Tast editorial

El camí que porta a ciutat

Gairebé sempre me la trobava al llit llegint novel·les, fumant o parlant amb el seu amant per telèfon

El meu ofici

| 14/09/2016 a les 00:23h
Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, El camí que porta a ciutat, Natalia Ginzburg, tast editorial, Tast editorial

Foto: Maritè Toledo


Natalia Ginzburg va néixer a Palerm el 14 de juliol 1916 i va morir el 7 d'octubre del 1991. La seva família es va traslladar a Torí, on no va anar a l'escola, sinó que es va educar a casa. El seu compromís amb la resistència clandestina contra el feixisme va durar tota la vida. El seu primer marit, Leone Ginzburg, de qui en va adoptar el cognom, va morir a causa de les tortures de la policia. 

Per celebrar el centenari d'un dels noms principals de la literatura italiana del segle XX, llegim el primer capítol de la seva primera novel·la: El camí que porta a ciutat. Publicada per Edicions ela geminada i traduïda per Alba Dedeu, ens apropa a la tardor del 1941, en plena Guerra Mundial, quan Ginzburg vivia confinada amb el seu marit al petit poble de Pizzoli.

En el prefaci de l'obra, l'autora hi explica això:

«En començar a escriure, tenia por que fos, altra vegada, només un relat breu. Però alhora temia que em sortís una cosa massa llarga i enutjosa.
 
»Perquè no em sortís una murga, vaig escriure una vegada i una altra les primeres pàgines, intentant ser tan directa i tan seca com fos possible. Volia que cada frase fos com un cop de fuet o una bufetada.
 
»Els meus personatges eren la gent del poble, la gent que veia per les finestres o que em trobava pels camins. Havien aparegut a la meva història sense que els cridés ni els convoqués; alguns els vaig reconèixer de seguida, d’altres només els vaig reconèixer quan vaig haver acabat d’escriure. Però amb aquests personatges s’hi barrejaven –sense que tampoc a ells els hagués cridat– els meus amics i els meus parents més propers. I el camí, el camí que partia el poble pel mig i corria, entre els camps i els turons, fins a la ciutat de L’Aquila, s’havia introduït també a la meva història.
 
»El títol El camí que porta a ciutat no el vaig trobar jo. Va ser el meu marit. El llibre va sortir l’any 1942 amb pseudònim, i al poble ningú no va saber que jo havia escrit un llibre i que s’havia publicat.
 

Foto: John

 

El foll es cansa de la feina,
ell que no sap ni anar a ciutat.1


El Nini havia viscut amb nosaltres des que era petit. Era fill d’un cosí del meu pare. S’havia quedat orfe i hauria hagut de viure amb l’avi, però l’avi li pegava amb una escombra i ell s’escapava i venia a casa nostra. Llavors, quan l’avi es va morir, li van dir que podia quedar-se sempre amb nosaltres.

Sense el Nini érem cinc germans. Davant meu hi havia la meva germana Azalea, que era casada i vivia a ciutat. Darrere meu venia el meu germà Giovanni, i després en Gabriele i en Vittorio. Se sol dir que en una casa amb molts fills hi ha alegria, però jo no hi trobava res d’alegre, a casa nostra. Esperava casar-me aviat i anar-me’n, com havia fet l’Azalea. L’Azalea s’havia casat als disset anys. Jo en tenia setze, però encara no m’havia demanat ningú. En Giovanni i el Nini també volien marxar. Només els petits encara estaven contents.

La casa familiar era vermella, i a la part del davant tenia una pèrgola. La nostra roba la deixàvem penjada a la barana de l’escala, perquè érem molts i no hi havia prou armaris. «Fora, fora! —deia la mare, espantant les gallines perquè sortissin de la cuina—, fora, fora!» El gramòfon es passava tot el dia engegat, i, com que només teníem un disc, la cançó era sempre la mateixa, i feia així:

Mani di vellutòo
  Mani profumatée
    Un’ebbrezza datée
   Che dire non sòo.

Aquesta cançó, les paraules de la qual feien una cadència tan estranya, ens agradava molt a tots, i no paràvem de repetir-la quan ens llevàvem i quan ens ficàvem al llit. En Giovanni i el Nini dormien a l’habitació contigua a la meva, i al matí em despertaven picant tres vegades a la paret; llavors jo em vestia d’una revolada i ens n’anàvem corrents a la ciutat. Hi havia més d’una hora de camí. Quan hi arribàvem, ens separàvem com tres desconeguts. Jo buscava alguna amiga i passejava amb ella sota la columnata. De vegades topava l’Azalea, amb el nas vermell sota el vel, que no em saludava perquè jo no portava barret.

Menjava pa i taronges a la vora del riu amb la meva amiga, o me n’anava a casa de l’Azalea. Gairebé sempre me la trobava al llit llegint novel·les, fumant o parlant amb el seu amant per telèfon, barallant-s’hi perquè estava gelosa, sense que la preocupés gens que els nens la sentissin. Després arribava el seu marit i també es barallava amb ell. El marit ja era una mica vell, i duia barba i ulleres. No li feia gaire cas i llegia el diari, sospirant i gratant-se el cap. «Que Déu m’ajudi!», murmurava de tant en tant per a si mateix. L’Ottavia, la serventa de catorze anys, amb una trena negra, gruixuda i estarrufada, treia el cap per la porta amb el nen petit en braços, i deia:

—La senyora està servida.

L’Azalea es posava les mitges, badallava, es mirava les cames una bona estona i anàvem a seure a taula. Quan sonava el telèfon l’Azalea envermellia, arrugava el tovalló, i la veu de l’Ottavia, a l’habitació del costat, deia:

—La senyora està ocupada, li trucarà més tard.

Després de dinar el marit tornava a sortir, i l’Azalea es ficava de nou al llit i s’adormia de seguida. La seva cara, llavors, adquiria una expressió afectuosa i tranquil·la. Mentrestant sonava el telèfon, se sentien cops de porta, els nens cridaven, però l’Azalea continuava dormint, amb una respiració profunda. L’Ottavia desparava la taula i em preguntava tota espantada què passaria si «el senyor» se n’assabentés. Però després murmurava, amb un somriure amarg, que de fet «el senyor» també es veia amb algú. Me n’anava. Esperava que es fes de nit en un banc del parc. Tocava l’orquestra del cafè, i amb la meva amiga miràvem els vestits de les dones que passaven, i també veia passar el Nini i en Giovanni, però no ens dèiem res. Me’ls trobava altra vegada fora de la ciutat, pel camí polsegós, mentre les cases s’il·luminaven rere nostre i l’orquestra del cafè tocava amb més alegria i més fort. Caminàvem entre els camps, al llarg del riu i dels arbres. Arribàvem a casa. Jo odiava casa nostra. Odiava la minestra verda i amargant que la mare ens posava cada vespre a taula, i odiava la mare. Si me l’hagués trobada a la ciutat, m’hauria avergonyit d’ella. Però ja feia molts anys que no anava mai a ciutat, i semblava una camperola. Duia els cabells grisos tots esbullats i li faltaven algunes dents al davant.

—Sembles una bruixa, mare —li deia l’Azalea quan venia a casa—. ¿Per què no vas a fer-te una dentadura?

Després s’ajeia al divan vermell del menjador, deixava caure les sabates i deia:

—Cafè.

Es bevia de pressa el cafè que li havia portat la mare, es quedava una estona endormiscada i marxava. La mare deia que els fills són com un verí i que no se n’haurien de portar mai al món. Es passava els dies maleint un per un tots els seus fills. Quan era joveneta, un funcionari judicial s’havia enamorat d’ella i se l’havia enduta a Milà. La mare havia passat uns quants dies fora, però després havia tornat. La repetia sempre, aquesta història, però deia que se n’havia anat tota sola perquè estava cansada dels fills, i que el funcionari se l’havien inventat al poble.

—Tant de bo no hagués tornat —deia la mare, eixugant-se les llàgrimes per tota la cara amb els dits.

La mare no feia més que parlar, però jo no li responia. No li responia ningú. Només el Nini li responia, de tant en tant. Ell era diferent de nosaltres, tot i que havíem crescut plegats. Malgrat que érem cosins, de cara no se’ns assemblava gens. La d’ell era pàl·lida, i ni tan sols amb el sol se li posava morena, i tenia un ble de cabells que li queia sobre els ulls. A la butxaca sempre hi duia diaris i llibres, i llegia sense parar, llegia fins i tot menjant, i en Giovanni li tirava el llibre a terra per fer-li la punyeta. Ell el collia i continuava llegint tranquil·lament, passant-se els dits pel ble de cabells. Mentrestant, el gramòfon repetia:
 
Mani di vellutòo
  Mani profumatée

Els petits jugaven i es pegaven, i la mare venia i els bufetejava, i s’enfadava amb mi perquè en comptes d’anar-li a donar un cop de mà amb els plats m’estava asseguda al divan. El pare, llavors, li deia que se m’havia de pujar millor. La mare començava a sanglotar i deia que tothom la tractava de mala manera, i el pare agafava el barret del penjador i se n’anava. El pare era electricista i fotògraf, i havia volgut que en Giovanni també es formés com a electricista. Però quan li trucaven, en Giovanni no hi anava mai. De diners, no n’hi havia prou, i el pare sempre estava cansat i malhumorat. Arribava, s’estava un moment a casa i se’n tornava a anar de seguida, perquè aquella casa era un manicomi, deia. Però deia que no era culpa nostra que haguéssim pujat tan malament, que la culpa era seva i de la mare. D’aspecte, el pare encara semblava jove, i la mare es posava gelosa. Abans de vestir-se es rentava bé i s’untava els cabells amb brillantina. Si me’l trobava per la ciutat no me n’avergonyia, d’ell. Al Nini també li agradava molt rentar-se, i pispava la brillantina al meu pare. Però no li servia de res, perquè el ble de cabells continuava ballant-li davant els ulls.

Una vegada, en Giovanni em va dir:

—El Nini beu grappa.

Me’l vaig mirar astorada.

—¿Grappa? Però, ¿en beu sovint?

—Quan pot —va dir ell—, sempre que pot. A casa també n’ha dut una ampolla. La té amagada, però jo l’hi he trobada i ell me l’ha deixada tastar. És bona —em va dir.

—El Nini beu grappa —em deia a mi mateixa, estupefacta.

Vaig anar a veure l’Azalea. La vaig trobar sola a casa. Estava asseguda a la taula de la cuina i menjava una amanida de tomàquet condimentada amb vinagre.

—El Nini beu grappa —li vaig dir.

Ella es va arronsar d’espatlles, indiferent.

—Bé cal fer alguna cosa per no avorrir-se —va dir.

—Sí, sí que ens avorrim. ¿Per què ens avorrim així? —vaig preguntar.

—Perquè la vida és estúpida —em va dir, apartant el plat—. ¿Què hauríem de fer? Aviat ens cansem de tot. —Però ¿per què sempre ens avorrim tant? —vaig dir al Nini al vespre, mentre tornàvem a casa.

—¿Qui és que s’avorreix? Jo no m’avorreixo gens —va dir, i es va posar a riure mentre m’agafava pel braç—. ¿O sigui que t’avorreixes? ¿I com és, quan tot plegat és tan bonic?

—¿Què és bonic? —li vaig preguntar.

—Tot —va fer—, tot. Tot el que miro m’agrada. Fa poc m’agradava passejar-me per la ciutat; ara camino pel camp i també m’agrada.

En Giovanni era uns quants metres més endavant.

Es va aturar i va dir:

—Ara treballa en una fàbrica, ell.

—Sóc aprenent de torner —va dir el Nini—, així tindré diners. Sense diners no hi sé estar. Pateixo. Amb cinc lires a la butxaca en tinc prou per estar més content. Però si se’n volen, de diners, cal robar-los o guanyar-los. A casa no ens ho han explicat mai bé. Sempre es queixen de nosaltres, però només és per costum. Ningú no ens ha dit mai: vés i calla. Això és el que haurien d’haver fet.

—Si m’haguessin dit «vés i calla», els hauria tret de casa a cops de peu —va dir en Giovanni.

Pel camí ens vam trobar el fill del metge, que tornava de caçar amb el seu gos. Havia caçat set o vuit guatlles, i me’n va voler regalar dues. Era un jove rabassut, amb un bigoti negre i espès, que estudiava medicina a la universitat. Ell i el Nini van començar a discutir, i després en Giovanni em va dir:

—El Nini li passa la mà per la cara, al fill del metge. El Nini no és un de tants, encara que no hagi estudiat.

Però jo estava més contenta que un gínjol perquè en Giulio m’havia regalat les guatlles, i m’havia mirat i m’havia dit que un dia havíem d’anar plegats a la ciutat.

Ara havia arribat l’estiu, i vaig començar a pensar a arreglar-me tota la roba. Vaig dir a la mare que necessitava tela de color blau cel, i ella em va preguntar si em pensava que tenia la cartera plena de bitllets, però llavors vaig afegir que també em feia falta un parell de sabates amb la sola de suro, que no me’n podia estar, i li vaig dir:

—La mare que et va parir!

Em va clavar una plantofada, i durant un dia sencer em vaig quedar tancada a la meva habitació, plorant. Els diners els vaig demanar a l’Azalea, i ella, a canvi, em va fer anar al número vint del carrer Gènova, a preguntar si l’Alberto era a casa. Després d’assabentar-me que no hi era, vaig tornar a portar-li la resposta i em va donar els diners. Durant uns quants dies em vaig quedar a la meva habitació cosint el vestit, fins que gairebé ja no recordava com era la ciutat. Quan el vaig haver enllestit, me’l vaig posar i vaig sortir a fer un tomb, i el fill del metge se’m va acostar de seguida, va comprar unes quantes pastes i ens les vam anar a menjar a la pineda. Em va preguntar què hi havia estat fent, tancada a casa tots aquells dies, però jo li vaig dir que no m’agradava que la gent fiqués el nas en les meves coses. Llavors em va pregar que no fos tan dolenta. Tot seguit em va voler fer un petó i jo vaig fugir.

Em passava els matins sencers ajaguda al balcó de casa, perquè el sol em posés les cames morenes. Tenia les sabates amb la sola de suro i tenia el vestit, i també tenia una bossa de palla entreteixida que m’havia donat l’Azalea a canvi de portar-li una carta al carrer Gènova, número vint. I la cara, les cames i els braços m’havien agafat un bonic color colrat. Van venir a dir a la mare que en Giulio, el fill del metge, estava enamorat de mi, i que la seva mare li feia uns bons escàndols per aquest motiu. De cop i volta, la mare es va tornar d’allò més alegre i amable, i cada matí em portava un rovell d’ou batut, perquè deia que em veia una mica estranya. La dona del metge s’estava a la finestra amb la seva serventa, i en veure’m passar la tancava de cop com si hagués vist una serp. En Giulio feia un mig somriure i continuava passejant al costat meu i parlant-me. Jo no escoltava el que em deia, però pensava que aquell noi gras, amb bigoti negre i botes altes, que cridava el seu gos amb un xiulet, aviat es convertiria en el meu promès i que moltes noies del poble, en saber-ho, plorarien de ràbia.

1. Eclesiastès, 10,15. La Bíblia. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007. (Nota de la t.)


 




El camí que porta a ciutat


© Natalia Ginzburg
© de la traducció: Alba Dedeu
© d'aquesta edició: Edicions de la ela geminada, 2016

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Una exposició explora la relació entre els modernistes i un dels seus temes preferits: les flors
Imatge il·lustrativa
Una visita guiada permet descobrir els secrets de l'edifici d'Antoni Gaudí
Imatge il·lustrativa
El Museu Picasso organitza la lectura contínua de «Liberté!», un poema de l'amic del pintor
Imatge il·lustrativa
El fons de l'Arxiu de la Diputació permet conèixer la Barcelona de principis del segle XX
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge sobre l'amor secrets que van creixent
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a tenir cura dels qui estimem
Imatge il·lustrativa
Revivim un capítol de la sèrie protagonitzada per la nena pèl-roja
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra la força amb què viuen, es tranformen i es mantenen algunes relacions