Turística i domèstica

Faust revisitat

L'autor de les pretensioses memòries de Trump explica ara que va tenir dubtes morals

| 16/08/2016 a les 17:08h
Especial: Turística i domèstica
Arxivat a: Cambres pròpies, Turística i domèstica

Foto: Europa Press

 


“Amèrica es mereix un líder que hagi estat capaç d’escriure The Art of the Deal (L’art de la negociació)”, crida Donald Trump en el seu habitual to messiànic davant d’una multitud congregada davant la Torre Trump, a la Cinquena Avinguda de Nova York.
 
Mentrestant, a casa seva, Tony Schwartz, escriu un tuit: “Gràcies, Donald Trump, per suggerir que puc optar a ser president, basant-te en el fet que JO vaig escriure The Art of the Deal”.
 
A Trump, esclar, no li cal cap presentació. Schwartz és, en efecte, el negre que va escriure les pretensioses memòries-llibre d’autojuda del magnat nord-americà. Corria l’any 1987 i el llibre va estar al primer lloc de les llistes de vendes durant cinquanta-una setmanes. Trump ha declarat que és el seu segon llibre preferit. El primer, naturalment, és la Bíblia.
 
Al darrer New Yorker de juliol, un reportatge de set pàgines indaga en les interioritats de l’escriptura de l’exitosa i controvertida autobiografia. Va ser Trump qui va encarregar a Scwartz que l’escrivís, amb unes condicions econòmiques gens menyspreables i –cosa gens habitual– amb autoria compartida. Schwartz explica ara que va tenir dubtes morals, que va haver de lluitar contra els seus principis i que, finalment, la morterada de diners que li van posar sobre la taula el va fer decidir. No havia de ser difícil: unes quantes entrevistes, algunes referències a les seves grans fites empresarials, un cert èmfasi en la seva condició d’home fet a ell mateix i alguns consells sobre com tenir èxit en els negocis. Escriure-ho i fer caixa.
 
Ben aviat, segons explica, va descobrir que Trump tenia una relació molt particular amb la veritat. Fins i tot va trobar-li una descripció bonhomista per poder-ne parlar al llibre: Truthful Hyperbole, alguna cosa així com Hipèrbole Honesta. Mentides pietoses, una forma innocent d’exageració. Schwartz estava al servei del magnat i mentre el mal major fos només instal·lar algunes idees nocives dins la ment de milions de persones, la veritat podia ser disfressada.
 
Ara, a l’any 2016, el perill no és només que milers de nord-americans creguin que poden convertir-se en Donald Trump emprant els quatre trucs del llibre. Ara, el megalòman que va encarregar la seva autobiografia amb només trenta-vuit anys podria arribar a ser el president del país amb més poder del món. I Schwartz té remordiments de consciència, o això diu. Normal. Gairebé trenta anys després de la seva publicació, ha decidit explicar la veritat sobre la controvertida personalitat de Trump i donar tots els beneficis que rep en concepte de royalties a diverses ONG’s.
 
Llegint el relat de la seva relació amb Trump, no puc evitar pensar en les conseqüències que tenen totes i cadascuna de les nostres accions. Schwartz va posar per davant els diners i certa fama. Va fer-se ric d’una manera gairebé fàustica, venent-se l'ànima al diable. Penso, alhora, en la utilitat d’intentar redimir-se. En la incapacitat de certes persones per ser conseqüents amb les accions que han pres. Si no ha importat durant trenta anys, per què hauria de fer-ho ara?
 
I sabeu què? Que tot plegat l’únic que em fa concloure és que l’ésser humà pot arribar a fer qualsevol cosa per poder. El poder de Trump és evident. El poder de Schwartz, fàcilment imaginable: “Si vaig ser capaç de modelar l’opinió de milions de nord americans fa tres dècades, per què no hauria de ser capaç de fer-ho ara, a la inversa?”
 
Després de llegir les set pàgines del New Yorker, no sento cap empatia per Schwartz. No em fa cap pena. És més, diria que en la seva història de volguda redempció, jo només hi llegeixo irresponsabilitat. Quan va acceptar escriure mentidetes i ara que se’n vol desdir.
 
Malgrat retractar-se, Mefistòfil no li deixarà fer ni un pas enrere. Ni un dels cèntims que –suposadament– li crema a les mans li retornarà la credibilitat ni la part de responsabilitat que té en l’enaltiment d’algú com Donald Trump. Perquè Schwartz, en el seu deliri de grandesa, no deu saber que quan et vens l’ànima al diable, no tens cap dret a reclamar-la. 
 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La UVic-UCC i Eumo Editorial convoquen un certamen en homenatge a Ricard Torrents
Imatge il·lustrativa
Torna el cicle de concerts d'estiu de la Universitat de Barcelona
Imatge il·lustrativa
La ciutat acull un cicle d'espectacles que es poden gaudir presencialment i en línia
Imatge il·lustrativa
L'Altra Editorial i la llibreria de Josep Cots convoquen una nova edició del premi
Imatge il·lustrativa
Una animació de Beatriz Zorrilla, alumna de la UVic-UCC, denuncia la violència de gènere
Imatge il·lustrativa
Una animació de Pixar mostra com una mare pateix la síndrome del niu buit
Imatge il·lustrativa
Estrella Damm estrena la seva nova campanya «Mediterràniament»
Imatge il·lustrativa
Un anunci resumeix l'experiència i l'aventura de dur vides al món