Foto: Hernán Piñera
Estic disposada a proclamar que us estimo molt a tots, així a l’engròs, si a canvi no he de passar pel tràngol que algú m’abraci. No soc dona d’abraçades, no en sé fer, abraça’m i notaré que em falta l’aire. La moda de regalar abraçades a desconeguts –representada pel “moviment social” Free Hugs, nascut el 2004 a Sidney i estès arreu del planeta– em sembla una broma de mal gust. Jo només abraço les persones del meu entorn més íntim, i encara amb reserves. La meva mare és tan rara com la seva única filla, i el resultat és que no ens sabem abraçar. El meu pare és d’una altra pasta i abraça la mar de bé. Però és el meu pare, no és precisament un desconegut, el conec de tota la vida.
Per escrit, les abraçades denoten certa formalitat. Podem començar una carta amb un “benvolgut” i acomiadar-la amb “una abraçada”. Els petons, en canvi, els reservem per als amics i gent de confiança. A mi m’agradaria que, fora del paper, ho féssim sempre al revés. Que repartíssim petons, si cal (un petó és relativament poc invasiu, pots limitar-te a fer el gest d’acostar les galtes), però que dosifiquéssim les abraçades. Perquè els introvertits del món tenim la sensació que una sola abraçada supera la dosi màxima de contacte físic que podem assumir en una setmana. I els introvertits del món som molts.
El problema no és teu, és meu. Però és un problema. I si m’estimes prou per voler abraçar-me entendràs que no cal anar afegint incomoditats al personal. El problema és meu, dic, perquè tampoc decidiria mai anar a fer-me un massatge per voluntat pròpia. Hi va haver una època en què se suposava que ja teníem de tot i triomfaven els regals experiència: un val per anar a sopar no sé on, un val per un cap de setmana en una casa rural, un val per un massatge. En aquells temps previs a la crisi econòmica me’n van regalar un parell, de massatges, i els vaig deixar caducar. Després van venir les vaques magres i els sous anorèctics i juraria que la febre de regalar experiències va baixar. De debò que em vaig treure un pes del damunt. Que et regalin un val provoca estrès: gastar-lo passa a engruixir la llista de tasques pendents. Imagina’t si, a més, es tracta d’un val a bescanviar per un massatge. Ai, uix: algú que et toqui i et masegui, quina por. L’inventor dels massatges devia ser extravertit, això segur. A mi em fa cosa fins i tot el Reiki, en què es veu que amb prou feines et toquen (i t’ajuden a alliberar emocions i harmonitzar energies sense ni tocar-te, que ja té mèrit).
Llegeixo que s’atribueix a J.M. Coetzee aquesta sentència: “Abracem perquè ens abracin”. No pas tothom. N’hi ha que abracem perquè ens hi sentim obligats, perquè de cop i volta trobem que ens estan fent una abraçada i ja no sabem com escapar-ne, perquè hem vingut al món a patir. I de tant en tant, però només de tant en tant, abracem algú perquè ens ho demana el cos. Són aquelles abraçades màgiques que no se’m fan llargues ni a mi.
* Aquest article es publica alhora a Catorze i a ONGC, revista trimestral de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals.
0
0
