Paraules contra el desconsol

| 13/09/2014 a les 18:37h
Especial: Postals
Arxivat a: Cambres pròpies


La meva cosina, l'única filla d'una germana del meu pare, va morir als 29 anys. Va ser la primera gran mort de la meva vida. Només l'havien precedit en Xesco Boix, l'estiu del 84, i el Tabalet, el meu periquito, l'estiu del 85. L'estiu del 86 es va morir la Maribel i jo em vaig sentir idiota per haver plorat per un periquito, un any abans. A tots els enterraments que han vingut després he plorat sobretot per la Maribel. I això que l'any que ve ja farà 29 anys que és morta. Tants com els (pocs) que va viure.

El pare de la meva cosina va morir d'un atac de cor no gaire després que ella. La seva mare ha perdut la memòria. Les seves dues filles eren massa petites quan van quedar òrfenes, i només en conserven imatges aïllades.

Jo la recordo deixant-me la col·lecció sencera de la revista Cavall Fort. I casant-se amb un adhesiu anarquista enganxat al pit d'un vestit que no semblava de núvia. I explicant-me què volia dir la reivindicació "llibertat, amnistia, estatut d'autonomia". I dient-me, vuit mesos abans de morir-se: "Et veig molt gran, però tant de bo que et pugui veure encara molt més gran: això voldrà dir que sóc molt vella molt vella però que encara hi sóc". I plantant cara a la malaltia sense por, argumentant que "un dia de dolor és un dia més de vida".

La mare de la Maribel ja no reconeix la seva única filla quan n'hi ensenyen una foto. Si la busques al Google, hi trobes moltes dones amb les quals compartia nom i cognom, però d'ella només surt que la van enterrar un 10 de juliol a les dotze del migdia. Les proves que va existir s'estan esborrant. I a mi (potser perquè acabo de llegir L'alè de les cendres, de Maite Salord, una novel·la que dóna veu als morts de la família de l'autora) m'han agafat ganes d'escriure la curta història de la meva cosina, no sé en quin format. Perquè algun dia els qui avui la recordem deixarem de fer-ho, i el forat serà encara més absurd, encara més trist.

Quina buidor i quin desconsol, quan ja no som ni paraules.
 

COMENTARIS

Records
Imma Jubany, 13/09/2014 a les 19:43
+3
-0
Hola, tu i jo no ens coneixem de res peró m,ha agradat molt llegir el teu escrit i no precisament pel què expliques... Segur que la teva cosina, el teu tiet i fins i tot la tieta que ja no us recorda serien ben feliços de saber que algú encara enyora una vida que va marxar massa aviat. A mi m,agradaria,algun dia, espero que d,aquí molt de temps, quan jo ja no hi sigui alguna cosina, germana o amiga tingués un record per mi
Memòria
Jordi Dalmau, 13/09/2014 a les 21:11
+0
-0
Diuen que algú no mor del tot mentre es mantingui en el record i en la memòria dels qui el van estimar. Si més no, m'agrada pensar-ho.
Tristesa
Teresa, 13/09/2014 a les 23:33
+1
-0
El meu germà mitjà, en Ramon, se'n va anar un 11 de juliol del 1996 als 36 anys i no va tornar mai més i jo sempre dic que des d'aquest fet el meu plor no és el mateix i, com a tu, a tots els enterraments posteriors l'he plorat molt. Amb la seva mort vaig conèixer la tristesa. Les morts joves no haurien d'existir.
Eternament joves
Carme Aymerich, 15/09/2014 a les 00:16
+0
-0
L'eterna joventut dels que moren joves és el motiu que a casa meva es recordi viva una tieta meva que ara ja seria tieta-àvia molt gran dels meus fills. Quan en parlen acorden que era molt guapa, jo la veig antiga però sobretot molt viva. És estrany però sento que m'haurà acompanyat tota la meva vida una noia jove a qui no vaig conèixer i que mai ha acabat de morir.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La Fundació Vila Casas acull als seus Espais Volart una mostra de l'obra de l'artista
Imatge il·lustrativa
Concerts, exposicions i xerrades recorden què va representar la beatificació del Dr. Josep Oriol
Imatge il·lustrativa
La comèdia «Afanys d'amor perduts» de William Shakespeare es pot veure al TNC
Imatge il·lustrativa
La Fundació Vila Casas porta aquesta exploració de la identitat al Museu Can Mario
Imatge il·lustrativa
L'actriu va dansar al ritme de melodies catalanes a la pel·lícula «Secret People»
Imatge il·lustrativa
Fa una dècada canviàvem la nostra atenció en el treball cada 3 minuts, ara ho fem cada 45 segons
Imatge il·lustrativa
Una animació de Pixar reflexiona sobre allò que guanyem quan acceptem els altres tal com són
Imatge il·lustrativa
Una animació reflexiona sobre la necessitat de fer-nos nostra la vida