No canviïs mai

Quan detecto una rutina que promet, la recullo, la planto i la rego tant com calgui

Els meus manaments

| 09/08/2016 a les 13:58h
Arxivat a: Cambres pròpies

Foto: Becks


M’agraden les rutines, sempre m’han agradat. Si una tarda, sortint de treballar, entro a fer una canya en aquell bar nou que acaben d’obrir dins la meva ruta habitual i descobreixo que el cambrer sap tirar la cervesa com Déu mana, l’endemà hi torno; i quan, quatre o cinc dies més tard, el cambrer agafa la petita gerra de vidre només veure’m entrar, ja sé que mai no deixaré d’anar-hi.
 
Fins que un dia canvien el cambrer, o la cervesa, o reinterpreten el bar i el converteixen en un temple del gintònic; perquè el món que m’envolta té una tirada innegable a transformar-se i acabar, sovint sense ni un trist preavís, amb els meus reconfortants costums.
 
Hi ha qui, fastiguejat amb tanta repetició, ho celebraria, però per mi és un cop baix que em retorna desemparat a un món imprevisible. Quan detecto una rutina que promet, la recullo, la planto i la rego tant com calgui –com més cops millor, sobretot si és amb cervesa– fins que és prou gran i frondosa com per poder jeure i endormiscar-me, segur i confiat, a la seva ombra. Però tard o d’hora algun paladí dels canvis, alguna ànima inquieta i curiosa, acaba decidint que toca podar.
 
Per sort hi ha realitats molt més fidels on refugiar-me, certeses geològiques immutables com un mar que ha estat allà des de sempre. Com cada any, el primer dia, cap al tard, baixo fins a la platgeta de roques, entro a poc a poc a l’aigua –deliciosament freda–, m’hi capbusso i em quedo flotant immòbil a la superfície, fent el mort, tot esperant que m’envaeixi aquella vella sensació de placidesa. “Vinga, ja pots venir que jo ja hi sóc, com cada estiu!” Però no ve.

Miro enlaire i veig el cel de sempre, els pins de sempre i les casetes a primera línia de sempre, tot al seu lloc; enfonso el cap dins l’aigua –no fos cas que algun Pokemon submarí impedís la connexió– però només hi trobo les roques de sempre, les algues de sempre i el peixos flegmàtics de sempre. Tot està on ha d’estar, com sempre. Aleshores, per què no funciona? Què falla? Què ha canviat?
 
Jo, esclar. No sóc el mateix jo; he canviat, també.
 
Collons. Ja no em puc refiar ni de mi mateix.
 
I m’entre m’asseco començo a sospitar que potser aquesta vegada l’últim Irving tampoc no funcionarà.

 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i La Conca 5.1 impulsen un cicle de debats
Imatge il·lustrativa
El festival Elixir Poètic impulsa un guardó amb el suport de l'Ajuntament de Terrassa
Imatge il·lustrativa
Edicions Poncianes engega un concurs a través de les xarxes socials
Imatge il·lustrativa
La Fundació Carulla impulsa un cicle de tallers en línia
Imatge il·lustrativa
Te quiero, te quiero, te quiero, / con la butaca y el libro muerto
Imatge il·lustrativa
La història de la dona que va plantar cara a la llei de segregació racial dels EEUU
Imatge il·lustrativa
La història desconeguda de l'atleta australià que va formar part d'una foto històrica
Imatge il·lustrativa
«Si he de ser un símbol, prefereixo ser-ho del sexe que d'una altra cosa»