Educació

Educar és de valents

Carme Serrallonga ho deia clar: «Jo tenia la necessitat d’ensenyar»

| 30/11/2016 a les 04:47h
Especial: Crònica
Arxivat a: Sala d'estar, Palau Robert, educar, educació, educació

Carrer Saragossa. Foto: Exposició «Parlaré a classe» que es va fer al Palau Robert.


Hi havia un quadre amb un paisatge dibuixat. Els nens barrejats amb les nenes. Cantaven en català. Tothom duia bata per una sola raó: perquè no es veiés qui era més ric o més pobre. Però arribava l’avís, desprevingut i atabalat: correu, nens, marxeu, que ve l’inspector. I les nenes es quedaven soles, entonant "Ay qué placer sentía yo, cuando en la playa sacó el pañuelo y me saludó". Algú despenjava aquelles muntanyes dibuixades de la paret i apareixia el retrat de Franco.
 
Respectar. Ser bona persona. Tenir criteri. Saber. Estimar. Això és el que defensava Isabel de Villena, l’escola que es dedicava a desafiar, sense fer gaire soroll, allò que estava prohibit. Va ser creada el 1939 per un grup de pares i mestres que defensaven, fos com fos, una escola catalana, moderna i democràtica.
 
Carme Serrallonga (Barcelona, 3 d'abril del 1909-30 de novembre del 1997) va ser-ne la fundadora. Les primeres classes es van fer a les cases dels mestres, que precisament tots havien estat expulsats pel règim franquista. Aviat es van instal·lar en una torre del carrer Emancipació. Al principi, cap professor cobrava, prou feina tenien a pagar el lloguer. De fet, el primer sou de Carme Serrallonga no va arribar fins al 1968.

Si en un principi era una escola per a nenes, era per dos motius: perquè estava prohibit que compartissin classe amb nens i perquè els pares tenien més filles que fills. Tot i això, hi anaven tots. I si venia l’inspector, els amagaven en una habitació. Més endavant, anirien creixent i buscant més torres unifamiliars. El 1958 arribaria l'escola per a nois i el 1975, l'escola unificada, al carrer Joan Miró, a Esplugues, on hi ha la seu actual del Villena.
 
Durant molts anys ningú s’hi va fixar, en aquesta realitat discreta però convençuda, i segurament per això van poder sobreviure. Fins i tot hi havia part de l’alumnat que havia nascut a l’exili o que eren fills d’emigrants. Hi van haver moments en què la meitat de l'alumnat no pagava perquè els pares no podien pagar-ho.
 
Carme Serrallonga ho deia clar: «Jo tenia la necessitat d’ensenyar». No volia aconseguir l’escola dels millors, sinó un lloc on cada nen pogués ser el que ja era. Oberta i integradora. Modesta, que fugís del lluïment personal. Lliure, que pogués dir: avui no farem classe, farem música i posarem Beethoven o Brassens. Resistent: si el règim feixista separava nens i nenes, que allà es poguessin unir. Si havien de parlar en castellà, que ho fessin en català. Tenaç: si la dictadura exigia que no podien pensar, ni parlar, ni raonar, tota aquella colla de mestres els recordava que podien tenir criteri. Que podien ser.
 
Que aquest compromís incondicional per ensenyar i aprendre ens serveixi d’exemple. Més enllà de totes les innovacions pedagògiques que puguem fer, no oblidem que el més important és l’actitud. Creure en cada alumne i donar-los totes les ales del món. Encarar-nos a les dificultats com l’escola Isabel de Villena va plantar cara a una dictadura. Perquè tan ahir com avui educar segueix sent cosa de valents.
 

Josep Maria Espinàs entrevista Carme Serrallonga:

COMENTARIS

Nosaltres també
Josefina Robert, 16/09/2016 a les 19:47
+4
-0
A la escola Talita (després Orlandai) seguiem el mateix sistema de cambis de quadres, de idioma, etc. Era però només de nenes.
I crec que ni havia alguna altra, també de nens.
La meva escola
Merce Vergés i Reynals, 16/09/2016 a les 22:24
+2
-0
Jo vaig anar al carrer Emancipació, era molt familiar, tots els mestres eren uns grans pedagocs, fora d'hora ens quedavem, els que voliem, a fer català amn la senyoreta Capmany.

Jo he viscut la visita dels inspectors, i teniem que parlar en castellà, ens swmblava que feiem comedia.

I,es obres de teatre que preparavem pel final de curs, ès clar que tenent a,la Capmany no podia faltar el teatre, i tantes,i tantes coses..... Estic buscant un dia per anar al Palau Robert.
Temps era temps. La meva escola
Montserrat Pujol Cortés, 17/09/2016 a les 12:19
+1
-0
Jo anava a l' escola Laietània, ubicada a Gràcia.
Èpoques difícils(ple franquisme) ,però els professors,les famílies i els alumnes , junts fèiem una escola amb ganes de canvi propera a les tradicions de Catalunya.
La creativitat a través de la música, la plàstica, el teatre, la dansa...era l' eix que ens ajuntava tots.
El català era la llengua vehicular i d' aprenentatge, ara bé quan venia l' inspector corredisses...nens per un costat...nenes per l ' altre i canvi de llengua del català al castellà...
L' Espriu , en Marius Torres i altres eren sempre presents....
Teresa Codina i Carme Serrallonga
Mariona Miralbell, 17/09/2016 a les 14:11
+1
-0
Jo vaig anar a l'escola Talita i treballar al Isabel de Villena
El Masnou també !
Mercè Hinojosa, 17/09/2016 a les 17:14
+1
-0
A L'Escola Bergantí del Masnou també es desafiava el franquisme, coeducació i en català!
La meva mare, Mercè Atar, hi va anar
Cristina Oliver i Atar, 20/09/2016 a les 19:01
+0
-0
La meva mare hi va anar amb 15 anys, durant 2 cursos, Recorda que els dissabtes al matí hi anaven a ballar sardanes. Sovint rebien l'avís de que venien els inspectors, i llavors treien els aparells de gimnàs, i dissimulaven com si fos una jornada de portes obertes.
En té un molt bon record. Se li humitegen els ulls

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Una exposició mostra com el canvi climàtic afecta un bé tan preuat i explora solucions al problema
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural organitza un seminari impartit per l'artista Ivana Larrosa
Imatge il·lustrativa
Una exposició de Can Tinturé busca el vincle entre la col·lecció de Salvador Miquel i la història
Imatge il·lustrativa
Una exposició permet veure el mobiliari modernista de la família de l'industrial
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra que els millors regals són els inesperats
Imatge il·lustrativa
L'anunci nadalenc d'una petita botiga de Gal·les ens empeny a retrobar l'infant que vam ser
Imatge il·lustrativa
Un anunci ens anima a ser generosos
Imatge il·lustrativa
L'anunci de la nova pel·lícula fa un cant a la creativitat i a la generositat