Maria Barbal: «A fora em fan parlar més del país que de mi»

L'autora de 'Pedra de tartera' vol creure que el seu millor llibre encara està per escriure

| 15/09/2014 a les 20:57h
Especial: Converses
Arxivat a: Biblioteca, literatura, entrevista, converses
Foto: Jordi Tamayo
 

L'escriptora Maria Barbal ha fet 65 anys aquest 17 de setembre. L'aniversari l'ha enxampada en plena promoció de la novel·la En la pell de l'altre, inspirada en el cas real d'Enric Marco, l'impostor que no va estar mai a Mauthausen.

Com es veu la vida als 65 anys?

Saps que comences una etapa que no en porta gaires al darrere, i això impressiona. El temps que et queda és limitat. Però durant el dia a dia no hi penso, en la meva edat. Tinc unes possibilitats que abans la gent de 65 anys no tenia, i mentre tingui energia podré continuar fent el que m'agrada. Altres generacions ho han tingut molt més difícil, ara és un moment molt bo per ser gran.
 

De quines coses t'has jubilat?

He anat acotant i reduint els meus interessos, i m'he concentrat en el que més m'agrada, com la lectura. La dispersió és una temptació molt gran en el nostre món, però quan et fas gran no te la pots permetre.
 

En la pell de l'altre és una novel·la sobre la impostura. D'impostors, tots en som una mica: portem posat un personatge...

...i anem canviant de personatge segons ens convé, sí. En part, la novel·la retrata aquesta tendència nostra de mostrar-nos més guapos, més interessants o més joves del que som. Però la meva idea era arribar a entendre una persona que em semblava contradictòria, que treballava molt per una causa justa i que, en canvi, amagava alguna cosa important d'ella mateixa. El desig d'entendre aquest canvi de moral és el que em provoca l'escriptura de la novel·la.


És a dir: el cas d'Enric Marco et fa néixer l'impuls creatiu.

El seu cas em va impactar, com a tothom. Però em va impactar encara més que alguns socis de l'Amical de Mauthausen sabessin que Marco mentia però callessin per compassió. Temps després ell encara mantenia que el seu comportament estava justificat perquè havia fet coses positives.


Aquest estiu ens ha sorprès la confessió de Jordi Pujol. Sembla que l'expresident tampoc era la persona que tots pensàvem que era.

Aparentment, avui tothom ho sap tot de tothom. I, en canvi, les persones que fan això continuen existint. De casos com els que retrato a la novel·la n'hi ha i n'hi continuarà havent. Hi intervé una qüestió patològica: són persones que potser els ha faltat alguna cosa molt fonamental i que, davant d'altres persones que tenen allò que a ells els falta, desitgen ser com elles. Són persones molt intel·ligents, que s'expressen molt bé i que, si volen, poden servir molt bé una causa. Però tenen una buidor a dins i s'omplen dels altres.


Qui més qui menys s'emmiralla i es compara amb els altres.

Sí, sobretot a unes edats molt determinades, com l'adolescència. Els adolescents tendeixen a emmirallar-se molt en els altres i a veure més positives les qualitats de l'altre que les d'un mateix.


Estem massa pendents de què opinen els altres de nosaltres, fins i tot quan l'adolescència ja ens queda lluny.

En general, a mesura que un madura relativitza molt més el que pensen els altres d'ell. T'has acostumat a tu mateix, a la teva manera de ser, a les teves capacitats... i si els altres et veuen d'una altra manera, penses: doncs mira, mala sort.  


La Ramona, la protagonista d'En la pell de l'altre, menteix per agradar.

Sí, i enveja de debò la realitat que han viscut els qui sí que han estat en un camp de concentració.  


Hi fas aparèixer la periodista russa Anna Politkóvskaia. Per què?

La vaig anar a veure una de les vegades que la va convidar el PEN. Em va impressionar molt la seva expressivitat i el que deia. Era una persona que arribava tan lluny com fos possible en professionalitat i en generositat. Ella sabia que es jugava la vida, i se la va continuar jugant tot i que la família i els fills li demanaven que deixés d'investigar i de parlar. Va sacrificar la vida per donar a conèixer la veritat que descobria.


Escriure també és una manera de ficar-se en la pell de l'altre.

Però els escriptors estem volgudament a fora de les novel·les que escrivim. Ens fiquem tant com podem dins dels personatges, però tenim clar que no som ells.


Un escriptor utilitza la ficció per explicar veritats. És el que fan aquests impostors professionals...

Sí, però a la inversa. Ells expliquen una veritat a partir d'una mentida, mentre que l'escriptor explica una història de ficció que pot contenir molta veritat. 


Escrius per intentar comprendre les coses que passen?

Sí. Quan vaig començar a escriure no tenia en absolut aquesta consciència, no sabia ben bé per què ho feia. Però si miro el que he escrit al llarg dels anys, veig que sempre hi ha l'intent d'acostar-me a un tema, a un personatge o a un fet per acabar-lo d'entendre, per saber-ne més. A Bella edat em vaig plantejar un objectiu molt ambiciós: per entendre la importància que donem a l'aspecte físic, pretenia destil·lar els efectes, elements i coneixements que produeix la bellesa en els humans. Amb Pedra de tartera volia acabar d'entendre una història que m'havia vingut donada, de la qual em faltaven dades. 


Has aconseguit entendre el personatge de la Ramona?

Sí, i crec que això es nota en la novel·la. Algú em va dir que el lector no sent rebuig cap a la Ramona, perquè l'ha seguit de molt a prop i l'ha acabat entenent.


Empatitzes amb els teus personatges?

Del tot. Hi convisc durant molt de temps, i em seria molt difícil no empatitzar-hi.


Emma partia de la notícia d'una indigent cremada en un caixer. En la pell de l'altre parteix del cas d'Enric Marco.

Per a mi, la realitat és molt inspiradora.


El procés sobiranista que viu Catalunya podria inspirar una novel·la?

Moltes. De material, en sobra.


Quan has anat pel món a promocionar les traduccions de la teva obra, has hagut d'exercir d'ambaixadora de Catalunya?

I tant. Molt, molt, molt. Jo hi vaig i parlo de la meva novel·la, però les preguntes que rebo són totes sobre Catalunya i sobre la llengua. A fora em fan parlar més del país que de mi o dels meus llibres. No sempre, però en un percentatge altíssim de les vegades. Primerament, els sorprèn molt que escrigui en català i no en castellà.


En Jaume Cabré diu que després de Frankfurt 2007 ja no li fan tant aquesta pregunta.

Gràcies a Frankfurt 2007 els escriptors catalans vam aparèixer al mapa. Ara ja saben a fora que la literatura catalana existeix, però el tema de la llengua els continua interessant. I et trobes que has de resumir en molt poc temps la història de Catalunya i la teva història amb relació a la llengua. Sovint m'he sentit molt més important del que sóc amb relació al país, perquè m'he trobat fent una feina política. Però em veig forçada a resumir tot això en molt poc temps, i no sé si aquelles paraules que improviso les dic tan bé com les hauria de dir, perquè és una responsabilitat molt gran.


Segueixes la literatura catalana actual?

Potser no la segueixo tant com anys enrere, però he llegit llibres de gent –narradors, poetes...– que té entre trenta i quaranta anys i que ho fa molt bé. La literatura catalana té un nivell molt bo, tot i que percebo que a vegades aquí encara es considera de segona. Hi ha gent molt i molt catalana que llegeix només en castellà i que diu que el català llegit és molt difícil. Encara arrosseguem el dèficit de les generacions que no van aprendre el català a l'escola.


Vas debutar amb Pedra de tartera, que ha esdevingut un referent de diverses generacions i s'ha traduït a molts diomes. En algun aspecte aquell èxit ha suposat una llosa?

Una llosa, no. Molt probablement, gairebé segur, no superaré mai la bona rebuda que ha tingut Pedra de tartera. Les traduccions de les meves altres obres no arribaran ni a una quarta part. Hauria pogut publicar Pedra de tartera i deixar d'escriure immediatament. Potser he llençat trenta anys de la meva vida, si m'ho miro d'aquesta manera. Però jo no ho veig així. A Pedra de tartera li dec tot, li dec l'inici de l'ofici d'escriure. La història de Pedra de tartera em va fer escriptora. No puc ni vull renegar d'una història profundament dolorosa, que vaig escriure quan tot just havíem sortit de la dictadura franquista. Amb aquella novel·la vaig tancar una ferida. Però sempre en queda la cicatriu.


El més curiós del teu cas és que aquella rebuda insuperable la vas aconseguir amb la primera obra que escrivies.

Val a dir que Pedra de tartera no va ser un èxit esclatant. Sí que ha tingut continuïtat, s'ha mantingut al llarg dels anys. Quan es va publicar va sortir als diaris, però tampoc gaire. Recordo que quan vaig treure un altre llibre, en Jordi Sarsanedas em va trucar i em va dir que a Serra d'Or ja devien tenir alguna foto meva, i jo li vaig dir que no, que Pedra de tartera no havia aparegut a Serra d'Or. És un llibre que va anar creixent de forma pautada i sostinguda.


A Alemanya sí que ha estat un èxit esclatant.

Sí, perquè va ser bastant inesperat. Es considerava una obra molt d'aquí, de muntanya, rural... Qui podia esperar que a Frankfurt i a Alemanya agradés tant?


Has dit algun cop que a fora la teva obra és més valorada que aquí.

La immediatesa impedeix la perspectiva. Pedra de tartera va arribar en un moment en què agradaven coses diferents, en què hi havia ganes de tapar el passat. És una història molt d'aquí, que jo havia heretat de la generació anterior, i que va causar sorpresa i fins i tot vergonya. Des d'aquell primer llibre m'he sentit molt valorada pels lectors, i potser no tan valorada per un tipus d'intel·lectual i per certs crítics literaris. He rebut molt bones crítiques, però hi ha hagut persones en qui he provocat rebuig per causes que desconec. Però no diria mai que no se m'ha valorat, al contrari. A vegades més aviat tinc la sensació que he rebut un excés d'atenció. I tinc uns lectors –lectores, sobretot– molt fidels.


«És escriptor aquell que necessita escriure. Només haurien de dedicar-se a escriure els qui no poden estar-se'n», em va dir en Joan Triadú. És el teu cas?

Sí, bastant. En aquest moment tinc una mena de cansament, unes ganes de fer un parèntesi. Però les idees continuen fluint.


Ets disciplinada a l'hora d'escriure?

M'he anat disciplinant amb els anys. Quan vaig començar a escriure feia d'ensenyant. Vaig donar classes de llengua i literatura catalanes fins al 99, quan va sortir Carrer Bolívia. Compatibilitzar les classes i els llibres era complicat. Escrivia durant les vacances o els dissabtes. Després vaig demanar una excedència i, a partir d'aquell moment, vaig passar a escriure d'una manera molt més tranquil·la. Amb aquest últim llibre he estat més disciplinada, he escrit tant com he pogut cada dia.


Vas enyorar l'ensenyament?

Sí, molt. Escriure és quedar-te tancat en solitari, i ensenyar és estar envoltat contínuament de gent jove, amb una dinàmica molt intensa. Vaig tenir temptacions de tornar-hi, però vaig resistir-les.


Devies ser de les poques dones de la teva generació que van estudiar a la universitat.

Sí, vaig ser molt afortunada. La meva és de les primeres generacions que va arribar a la universitat. La dels meus pares no hi va arribar, i de la generació intermèdia ja hi arribava algú, però poquíssimes dones.


Escriure en català va ser una decisió?

Només podia escriure en català. A l'institut ja escrivia versos en català, plens de faltes. Vaig aprendre català mentre feia el batxiller amb un professor particular. A la universitat també vaig anar a classes optatives de català. I amb les fitxes Ruaix. Pràcticament sóc autodidacta, en català.


Et prens la literatura com un compromís?

No la visc així. Jo tinc necessitat d'escriure i sóc fidel a les històries que m'interessen i a la realitat que aquestes històries representen. Algú em pot veure com una escriptora de la memòria, però jo no escric pensant en preservar la memòria, no tinc aquesta excel·lent intenció. Sóc bastant egoista: com t'he dit, escric per entendre les coses que passen, i només tinc un compromís amb mi mateixa.  


Han etiquetat la teva literatura de femenina?

Etiquetar potser no, però és cert que la meva narrativa se centra en personatges femenins, que sovint són els protagonistes de les narracions. Descric més el món femení que el masculí, m'hi sento més còmoda.  


Sí que t'han penjat l'etiqueta d'escriptora rural. Et sents tan a gust amb històries rurals com urbanes?

Sí, i no hi veig gaire diferència. El que és rural és l'ambientació. Pedra de tartera podria passar perfectament a la ciutat, i alguna història urbana de les meves hauria pogut passar en un poble. Sí que hi ha a vegades un canvi de llenguatge. Amb Pedra de tartera, Mel i metzines, Càmfora i La mort de Teresa vaig tenir la sensació d'esgotar una via que era molt present i molt viva dins meu, però em va semblar que si hi seguia insistint em repetiria.  


Les dones tenim una manera determinada d'escriure?

Homes i dones tenim capacitats diferents, i probablement tant als homes com a les dones ens és més fàcil ficar-nos dins de personatges del nostre mateix sexe. També és cert que les dones tenim experiències pròpies, com la maternitat o una determinada relació amb els fills. He sentit dir aberracions com ara que els homes no són tan sensibles com nosaltres, aquest és un greuge molt fort cap als homes en general, però sí que penso que la sensibilitat d'uns i altres és diferent. La dona és més detallista, li afecten més les qüestions de relacions humanes. I això també es nota quan escriu. Tot allò que forma part de la teva trajectòria i de la teva experiència troba un reflex en l'escriptura, tant si ets home com si ets dona.


A part d'una sensibilitat diferent, em sembla que les dones tenim també una ambició diferent.

Potser ens produeix més satisfacció aconseguir un equilibri amb les persones estimades (els pares, la parella, els fills...) que no pas prosperar professionalment. Distingir-nos en algun aspecte professional és important, però no és prioritari. L'home, per la dinàmica social i pel paper que se li ha atorgat des de sempre, té més tirada a sentir-se professionalment realitzat en el màxim grau possible, i prioritza això a l'equilibri d'afectes. L'home situa els afectes en un segon pla, i per a la dona la professió i els afectes estan en un mateix pla, o fins i tot prioritzem els afectes per damunt de tot, arronsant si cal (i si es pot) l'esfera professional.


En la teva vida l'escriptura quin lloc ocupa? Com has pogut conciliar-ho tot?

No ha estat gens senzill. Per a mi sempre ha estat prioritària la família. Els meus dos fills especialment, però també el marit. Si escriure havia d'ocupar el lloc destinat a l'atenció familiar, jo arraconava l'escriptura. I si ho podia compaginar, ho compaginava. Fins molt tard no he pogut dedicar molt del meu temps a escriure. Ara faig d'àvia dels meus tres néts, això sí.


L'autora nord-americana Isabel Fonseca diu que, per a una dona novel·lista, cada fill suposa dues novel·les menys. El seu marit, l'escriptor britànic Martin Amis, confessa que a ell cada fill només li impedeix escriure un conte.

Està molt ben vist, la proporció sol ser aquesta. Hi estic bastant d'acord, sí.


Et vaig entrevistar el 2008 i em vas dir "vull creure que el millor llibre encara no l'he escrit". Encara penses el mateix?

Sí, sí, encara ho vull creure. M'agradaria que estigués per escriure, el meu millor llibre.


No ets a les xarxes socials...

No: em fa l'efecte que em desconcentrarien molt o que m'ocuparien el poc temps que tinc. N'hi ha que em diuen que les xarxes socials són molt importants per donar-se a conèixer, i ho entenc perfectament, però en el meu cas tinc altres vies de ser-hi present (a través de l'editorial o de l'agència) sense haver de ser-hi jo personalment.


A les xarxes socials, el contacte d'un escriptor amb els lectors és molt immediat. T'elogien i et critiquen a l'acte, a vegades amb crueltat.

En sóc conscient, i reconec que a mi m'afectaria que algú em digués "quina bestiesa que has escrit". He après a relativitzar l'opinió dels altres, però fins a cert punt.

COMENTARIS

Felicitats !
Teresa Padrosa, 17/09/2014 a les 12:33
+2
-1
Atès que no ets a les xarxes, m'agradaria pensar que t'arriba el meu comentari.
Déu ! com he gaudit llegint l'entrevista. Felicitats a l'Eva Piquer per les preguntes, encertades e intel·ligents i a la Maria per ser qui és i dir el que diu.
Maria, et confeso i no em fa vergonya dir-ho, que no conec la teva obra però m'han entrat MOLTES GANES DE FER-HO !.
Tinc un espai web: www.lajubilacio.com i m'agradaria la vostra aprovació per a publicar aquesta entrevista en el meu bloc.(evidentment citant la font catorze.naciodigital).
Tal com diu la Maria [..]ara és un bon moment per ser gran. I és que el seu testimoni a través d'aquesta entrevista mereix ser compartit.
Maria, ja tens una nova lectora.
Moltíssimes gràcies !!!
[email protected]
ENHORABONA!
Teresa Santacana 18/09/2014, 18/09/2014 a les 11:23
+0
-0
Maria, avui he tingut una gran alegría de llegir la teva entrevista.
Fa molts, molts anys que no ens hem retrobat des d'aquell dia a Maó que, crec, la meva memoria ja me falla, ens vàrem saludar.
Però jo si que he estat amb tu entre les teves novel·les. No totes perquè la feina no m'ho permetia, però si unes quantes.
Ara ja en període de descans laboral, tinc més temps i llegiré aquesta darrera que has publicat!
Una forta abraçada!
[email protected]
Sinceritat i gran conversa
Glòria F., 24/09/2014 a les 22:16
+0
-0
Quina sinceritat que desprèn aquesta dona. M'ha agradat molt, moltíssim, aquesta entrevista!
Sobre la Il·lusió
Anònim, 02/10/2014 a les 15:44
+0
-1
Si un escriptor creu que no pot fer-ho millor que en anteriors llibres, no ha de publicar res més.
Consistent
Panissar, 16/09/2016 a les 13:03
+0
-0
Crec que Maria Barbal és una molt bona escriptora. Em sembla que ho he llegit quasi tot; pertanyo, doncs al grup de dones fidels a la seva escriptura.
No trobo que es repeteixi i m'agrada just això que ella diu: escriu per pensar més sobre un tema i per entendre millor.
També hi ha personatges masculins molt i molt consistents (estic pensant en algun de "La pressa del temps") . Justament, els contes, potser menys coneguts i valorats, són boníssims i molt variats. Agosarats en el punt de vista, que tant pot ser un nen com un ancià.
En tot cas, llegint-la, mai no tinc la impressió que escriu per publicar o per guanyar concursos, sinó com la seva manera de viure les coses, reflexiva. Mai no escriu des de la perifèria, com un exercici literari, sinó des del centre de si mateixa, de la seva experiència i pensament.
En fi. Estic contenta i agraïda que escrigui. I que ho faci en català.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La Diputació de Barcelona proposa un acostament temàtic a la col·lecció Macba
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona fomenta l'anàlisi i la reflexió en el seu cicle de debats
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i Versembrant organitzen una activitat de creació musical per a joves
Imatge il·lustrativa
El paranimf de la UB celebra les festes oferint un concert gratuït
Imatge il·lustrativa
Un anunci homenatja els genitals femenins plantant cara a uns quants tabús
Imatge il·lustrativa
Una campanya demana que a les cavalcades de Catalunya ningú s'hagi de pintar de negre
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a no amagar les nostres qualitats
Imatge il·lustrativa
Un anunci de Nadal reflexiona sobre la necessitat d'acollir i conviure amb la diferència