Com una pandereta de la Velvet

Diria que Pale Blue Eyes és la cançó d’amor més pura del catàleg de la Velvet Underground, malgrat no seguir el cànon de la lírica amorosa que admet, de manera més o menys àmplia i amb matisos, dos grans subgèneres extrems: l’amor i el desamor. Deu ser per aquesta absència d’elements canònics que mai he sabut discernir si pertany a l’un o a l’altre i, amb el temps, he acabat sentint-la com una cançó de resignació trista. (Vaig pensar en tu com el cim de la meva muntanya, vaig pensar en tu com el meu pic, vaig pensar en tu com tot el que vaig tenir i no vaig poder conservar ). El cas, al capdavall, és que no podia ser. I malgrat tot, ell no es treu del cap els seus ulls blau clar.

Encara que a vegades el faci feliç, a vegades el posi trist i la majoria de les vegades el faci tornar boig. I és que ja sabeu com van aquestes coses: nosaltres, tant racionals, tant cerebrals que abans de signar qualsevol acord fem un informe de pèrdues i guanys potencials. Nosaltres que quan anem al supermercat comparem els ingredients de tots els productes per assegurar-nos que ens enduem el millor, nosaltres que sempre preguntem, després de comprar una peça de roba, els dies que tenim per canviar-la, som els mateixos que podem arribar a perdre el cap pels ulls d’algú, per la seva veu, per les seves paraules. Nosaltres, els que tornàvem de tot, els que tot ho prevèiem.

Precisament perquè Pale Blue Eyes parla d’un sentiment tan pur, tan impossible que empeny a treure’ns de sobre aquesta certa pàtina d’orgull i no estalviar-nos ni una sola de les idealitzacions o les contradiccions i admetre el punt mort, el punt de no retorn sense obviar l’encara profunda i inevitable estima, costa encabir-la en els tòpics de l’amor romàntic i veure-la, per tant, com una balada d’amor a l’ús.

Crec que per això Pale Blue Eyes és tan especial per a mi. Perquè el que explica va més enllà d’un simple desamor. No és un final de plats pel cap. No és una cançó d’alta traïció ni una execució sumaríssima en què en Lou Reed arrenca la pell a algú que estima a contracor. És la constatació d’un amor que no pot ser, d’un canvi de dimensió afectiva, principalment perquè existeix una tercera persona. (El fet que estiguis casada/ només prova que ets la meva millor amiga). I malgrat que ell voldria posar-la davant seu, en igualtat de condicions, per ser-ne un mirall, les passes d’ella van en una altra direcció.

La renúncia té la cadència de la pandereta de la Velvet. Un ritme de pilot automàtic, sense gaires complicacions, ni ràbia: un esforç mínim de deixar passar els dies amb una certa senzillesa, però sense aturar-se. Seguir caminant, des del principi fins al final, entre confessions, preguntes i solos de guitarra. Tota la cançó pivota sobre un eix gairebé de lletania, sense ser-ho: és la sensació que ens transmet aquest segon pla, bàsic i ancestral, com el propi batec, el que ens repeteix “va, camina, camina, camina…”.

Les cançons són el missatge musical i líric, però també són les imatges que suggereixen. A Pale Blue Eyes s’hi senten sospirs de tristesa, cadència de passes mortes. Hi intuïm les mirades fixes a l’infinit i l’avançar d’esma. La cigarreta consumint-se a mig fumar i la serenor forçada en creuar el llindar de la porta de casa.

L’anar fent, sense miracles.


Cançó: Pale Blue Eyes
Disc: The Velvet Underground (1969)

Foto: Teo Ruiz

@mrspremisse