El paradís és això

Ballar amb el meu pare prop de les onades, ara que ja estem tranquils perquè no anem de bòlit i no haurem de treballar mai més

| 11/09/2014 a les 22:05h
Especial: 31 cançons
Arxivat a: El piano


Estic gairebé convençuda que no existeix el cel o l’infern, malgrat la influència del meu ascendent judeocristià. El que sí que crec és que quan morim hi deu haver alguna mena de paradís. Potser ho crec per aquella mania meva de no voler abandonar la festa fins que ja no hi queda ningú: se’m fa estrany pensar en el son etern. Quan imagino els cercles del meu paradís, la banda sonora que hi poso sempre és La Mer d’en Charles Trenet. La versió francesa, res del Beyond the Sea. La d’en Trenet és molt més etèria i, alhora, té un punt d’arribada èpica, d’aparèixer al més enllà com la Barbra Streisand a Hello Dolly, baixant unes escales i saludant a tothom. “Ei, ja sóc aquí. Ara ja, fins sempre, oi? No ens hem de preocupar de malalties, de diners, de treballar... de res”. Que ens serveixin una canya ben tirada i ben fresca i poder seure en un racó i reprendre la conversa que vam deixar a mitges amb l’avi, quan teníem dotze anys. O que l’àvia vingui a buscar-nos i ens cridi, després de tant de temps de no recordar-lo, pel nostre nom. Recuperar els que hem perdut amb tot el temps possible per davant, mentre sona allò de “Voyez, pres des etangs, les roseaux mouilles...”.


Potser perquè vaig néixer a la Mediterrània no sé imaginar el paradís sense mar, i això em porta inevitablement a la cançó. O a l’inrevés, la cançó em porta a un paradís de costa, una mica empordanès, on bufi un xic de vent i els seus habitants facin i refacin el passeig marítim menjant un gelat. I ara nedar una mica, ara llegir mentre prens el sol. Conèixer gent nova, és clar. Explicar-nos –mai millor dit– la vida, deixar-te aconsellar per aquells que fa més temps que hi són. Ballar amb el meu pare prop de les onades, ara que ja estem tranquils perquè no anem de bòlit i no haurem de treballar mai més.

Encara que tot plegat soni macabre, si imagino el paradís amb La Mer de fons, em fa una mica menys de por el desconegut. Em fa menys por abandonar la festa si penso que la festa continua. El to amniòtic, acotxador com la mar mateixa, em resulta tranquil·litzador. I Trenet té una veu paternal i protectora, d’abraçada.

Així m’agrada imaginar els meus, quan marxen. Prop de la mar, a l’hora baixa, remullant els peus a la vora de la platja i feliços durant tota l’eternitat. I que soni fluixet una cançó d’amor: “...La mer/ a berce mon coeur pour la vie”.


Cançó: La Mer
Charles Trenet (1946)


Foto: Joan Sorolla

@mrspremisse

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La Fundació "la Caixa" i RNE convoquen un premi de relats per a majors de 60 anys
Imatge il·lustrativa
El museu ofereix visitar gratuïtament la seva nova exposició
Imatge il·lustrativa
El CosmoCaixa reprèn el cicle de xerrades divulgatives «Live Talks»
Imatge il·lustrativa
El festival ofereix gaudir les seves activitats de manera presencial i també virtual
Imatge il·lustrativa
Pensem massa i sentim massa poc. Més que màquines, necessitem humanitat
Imatge il·lustrativa
Una campanya denuncia l'experimentació en animals
Imatge il·lustrativa
Un vídeo delata com els infants creixen amb prejudicis de gènere
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'escriptor, que diu que «es pot estimar malament i també es pot llegir malament»