La nit té vida pròpia

Foto: Groovnick

La ment fa el buit de dia i vomita fantasmes durant la nit, anota la poeta Sònia Moll Gamboa en el seu blog La vida té vida pròpia, un quadern digital en prosa poètica en què l’autora no escriu alegre perquè no vol. Ni falta que fa.

M’agraden els àlbums il·lustrats. Miro el conte d’un nen que abans d’anar-se’n a dormir sempre tanca la porta de l’armari de la seva habitació, perquè no en surti cap monstre. Una nit decideix fer-se el valent. A les fosques, sent com el monstre de l’armari se li acosta. Obre el llum i l’enxampa assegut als peus del seu llit. El conte acaba amb el nen i el monstre dormint plegats. I amb la porta de l’armari tancada, no fos cas.

En un altre conte, el Menjapors s’empassa totes les pors, per terribles que siguin, amb un parell de mossegades. La por de les injeccions, la por del primer dia d’escola, la por de les onades gegants de la platja i, sobretot, la por que creix i creix a l’hora d’anar a dormir.

Tinc 47 anys i encara em fa por la foscor. Més que mai, potser. La ment fa el buit de dia i vomita fantasmes durant la nit. Però ja no m’espanten els malsons. El que em fa pànic és no adormir-me i que la realitat m’ataqui de matinada, quan cada segon costa minuts d’empènyer. M’enduc els fantasmes al llit, jo també, però sota els llençols s’inflen tant que no em deixen espai. Em vaig arronsant al seu costat i tornaria a la falda del pare, al ventre de la mare, a coll d’algú que em protegeixi i m’asseguri que tot anirà bé, que no em passarà res. Que un monstre bo se’m menjarà les penes i dins l’armari hi haurà un vestit nou.

Voldria, com llavors, poder deixar de tremolar amb un petó de bona nit i un llum encès.