Una mica d’aire i de temps

El músic Santi Careta canta a les esperes amables i a les que couen

I veurem sortir el sol

Especial: Crònica
Arxivat a: El piano, Santi Careta, concert

Foto: Kevin Trotman

 


Ventalls que busquen i regalen aire als veïns. Un vestit de flors, pantalons curts, camises i calor. Un sostre fet de fulles. Entre les branques passa un fil d’on pengen bombetes grogues, blaves i vermelles. La tarda que s’allunya. Davant l’escenari un grapat de joves, i de no tan joves, que vénen i d’altres, sobretot turistes, que s’ho han trobat i s’hi han apuntat. Estan asseguts amb les cames creuades mirant cap endavant. Som als jardins de la Universitat de Barcelona. El cicle Els vespres de la UB, amb els concerts a la fresca, ens porta un nom, una proposta: Santi Careta.

"Quant més hauré d’esperar quan tot el temps s’hagi acabat?"

Parla de les esperes amables i de les que couen. Perquè encara que a vegades el temps faci mal –perquè no arriba o perquè s’escapa massa ràpid–, potser caldria entendre que cada cosa té el seu lloc i el seu moment. La seva mesura. El seu ritme. Ell condueix el concert a poc a poc, plantejant interrogants de tant en tant i deixant un espai perquè cadascú els contesti per dins.

"El temps vola i ens esborra, deixant per fer allò important."

Les presses i el ritme boig de l’hivern, de la tardor i de la primavera ens fan perdre el nord. Caminant amb els ulls tancats i amb els peus embalats. I passem de llarg l’encant dels detalls importants que com més els ignorem més s'empetiteixen. Però tenim un estiu que ens salva. Que ens sacseja i ens diu: para, atura’t. Mira què tens.

"Tot el que tinc és tot el que vull." 

Hi ha un ritme que és invisible, però que existeix: les cançons que es canten a poc a poc, la tarda que es converteix en vespre, i el vespre que tot d'una és nit. Les bombetes grogues, blaves i vermelles que substitueixen el sol. Tot allò que passa sense que siguem conscients del tot que són moments que arriben i se’n van. La quietud del juliol, de veure el temps volar. Una mica d’aire del ventall veí i unes quantes cançons que ens parlin d’un rellotge que per un moment sembla nostre.


 

Foto: Els Vespres de la UB

Foto: Els Vespres de la UB

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural acull la conferència «La tenora i la barítona»
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural exposa l'obra de l'artista Lourdes Fisa
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural impulsa la setena edició del festival RUSC
Imatge il·lustrativa
L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona mostra com era la ciutat abans de l'obertura de la Via Laietana
Imatge il·lustrativa
L'actriu Anna Bertran dirigeix i protagonitza un curt sobre un moment cabdal de la vida d'una dona
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'humorista, que deia que «el matrimoni és la principal causa del divorci»
Imatge il·lustrativa
La paraula preferida de l'actor és «sfumatura», que en italià vol dir matís
Imatge il·lustrativa
Una animació sobre el valor de l'esforç i de la paciència