Foto: Columbia Pictures
M’agrada que la Filmoteca estigui en un lloc com la plaça de Salvador Seguí, el noi del sucre, el mític líder anarcosindicalista. Em fa gràcia perquè la plaça, a l’hora en què s’acaba la projecció de dos quarts de vuit, també és una mica anàrquica, com una d’aquelles il·lustracions dels llibres d’On és Wally?, en què després de trobar en Wally havies de buscar altres coses. Miris on miris, hi ha escenes per encerclar: dos mossos d’esquadra intentant negociar amb un mangui que fa cara de no haver trencat mai un plat, les noies de Robadors, amb les seves samarretes fluorescents sobre la pell negra, mastegant xiclet arrepenjades a la paret, un guiri desubicat i borratxo que fa esses pel mig de la plaça… tot perfectament desendreçat.
He anat a veure Easy Rider, una de les meves pel·lícules preferides. Quan surto, trobo una taula buida i m’assec a fer una cervesa, amb aquella por barcelonina d’haver-te de sentir dir que si no sopes no pots seure, que si vas sol no pots ocupar una taula de quatre… però no: m’assec, demano una canya i m’encenc una cigarreta. Que bé.
No han passat ni cinc minuts que una senyora d’aquestes del Raval de tota la vida, amb bata d’estar per casa i una gossa, s’acosta a la meva taula. ¿Me puedo sentar? Sí, és clar, li contesto. El cambrer li porta un tallat, sense que l’hagi demanat. ¿Esperas a alguien? No, surto del cine i faig temps, que he quedat per sopar. ¿Y qué has visto? Doncs una de les meves pel·lis preferides, Easy Rider. ¿Eso es inglés no? ¿Qué quiere decir? És difícil de traduir, li contesto. Als seixanta s’utilitzava per anomenar les dones sexualment alliberades. La senyora de la bata obre molt els ulls. I a la pel·li, com que van en moto té com un doble significat. És difícil d’explicar. Ah… No està gaire convençuda. ¿Y de qué va? Doncs això, li dic. Són dos homes que van en moto al carnaval de Nova Orleans i passen per una comuna de hippies, els detenen, coneixen un advocat alcohòlic i… Bueno, no te cuento el final por si la quieres ver. No, no tranquil·la, yo no voy al cine. ¿Cómo se acaba? Bueno, pues vienen unos sureños y los matan. ¿Los matan? Sí. Ay, qué lástima. ¿Y por qué? Bé, perquè els valors que ells representen no els agraden. Els cabells llargs, les motos, la roba… però en realitat és perquè els fa por la llibertat que representen. Aquest és el tema principal de la pel·lícula.
La dona assenteix amb el cap, donant-me la raó. ¿Y es bonita? Sí, molt. És una pel·lícula molt important. A mí me gustan las de Manolo Escobar, em diu. Las has visto? Alguna, sí. Es que a mí me gusta que canten. La Marisol, el Manolo Escobar, la Rocío Dúrcal… A veces los sábados por la tarde las echan en la 1 y las miro, porque me recuerdan a cuando yo era joven. ¿Tú has venido sola al cine? Sí, voy muchas veces sola al cine. ¿Y no tienes novio? Ric. No, no tengo. Pues bien guapa que eres. Gràcies. Pero claro, los jóvenes ahora ya no os casáis ni nada. Yo también estoy sola, em diu. Bueno, con la perra, porque mi marido se murió ya va a hacer ahora diez años. Cómo pasa el tiempo. De fumar, se murió, fa un cop de cap i assenyala el meu paquet de tabac, que està sobre la taula. Tú disfruta ahora que eres joven, que luego te plantas en mi edad y te ha pasado la vida volando. Ho faré, li dic somrient.
Pago la cervesa i el tallat –No, mujer, no hace falta. Que sí, que sí, deixi’m convidar-la– i vaig a buscar el metro. Em poso els auriculars i busco I Wasn’t Born to Follow, de The Byrds, la meva cançó preferida de la banda sonora de la pel·lícula. El tagline d’Easy Rider diu alguna cosa així com “Dos homes van sortir a buscar Amèrica i no la van trobar enlloc”.
Jo no sé exactament què he sortit a buscar aquesta tarda, però he acabat parlant d’Easy Rider amb una senyora del Raval. La llibertat també deu ser una mica això.
