Anna Veiga: «No hem de posar mai en joc la salut del futur nen»

Anna Veiga (Barcelona, 1956), experta en reproducció assistida i en cèl·lules mare. Foto: CMRB

1. Certes malalties degeneratives es curaran més tard del que ens agradaria però més aviat del que ens imaginem. Ja sigui per la via de la teràpia cel·lular o perquè haurem entès els mecanismes de les malalties. La medicina regenerativa avança a una velocitat impressionant. Les cèl·lules mare obren unes expectatives tremendes d’ampliació de coneixement.

2. Si abans parlàvem de la selecció de sexe, dels úters de lloguer, de la reproducció en parelles del mateix sexe, o ens preguntàvem si s’havia d’analitzar un embrió per saber si era cromosòmicament normal, en aquests moments discutim per exemple si les dones han de congelar els seus òvuls per poder reproduir-se més endavant en lloc de fer-ho a l’edat en què és més fisiològicament favorable. Cada moment té les seves preguntes, la societat a poc a poc va assumint determinades qüestions que en un principi li semblaven impensables.

3. Les decisions ètiques les hem de prendre entre tots, com a societat. Permetre o no la selecció de sexe ha de ser fruit d’un debat, de mirar-ne pros i contres, de pensar si pot tenir conseqüències adverses per a les criatures. Tècnicament hi ha moltes coses que són possibles, és la societat la que s’ha de preguntar si les hem de fer possibles. No som els tècnics els que hem de prendre aquestes decisions. La meva consciència no és més important que la de qualsevol altra persona, jo puc ser molt liberal o molt carca, i això no té cap mena de transcendència.

4. En reproducció, la línia que no hem de creuar mai és aquella en la qual es posi en joc la salut del nen que ha de néixer. Fem el que fem, no podem comprometre de cap manera la salut de la futura criatura. Si mai hi ha cap dubte respecte a això, hem de fer un pas enrere per cautela.

5. El que hem d’aconseguir és que la gent visqui en les millors condicions possibles. No serveix de res viure cent anys si els últims trenta has d’estar en una cadira de rodes i amb limitacions importants.

6. A les persones que s’oposen per temes ètics a la investigació en cèl·lules mare, els diria: quan tot això funcioni i curem el Parkinson i l’Alzheimer, vostè es negarà a utilitzar aquestes metodologies perquè s’ha destruït un embrió? A veure quants renunciaran a tractar el seu pare o el seu fill amb cèl·lules mare perquè aquestes cèl·lules provenen d’embrions. Les persones que hem treballat en reproducció assistida som les que tenim més respecte pels embrions, però d’aquí a considerar que un embrió és com una persona, doncs no. Un embrió és un projecte de persona, i no mereix més consideració que una persona. Hi ha països a Europa, com Itàlia, en què està permesa la interrupció de l’embaràs però no està permesa la recerca amb embrions. Estan protegint més un embrió de dos dies que un embrió de deu setmanes, se’ns han creuat els cables…?

7. Espero arribar a veure una teràpia amb cèl·lules mare embrionàries que sigui efectiva per curar malalties degeneratives. Sembla que les primeres teràpies seran per a malalties de la retina. És un òrgan molt accessible, poc agressiu des del punt de vista del rebuig immunològic. A partir de cèl·lules mare embrionàries, s’intenta convertir-les en cèl·lules de la retina i injectar-les en pacients malalts. És el que més il·lusió em faria: veure els fruits terapèutics de la nostra investigació.

8. A Catalunya hi ha un bon nivell de recerca. S’ha invertit en recerca, s’ha entès que calia invertir diners en biomedicina per poder-nos situar al mateix nivell que Europa i el món. Mai és prou, i hauríem de procurar que la crisi no ens faci fer passos enrere ara que n’hem fet uns quants endavant. O protegim de la crisi la recerca biomèdica o perdrem el futur. Tirar endavant costa molt, però els passos enrere ens farien caure molt avall.

9. Si volem ser un país capdavanter en recerca biomèdica, l’única manera és posar-hi diners i fer que els investigadors tinguin els mitjans necessaris per dur a terme la recerca, que hi hagi investigadors de bon nivell que vulguin venir aquí a treballar.

10. Que no tinguem un estat és un obstacle per a moltes coses, i evidentment això es reflecteix en tots els àmbits. Si tenim un problema de finançament, aquest problema té conseqüències també en la recerca.

11. Un molt bon especialista pot ser un gran humanista, si es pren el temps de parlar amb el pacient i d’empatitzar amb ell. Hi ha oncòlegs que tenen una molt bona connexió amb els pacients. El que sí que va en contra de la humanització de la medicina és haver de fer quinze visites en una hora.

12. El fracàs està molt present a la meva feina: el 60% de les parelles que tractem en fecundació in vitro no aconsegueixen l’embaràs al primer intent. Hem d’assumir que hi ha coses contra les quals pots lluitar i coses contra les que no. A vegades vols aconseguir un embaràs perquè tens un lligam emocional amb la parella però no te’n surts, i és molt dur.

13. Per tenir criatures les dones encara han de renunciar a massa coses. Hem avançat molt, però no del tot. L’embaràs i el part són una anècdota, és després quan la cosa es complica. I durant aquest després els homes podrien fer exactament el mateix que nosaltres, però la criança dels fills encara recau molt més en les dones. Per què ens hem d’ocupar les dones de fer que el nen porti les vambes de gimnàs, o d’anar al súper…? Que se n’ocupin ells. Es podria repartir perfectament de forma equitativa.

14. He hagut de fer renúncies, però no n’estic gens penedida, tornaria a fer el mateix. Tot i que només tinc un fill, sovint m’he quedat sense espai per a mi. La sensació de culpabilitat, de pensar que hauria de ser a casa quan sóc a la feina i que hauria de ser a la feina quan sóc a casa, aquesta sí que l’he patit molt. La culpa és terrible, i la tenim molt més les dones. Col·laboradores joves que tenen fills ara em fan els mateixos comentaris que feia jo fa 25 anys, i noto que no hem avançat ni un mil·límetre. No conec cap home que se senti culpable de no arribar a casa a l’hora de la banyera dels fills.

Declaracions extretes de l’entrevista feta per Eva Piquer i publicada en el llibre Catorze de cara al 2014.