Marcel·lí Antúnez: «No deixo de ser un tio de poble»

Marcel·lí Antúnez, amic de l’experimentació escènica Foto: Carles Rodríguez

El primer cop que vaig veure una obra de Marcel·lí Antúnez em vaig quedar garratibada. Es tractava d’un cap deforme d’aparença humana, fet amb pell de porc, i conservat en un pot de formol. És per això que, camí cap al Centre d’Art Santa Mònica, no les tenia totes.

Abans d’enfrontar-me amb un home capaç d’atrocitats com aquestes, vaig voler fer un cop d’ull a la mostra. El títol Sistematúrgia. Accions, dispositius i dibuixos no m’aclaria gran cosa. Després d’una bona estona, l’univers Antúnez m’havia convençut altre cop, però no per condemnar-me a una setmana de malsons, sinó per tenir-me ben captivada. L’artista em convidava més a jugar que a angoixar-me i, tal com està el pati, una proposta així és benvinguda.

Escolta, no m’ho esperava gens, però surto de la teva exposició amb un somriure.

Bé, la ironia és una manera d’entendre el món. Jo volia forçar que l’espectador adoptés un nou rol i per això faig que abraci un bloc de fusta que té el mateix gruix que una persona.

La gràcia és quan aquest bloc de fusta comença a gemegar.

I a riure, i a cridar i a orgasmar… és un alfabet d’emocions.

Tantes com deus tenir tu quan vesteixes l’Epizoo.

Sí, aquest és un dels primers exosquelets robòtics, del 1994. La gent pot controlar el meu cos en la performance a través d’un sistema d’electrovàlvules que s’activen des de l’ordinador. Va ser la meva resposta a l’època de la sida, que va resultar un xoc molt fort per a una generació com la meva, seguidors del sexe lliure. On era la frontera entre el plaer i el dolor? Amb aquest exosquelet la gent fa el que vol amb el meu cos, però sense tocar-me directament. Les reaccions han estat molt variades quan ho he anat fent en diferents països: a Londres s’interpretava com sadomasoquisme; a Itàlia era un sacrifici, em veien com un màrtir, i a Alemanya s’ho prenien com un experiment i no gosaven actuar.

I?

Que vaig dir prou i vaig passar d’objecte a subjecte, al cap i a la fi, jo era l’expert en aquestes qüestions, així que vaig passar a Afàsia, on sóc jo qui, amb una ortopèdia interactiva, dono ordres als robots.


L’Antúnez disfruta amb els reptes tècnics que li reclamen les seves criatures i m’explica cada detall davant de mecanos plens de cables, botons, palanques… Ben bé com si fos el tècnic de la tele que m’ha d’instal·lar l’antena al terrat, desconnecto. M’he perdut, però l’entrevista ha de continuar perquè tot plegat ha de tenir alguna explicació.

Què és el que vols?

Jo vinc d’un món de la imatge, del símbol, de l’emoció i he començat a parlar, però d’una manera molt primitiva. No deixo de ser un tio de poble, fill d’una carnisseria, que va venir a Barcelona i va deixar-se impressionar per la Rambla de l’Ocaña i el Nazario i el Mariscal i aleshores vam muntar la Fura dels Baus i després hi va haver malestar i em vaig haver d’inventar una altra pel·lícula. Però, mira, jo, saps com penso?

Com?

Dibuixant, com el Buñuel, per això he començat l’exposició amb els dibuixos, que són l’inici de tot. I després va sorgir el Software, que és aquest principi de comunió.

I aquí estem.

Et diré que jo sóc punky i com que no pots viure sent punk, et sublimes. M’he sublimat molt i la mateixa estratègia del dibuix apuntaria en aquest sentit. Els crítics han dit que és art brut, tant m’interessen els malalts mentals com el còmic. Tot això ha estat present des dels meus inicis com a artista, però també han aparegut coses que no m’imaginava.

Res ha estat com t’imaginaves?

No, jo volia ser biòleg o veterinari, però s’havia d’estudiar molta física i química i vaig pensar que era millor ser artista.

Doncs la vas encertar.

I ja et quadro per a una secció de converses amb gent que pensa…?

Per això la vas encertar, Marcel·lí! I ens n’alegrem.