Foto: Craig Sunter
No sé qui és la Neus. Només que les seves cançons preferides de l’All Things Must Pass d’en Harrison són My Sweet Lord, What is Life, Beware of Darkness i Hear me Lord. Ho sé perquè les va marcar amb un asterisc a les fundes de la seva còpia en vinil. Ho sé, perquè jo la vaig comprar en un mercat de segona mà i ara és meva.
No conec la Neus, doncs, però hem escoltat el mateix disc, exactament la mateixa còpia, enllà en el temps. Com la Sue Roberts, l’anterior propietària del meu Arthur or the Decline and Fall of the Bristish Empire, de The Kinks, que va escriure en majúscules el seu nom i cognom a la cara posterior del disc. Deu ser anglesa o americana? Quants anys devia tenir quan va escoltar el disc per primera vegada? El va comprar exactament quan va sortir?
M’he arribat a construir imatges mentals de la Sue i la Neus. Noies rosses, modernes, apassionades de la música, amb vestits que segurament m’agradaria portar a mi. Formen part d’aquells personatges quotidians que passen habitualment per la meva vida. Ja no sé posar els seus discs sense pensar en elles.
El meu exemplar de Cròniques de la veritat oculta, d’en Pere Calders, va pertànyer a un soci del RACC que l’any 1979 no va delegar el seu vot a les eleccions que el club va celebrar el 29 de març. Ho sé perquè va utilitzar la butlleta com a punt de llibre. El darrer conte que va llegir va ser La ciència i la mesura. Quan vaig arribar-hi, em va semblar travessar una línia, un lloc on mai ningú no havia passat abans.
Dins un llibre de contes de l’Anna Gavalda que vaig comprar a París hi havia una foto d’un home ensopit, amb un jersei que feia recordar els anys noranta i unes ulleres que em remeten fins i tot a una mica abans. La meva troballa preferida, tanmateix, és l’avís per a futurs compradors del meu exemplar d’Àcid sulfúric, d’Amélie Nothomb: “Este libro es impresentable”. Gràcies, anterior propietari.
Aquests dies, per primer cop, estic triant llibres perquè he de fer lloc a les lleixes sí o sí. És la primera vegada que ho faig seriosament i no puc deixar de pensar qui en serà el següent propietari, si és que arriben a mans d’algú.
No puc deixar de pensar que igual que la Neus, la Sue Roberts, el soci del RACC o un tal Alegret que va comprar el vinil del disc homònim d’en Paul Simon l’any 73 (Alegret 73. Signar només amb el cognom és molt d’aquí, així el pot aprofitar tota la família, com els anoracs que passen de germà a germà), m’estic desprenent d’objectes on he deixat alguna cosa més o menys important. No les més importants perquè aquests llibres, naturalment, es quedaran a casa, però sí, com a mínim, el lloc i la data en què els vaig comprar o me’ls van regalar. Crec que no n’hi ha cap amb dedicatòria: les dedicatòries sempre són premi gros. I, definitivament, no em desprenc de cap llibre de poesia amb poemes marcats. Això seria un tresor.
Sigui com sigui, hi ha una part de mi que, mentre els posa dins les caixes, sap que a casa meva ja han complert una missió i que ara els toca fer un altre camí. Tinc la sensació que estic deixant anar una cosa molt meva, molt íntima, però em reconforta pensar que potser algú, en alguna casa, llegint per primer cop un dels meus llibres, de cop i volta, ensopegarà una frase subratllada i li vindré al cap, adoptant la forma que millor li sembli.
I alguna de les coses que jo vaig deixar allà dins, tot d’una, reviuran.
