Foto: Gemma Ventura
Al cap dels anys penso: i si el tornés a llegir, m’emocionaria? I sí. Em segueix impactant. Em fa plorar sempre.
Saps aquells personatges que quan t’entren no els oblides mai? Són com persones. Això és el que em va passar amb el protagonista. El llibre, que és autobiogràfic, explica la vida d’un nen brasiler, pobre. Que a l’escola és com un àngel però a casa és molt trapella. I com que es porta malament rep unes pallisses brutals. Això em fa molt de mal. Em va quedar gravat. Fins i tot un dels noms que vaig pensar per a aquesta llibreria era el de Zezé, en homenatge a ell.
És dur, perquè mostra la cultura absurda del càstig físic. Li peguen contínuament. A més a més, veus el context de pobresa. Però malgrat tot, el nen té l’alegria, il·lusió. Fa ximpleries, però és que només està jugant. Em va fer molt de mal que peguessin així a un nen. M’agradaria que això no passés mai.
Els nens haurien d’aprendre què s’ha de fer i què no parlant. Amb paciència. A vegades no és el mal físic, també és el psicològic. S’ha d’anar molt en compte, perquè els nens són petits i vulnerables. Depenen de l’adult, del seu comportament. Pot ser que li carreguis les teves pors, o que l’ajudis a viure.
Tinc dos fills, la Lara i l’Adrià, i he après que a cadascun l’he de tractar d’una manera. Des que van néixer ho vaig veure: són com la nit i el dia. Encara que els estiguis educant igual, el que serveix per a un no serveix per a l’altre. No cal que hi hagi manuals, educar és comprendre.
El llibre recomanat
Títol: Mi planta de naranja lima
Autor: José Mauro de Vasconcelos
Traductora: Carlos Manzano
Editorial: Libros del Asteroide
Any d’edició: 2011
Qui el recomana
Llibreria: Llibreria Luz de Lula
Adreça: c/ de Ramon y Cajal, 158
La cuida: Dolors Rodríguez Toledo
Quatre pinzellades: La gent quan entra diu que hi respira molta pau. Que hi troben una mena d’equilibri. La llibreria s’ha encarrilat cap a un món més petit, en què entren llibres per a nens de zero a cinc anys. Té un aire molt infantil. Fa quatre anys que la porto, però feia molt de temps que ho tenia al cap. Feia altres feines, però no les deixava. Perquè a vegades fa por fer el pas. Quan em vaig quedar sense feina, en comptes de buscar-ne, me la vaig crear. I totes les energies les vaig utilitzar per intentar tirar-ho endavant. Tenia clar que volia estar acompanyada de llibres i de nens. Per la seva sinceritat, perquè tenen el cor a la mà.
Els nens que passen pel barri constantment entren i em saluden. Això és molt bonic. Em dic Dolors, i com que a casa em deien Lula el nom ve d’aquí. M’agrada molt fer homenatges, i en guardo alguns com els dibuixos que els meus fills em feien de petits. En aquells temps casa nostra era com una guarderia: fèiem fang, plastilina, pintura. I aquí ho he pogut recuperar. Fem tallers de manualitats, grup de lectura, conta-contes.
És important que els nens llegeixin de petits perquè en els llibres es construeixen els fonaments de la persona. Sap greu que quan ja han après a llegir, moltes vegades en perden la il·lusió. Perquè sovint ho veuen com una cosa obligatòria. Els pares tenim un paper molt important. No pots dir al nen: vés a l’habitació i fes vint minuts de lectura. Ell no vol estar sol, vol estar en companyia. I seria això: compartir un moment, una història, llegir-la en veu alta. I sentir que també és seva.
Dolors Rodríguez amb els dibuixos que els seus dos fills, la Lara i l’Adrià, van fer-li de petits. Foto: Gemma Ventura
