganys i tocs de sort, amb personatges que, com els de la Roca, dubten sempre de poder redreçar allò que s’ha torçat en les seves vides.
 
Les històries que encadena la Care Santos en la seva novel·la tenen un mcguffin (ara estic molt amb els mcguffins llegint Kassel no invita a la lógica de Vila-Matas) en forma d’objecte. M’ha agradat descobrir l’ambició literària de l’autora en aquesta narració, i la facilitat amb què passa d’un món a un altre sense que el lector experimenti recança per abandonar una història i entrar en la següent (quina facilitat té per aconseguir això també l’Alice Munro, a qui llegeixo també ara, en els seus llibres de relats!). Relacions de poder, interlligams emocionals entre tres persones, estructures narratives “a la manera de” (comèdia francesa del XVIII; fulletó romàntic del XIX) que es llegeixen amb interès i que estan carregats de diàlegs naturals i volgudament enginyosos, tot molt ben lligat i ben descrit, i amb figures que fan de Barcelona la ciutat amb voluntat cosmopolita que ha tingut sempre.
 
Si alguna cosa puc retreure a aquestes ficcions amigues que m’han fet passar bones estones, és l’elecció dels títols. No sé si seran encertats o no, però jo, particularment, hauria batejat les quatre novel·les d’una altra manera. Les seves històries m’han acompanyat aquest estiu, una darrera l’altra, i la seva gairebé convivència en el temps m’ha deixat, a banda d’una confiança plena en el bon estat de les lletres catalanes més actuals, la sensació plaent de formar part d’una societat reivindicativa, que no menysté, ans al contrari, les persones de bon cor la meta de les quals és fonamentar una Catalunya més justa, sensible al patiment de la gent, orgullosa de la seva història i que aposta per la ficció i la cultura com a mitjans per enaltir-la. Com fa dir la Care a un dels seus personatges: “Ah! A les tertúlies només parlem de coses que valen la pena. Les que fan del món un lloc agradable per viure! Òpera. Teatre. Poesia. Pintura. Arquitectura....”

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Una exposició mostra com el canvi climàtic afecta un bé tan preuat i explora solucions al problema
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural organitza un seminari impartit per l'artista Ivana Larrosa
Imatge il·lustrativa
Una exposició de Can Tinturé busca el vincle entre la col·lecció de Salvador Miquel i la història
Imatge il·lustrativa
Una exposició permet veure el mobiliari modernista de la família de l'industrial
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra que els millors regals són els inesperats
Imatge il·lustrativa
L'anunci nadalenc d'una petita botiga de Gal·les ens empeny a retrobar l'infant que vam ser
Imatge il·lustrativa
Un anunci ens anima a ser generosos
Imatge il·lustrativa
L'anunci de la nova pel·lícula fa un cant a la creativitat i a la generositat