Montserrat Abelló. Foto: delCamp.cat
Vivia en un quart pis, porta quarta. T’explicava que li hauria agradat viure en una casa amb vistes: “Però m’acontento veient un retall de cel i ja està.”
Montserrat Abelló col·leccionava reconeixements a la carrera literària, però ho veia com una qüestió d’edat: “No he esperat mai cap premi. Quan em van donar la Creu de Sant Jordi, em pensava que em trucaven perquè em volien encarregar una traducció. Em donen premis perquè he viscut molt. Quan era jove i guapa no em retratava ningú, i ara que sóc vella i lletja, em retrata tothom”, lamentava amb un somriure.
Li enviaves un mail i te’l responia a l’acte. Sense ni una sola falta de picatge. Amb documents adjunts, si calia. “Em faig creus de com vaig poder fer tantes traduccions, difícils, amb màquina d’escriure i paper carbó. Quan va sortir la màquina elèctrica me la vaig comprar però em va durar poc, perquè de seguida ja va sortir l’ordinador. Els ordinadors tampoc ens faran canviar tant, perquè els que canviem poc som nosaltres.”
Tenia noranta anys llargs i una empenta admirable. “Treballo tot el dia, traduint. Els poemes els escric quan alguna cosa em desencadena la guspira. Els començo a escriure en qualsevol lloc que trobo a mà. Si no el passo de seguida a l’ordinador, després no m’entenc la lletra. Llavors penso que no passa res, que el poema no devia ser gaire bo.”
Li feia molta il·lusió el procés sobiranista. Parlava de la independència en futur simple, i estava convençuda que ella la veuria. “Després de tants anys de repressió, finalment serem lliures. I jo em podré tornar a estimar el castellà.” Se l’havia estimat molt, la llengua castellana, durant un exili de vint anys a Xile. “Però en tornar aquí vaig trobar el català tan perseguit i el castellà tan imposat que vaig arribar a odiar el castellà.” Va decidir que en endavant només treballaria en català i en anglès fins que el seu país recuperés la llibertat.
“Estimo tant la vida que la faig meva moltes vegades”, deia en un vers. Però aquest 9 de setembre, dos dies abans de la Diada, deu haver pensat que ja ens ho podíem fer nosaltres sols. Ha dit que estava cansada de viure i que es volia morir. Així de clar. I en aquell quart quarta del carrer Calvet, amb un retall de cel per testimoni, el cor li ha fet cas.
Aquí pots llegir catorze pensaments de Montserrat Abelló.
