El dilema de l'ascensor

Aquest cop vaig ser jo qui va optar per les escales perquè ella pogués pujar còmodament

Guillem Clua: «El teatre no dóna per viure si no ets el Galceran»

| 10/09/2016 a les 18:08h
Especial: Visions
Arxivat a: Cambres pròpies, feminisme

Foto: Enrique Céspedes


D'un temps ençà sento que m'estic tornant més radical en molts aspectes. No deu ser cosa de l'edat, perquè les lleis fonamentals de l'univers determinen que ens fem més conservadors a mesura que envellim. No crec que sigui el meu cas, o almenys no en temes com la defensa dels drets LGTBI, les polítiques d'esquerres i –aquí vull anar a parar– el feminisme.
 
Cada dia que passa em torno més feminista, més intransigent amb els micro i macromasclismes, els pre i els postmasclismes, més crítics amb comentaris, hàbits, acudits i qualsevol cosa que donem per feta però que atempta contra la dignitat de la dona i fa pudor d'heteropatriarcat. Com que sóc home i imperfecte, segurament cometré errors i/o passaré algunes actituds per alt sense adonar-me'n, però la meva intenció és estar sempre atent per evitar-ho. Malgrat això, hi ha situacions en què no tinc ni puta idea de què he de fer. Per exemple, quan agafo l'ascensor.
 
M'explico. Des que tinc ús de raó, o millor dit, des que tinc pèls a la barba (que són pocs però ja demostren que tinc un sistema hormonal masculí que funciona mitjanament bé) ha passat el mateix: arribo a casa, crido l'ascensor, espero, arriba una noia, li pregunto si puja, em respon que no i veig que prefereix fer servir les escales. Al principi no li vaig donar gaire importància (cadascú escull el moment que vol per fer càrdio), fins que vaig llegir aquest article de Barbijaputa.
 
En aquell moment vaig entendre que l'afany per pujar a peu de les dones amb les quals em creuava probablement tenia menys a veure amb el fitness i més amb aquesta frase de l'article: “Així com totes les dones som víctimes potencials, tots els homes són botxins potencials”. És a dir, que la dona en qüestió no sap si jo l'agrediré, però com que està acostumada que aquesta sigui una possibilitat plausible, prefereix no arriscar-se i, per tant, no tancar-se en un recambró de dos metres quadrats amb un desconegut. I jo ho entenc i li ofereixo el millor dels meus somriures i em vénen ganes de dir-li "tranquil·la, que sóc maricon, no passarà res". Però, és clar, callo. I no puc evitar sentir-me culpable.
 
I dilluns la casualitat va voler que una noia i jo coincidíssim al portal. Tots dos ens dirigíem a l'ascensor, però aquest cop vaig ser jo qui es va avançar i va optar per les escales perquè ella pogués pujar còmodament. Tenia ganes de "fer-ho bé". El més fotut és que mentre pujava per les escales també em sentia malament. No per la matada dels tres pisos a peu, sinó perquè no sé si el meu acte, en el fons, era masclista.
 
Pujar a peu va ser un gest cap a algú que vaig suposar que es trobava en una situació de vulnerabilitat. La meva elecció de no constituir una amenaça hauria de ser positiva, però el prejudici que la dona, pel fet de ser-ho, ha de ser protegida pels i dels actes de l'home em genera una contradicció. Si pujo per les escales estic assumint que la dona és dèbil i que necessita el concurs de l'home per obtenir el seu espai de confort? De sobte em vaig sentir com aquests senyors que obren la porta amablement a les dones, els que s'axequen perquè seguin a l'autobús, els que es toquen l'ala del barret mentre diuen "bon dia tingui, senyoreta"... i, com aquestes, tantes i tantes situacions disfressades de bones maneres que no fan altra cosa que subratllar una inferioritat implícita. Pujar per les escales em convertia en un d'aquests senyors?
 
Segurament no hi ha una resposta única a les meves preguntes, perquè el problema no es troba al vestíbul del meu edifici sinó a fora, al carrer i en tots els segles de submissió que ha patit la dona. Algunes em direu que no necessiteu ni tan sols els meus gestos de merda. Unes altres creureu que els meus dubtes són ridículs. Fins i tot hi haurà qui creurà que tot el que acabo d'escriure també és masclista, ho sé. M'agradaria escoltar-vos a totes (i a tots).
 
Encara que potser la millor solució és que m'acostumi a pujar sempre a peu fins al tercer pis a partir d'ara, s'esperi qui s'esperi a la planta baixa, sigui home o dona, que al cap i a la fi no és tant d'esforç i els meus glutis necessiten amb urgència una tonificació extra.
 

COMENTARIS

El dilema de l'ascensor
SílviaRobby, 11/09/2016 a les 00:24
+11
-2
Hola Guillem, és molt interessant el teu punt de vista, i m'agradaria donar-te la meva opinió com a noia de 28 anys que ha tingut por infinitats de vegades en diferents situacions des que era adolescent. Crec que està molt bé ser exigent pel que fa a les lluites per aconseguir un món menys desigual i més just, i és normal que en diferents situacions es plantegin dubtes perquè sembli que facis el que facis estarà malament.

Sobre el tema de l'ascensor no és gens masclista la teva actitud, i em sap greu que et sentis malament quan una noia puja per les escales perquè jo m'he sentit identificada amb aquella noia i tu no tens gens de culpa en tot això. A vegades és la intenció de fer les coses i no els actes, i pel fet que tu pugis per les escales no et fa ser masclista.

T'explicaré el meu punt de vista en aquest cas. Si alguna persona em deixa passar primer per ser dona, o m'ofereix el seu seient, o em saluda de manera diferent de com saludaria a un home, sí que em puc ofendre perquè entenc que no hi ha cap motiu per fer allò només per deixar en evidencia la superioritat de l'home davant la dona, com l'home que és molt amable perquè cuida de la dona, ja que creu que la dona és inferior. Ara bé, la majoria de les dones hem patit assetjament i quan em trobo en una situació que jo estic sola amb un home en un lloc resguardat em comença a pujar l'ansietat pel cos. M'agradaria poder saber quins són els homes que persegueixen (com ja m'ha passat abans) o quins creuen que em poden començar a piropejar, assetjar, etc., però no ho sé, per tant, la por que he tingut en altres ocasions m'ha fet dubtar de qualsevol situació en la qual em consideri vulnerable. I aquí, patim tant tu com jo.... Jo per pensar que vull arribar a casa fora de perill, i tu per sentir-te culpable d'una cosa que tu no ets partícip.

Per tant, la millor decisió no la pots prendre tu sol, la millor manera d'arreglar això seria amb un canvi de pensament en la societat en la qual les dones no haguem de patir constantment un sistema heteropatriarcal i en la qual els homes puguin passejar tranquil·lament sense que una noia dubti d'ell.
Quantes veritats....
Albert Alsinet, 11/09/2016 a les 08:52
+2
-2
Quantes veritats :
I cadascú la viu i la pregona a la seva conveniència.
Però desconsiderar totes aquestes accions o atencions. com cedir la cadira a la dona pél fet de ser dona, que s'han portat a terme repetidament durant tantes generacions.....
Comporta una maduresa i comprensió pròpia de societats evolucionades en un sentit d'igualtat.
On dubto seriosament es trobi actualment la nostra.
Per tant ... animo a tothom que prenguin nota d'aquest formidable article i identifiqui els seus propis perjudicis.
Si volem igualtat s'ha d'oferir igualtat en tots i cadascun dels aspectes.
Guillem ha estat un plaer i una esperança veure que se'n torni a parlar d'aquests temes.
Salut a tothom.
Per no dir a tots....
El dilema
Imma Sau, 11/09/2016 a les 09:53
+1
-1
Bon dia, estic amb tu Sílvia. El problema està en la societat, en el silenci que hi ha molts cops davants de l'assetjament i les agressions, no en homes concrets que s'identifiquen amb les nostres pors i prenen actituds que els generen dilemes com el del ascensor. El sól fet de saber que fins i tot volent fer-ho bé molts cops ens equivoquem... Quants cops com a mare he pensat que no he estat prou equitativa. Segueix amb el teu dilema Guillem que donarà els seus fruits
És un síntoma
Anònim, 11/09/2016 a les 10:48
+2
-2
Com a dona no crec que facilitar-li a una noia un espai on se senti cómode i segura (com fas tu amb l'ascensor) sigui masclista (si bé segur que és un síntoma d'una societat masclista). Per mi, "procurar no semblar una amenaça" no és sinónim de superioritat social teva (com ho son gestos que has descrit), més aviat és una conseqüència que has d'assumir per el que els homes han fet durant segles. Em sap greu per tu, pero perdona'm si et dic que em sap més greu per totes les dones (jo inclosa) que hem de tenir por cada dia.
Asho es lu ca ia
Berti Puig, 11/09/2016 a les 15:54
+10
-1
Jo com a barceloní de mena sóc mesquí, maleducat, altiu i mal veí per naturalesa. Així que quan espero l'ascensor, tant si coincideixo amb un home o una dona, l'empenyo, entro corrents, tanco la porta i premo el botó com si m'hi jugués la vida.

Sincerament m'importa ben poc tonificar els meus glutis o esdevenir un violador en potència per bramar entre dents -a quin pis vas?- i mostrar la meva superioritat com a mascle per donar per fet que una noia no sap associar els números dels botons als pisos d'un edifici.
El masclisme no em sedueix, tanmateix cascar-me un pet i engabiar-lo en un m2 perquè el proper se'l fumi... Oh sí! Aprofitem que el masclisme ara està de moda i es detecta fins i tot sota les pedres. Mentres tant jo seguiré practicant el desgraciadisme tant viral i estès com ignorat en aquesta societat.
Parlem?
Anònim, 13/09/2016 a les 14:24
+4
-2
Totalment d'acord amb el teu gest, millor l'escala. Tanmateix, un dels problemes d'aquesta solució és que si ella vol tonificar els seus glutis, no podrà, perquè el teu gest l'obligarà agafar l'ascensor, precisament perquè l'escala també és un espai reduït i no segur. Suposo que el millor seria parlar-hi sense embuts, i dir-li tot el que dius a l'article (versió reduïda). Perquè per canviar els pensaments, com es diu en els comentaris anteriors, cal fer-ho parlant en veu alta i no pas pensant. Pensar no serveix per a res. Parlar amb els veïns costa més, no ens ve de gust en general, al menys a Barcelona, i segurament hi ha a qui no li interessin les teves paraules o no tingui ganes de sentir-les. En tot cas ja ens ho farà saber amb alguna miradeta, però doneu-vos l'oportunitat de pujar tots dos en ascensor o de tonificar-vos els glutis en el mateix viatge :-)
Això ja és massa
Anònim, 14/09/2016 a les 16:11
+3
-2
Ara resulta que tots els homes som botxins potencials i vaja que l'agressió a la dona és quelcom quasi natural, natural en el sentit que passa de forma ordinària.

Algú de vostès ha parat a pensar que més enllà d'heteropatriarcats i llengüatges similars que en entrar en un espai de 2 metres quadrats, sigui amb qui sigui, hom (vàlid pels dos gèneres) sent ocupat el seu espai vital per un desconegut/da? No fa falta ser tan papistes i no fa falta criminalitzar tot un gènere, això no fa més igualitari ni més feminista. El que fa de veritat és allunyar dels seus plantejaments a gent que estem totalment covençuts que l'home i dona són iguals en la diferència i per tant els corresponen els mateixos drets i les mateixes obligacions.

Potser és molt xupiguay parlar de patriarcats, heteropatriarcats però és bastant ridícul.

Ahir llegia una entrevista on una dona venia a dir que vivia 'desconnectada de la seva vagina', molt xupiguay. Suposo que vol dir que no vivia condicionada pel seu sexe, com si això fos molt modern i com si ni tant sols fos possible. Com si jo visqués desconnectat del meu 1,80 mts, dels meus 75kg de pes, del meu cabell negre, en fi... I què passaria si un home (mascle) parlés en aquests termes de la dona, si es referís a ella en tant que posseïdora de vagina, seria un sexisme desmesurat. Això sense imaginar què arribaria a passar si; com Dolors Miquel, parléssim de Jesús 'del penis o de la Polla' (perdó pq és molt mal sonant) com ella ho fa per parlar d ela seva Mare de déu (minúscules) 'del cony'.

No és fent-se el modern i progre i utilitzant un llenguatge irreverent i trencador que es demostri ser més feminista ni més igualitari.
Nova masculinitat
Ksoleta, 15/09/2016 a les 21:48
+0
-1
Així com no és culpa de la dona, que la violin, tampoc és culpa del home, que NO l'ha violat.
No tots els homes son culpables, per descomptat.
Però la nova masculinitat no és fàcil (i ningú ha dit que ho hagués de ser).
Es necessita ser intel•ligent, madur... i empàtic. I sincer. I bona persona...
preguntes per en Guillem
Anònim, 16/09/2016 a les 22:12
+4
-3
Guillem, primer voldria dir que tot el què escoltes pel teu voltant sobre aquest tema masclisme-feminisme, no t'ho creguis pas si no ho pots comprovar. Quan es posa de moda una cosa, les masses s'apunten a la moda de forma absurda, irreflexiva i irracional. I els que defensaven el tema abans que fos moda, es troben que si no es radicalitzen, les masses els passaran per davant amb radicalisme. Per això els de la CUP (entre d'altres) sembla que fa una carrera a veure qui la diu més grossa i qui fa més el ridícul.

Veig que uses una paraula com la de "heteropatriarcat" per espolsar-te de qualsevol culpa. Perquè pel que a l'article dius que ets gai. Donar la culpa als altres és un reflex de l'egoisme que portem tots.

Soc un radical igualitarista home-dona (i per suposat també als homosexuals) i voldria fer-te una pregunta que va de feminisme actual (o sigui supremacisme i tracte de favor per les dones):

El nombre d'assassinats de parella, per milió de parelles gais és força similar al nombre d'assassinats per milió de parelles heterosexuals.
Un gai que assassina al seu company, fa un acte de violència masclista?
- a mi em sembla que és evident que no, que aquest qualificatiu és absurd. És una persona dolenta que ha matat, amb molta probabilitat per raons de gelosia.
No sé què hi dius tu.

Un home que assassina la seva dona, fa un acte de violència masclista?
- Tampoc. Si la proporció no és diferent a la proporció d'assassinats entre gais, i en la major part dels casos és també per gelosia, no te sentit dir que ho fa per un suposat masclisme.
No sé què hi dius tu.

Una dona que assassina un home és per masclisme?
-Opino que evidentment tampoc. No té cap sentit.

I aquí hi ha el què vull dir. S'amaga. S'amaga molt el fet que les dones maten també al marit. La sensació que te la gent és que per cada cas de dona a home n'hi ha 100 d'home a dona. No és cert. Aproximadament és les dones protagonitzen el 25% dels assassinats de parella. (en el cas de UK és un 32%). Si tantes dones maten marit, és ridícul, es fa el més espantós del ridícul voler fer creure que el marit ho fa per masclisme.

Les dones i els/les homosexuals son igual de meravellosos/es que els homes (i igual de malparits). El feminisme actual vol fer creure que dona bona-home dolent. I si un no és un xic crític al final t'ho creus.


Aportació interessant
Anònim, 17/09/2016 a les 16:36
+4
-3
Ara, per la moda de l'atac a l'home i del victimisme a la dona, hi ha la sensació que les dones estan constantment agredides o assassinades.
Quan un mira dades, la realitat és la contrària. Crec que s'actua injustament. Per exemple, fora de casa, l'home te tres vegades més de possibilitats de morir assassinat que la dona. El 75% de les víctimes d'assassinat fora de la llar, son homes i el 25% dones.
Les agressions violentes també.
Els grups violents que els hi agrada la violència gratuïta, tenen molta més tendència a ficar-se amb un home que amb una dona.

Un document que parla de tot això de l'home-dona i feminisme, que és interessant perquè està tot molt ben argumentat i documentat.


VFEH9BXgctyNBmO2fXSuzAE5mtjJcGFQYgcWGrdT-Q/edit?usp=sharing

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El CosmoCaixa ofereix una programació especial de continguts digitals
Imatge il·lustrativa
Lluïsa Castell i Mònica López protagonitzen l'obra de Wajdi Mouawad
Imatge il·lustrativa
Barcelona obre la convocatòria per la nova edició del premi
Imatge il·lustrativa
Un cicle a la Filmoteca de Catalunya projecta els millors films de l'any
Imatge il·lustrativa
14 reflexions sobre la importància del teatre
Imatge il·lustrativa
El Grup Focus ofereix en línia dues obres teatrals i dues pel·lícules
Imatge il·lustrativa
El Gran Teatre del Liceu posa a disposició dels espectadors una selecció d'espectacles
Imatge il·lustrativa
Una campanya recorda que quedar-se a casa és essencial per aturar la pandèmia