Quan Tabucchi va trobar Pereira

Antonio Tabucchi va néixer a Vecchiano (Pisa) el 24 de setembre del 1943 i va morir a Lisboa el 25 de març del 2012. Recordem un dels escriptors italians més importants de la literatura europea del segle XX. I ho fem endinsant-nos en la veritat que hi ha darrere d’uns dels seus llibres més coneguts, Afirma Pereira (Edicions 62).

El doctor Pereira em va visitar per primera vegada un vespre de setembre de 1992. En aquella època encara no es deia Pereira, encara no tenia els trets definits, era una cosa vaga, fugissera i esfumada, però ja tenia les ganes de ser protagonista d’un llibre. Era només un personatge que buscava autor. No sé per què em va triar justament a mi perquè l’expliqués. Una hipòtesi possible és que el mes abans, un dia tòrrid d’agost a Lisboa, jo també havia fet una visita. Recordo aquell dia amb nitidesa. Al matí vaig comprar un diari de la ciutat i vaig llegir la notícia que un vell periodista havia mort a l’Hospital de Santa Maria de Lisboa i que el difunt estava de cos present per al darrer comiat a la capella de l’hospital. Per discreció no desitjo revelar el nom d’aquella persona.

Diré tan sols que era una persona que havia conegut fugaçment a París, a finals dels anys seixanta, quan ell, exiliat portuguès, escrivia en un diari parisenc. Era un home que havia exercit el seu ofici de periodista els anys quaranta i cinquanta, a Portugal, sota la dictadura de Salazar. I havia aconseguit rifar-se de la dictadura salazarista publicant en un diari portuguès un article ferotge contra el règim. Després, naturalment, havia tingut problemes seriosos amb la policia i havia hagut de triar el camí de l’exili. Jo sabia que després del setanta-quatre, quan Portugal va retrobar la democràcia, havia tornat al seu país, però no me l’havia trobat mai més. Ja no escrivia, estava retirat no sé de què vivia, havia estat lamentablement oblidat. En aquell període Portugal vivia la vida convulsa i agitada d’un país que retrobava la democràcia després de cinquanta anys de dictadura. Era un país jove, guiat per gent jove. Ningú no es recordava ja d’un vell periodista que a finals dels anys quaranta s’havia oposat amb determinació a la dictadura salazarista.

Vaig anar a visitar el cos a les dues de la tarda. La capella de l’hospital era deserta. La caixa estava oberta. Aquell senyor era catòlic, i li havien posat damunt del pit un santcrist de fusta. Em vaig estar vora d’ell uns deu minuts. Era un vell corpulent, gras i tot. Quan l’havia conegut a París era un home d’uns cinquanta anys, àgil i airós. La velledat, potser una vida difícil, n’havien fet un vell gras i flàccid. Al peu del taüt, sobre un petit faristol, hi havia un registre obert on apareixien les firmes dels visitants. Hi havia alguns noms escrits, però jo no hi coneixia ningú. Potser eren antics col·legues seus, gent que havia viscut amb ell les mateixes batalles, periodistes retirats.

Al setembre, com deia, Pereira al seu torn em va visitar. Al primer moment no vaig saber què dir-li, i tanmateix vaig comprendre confusament que aquella vaga semblança que es presentava sota l’aspecte d’un personatge literari era un símbol i una metàfora: d’alguna manera era la transposició fantasmal del vell periodista a qui havia anat a portar el darrer comiat. Em vaig sentir incòmode, però el vaig acollir amb afecte. Aquell vespre de setembre vaig comprendre vagament que una ànima que vagava per l’espai eteri em necessitava per explicar-se, per descriure una tria, un turment, una vida. En aquell espai privilegiat que precedeix el moment d’agafar el son i que per a mi és l’espai idoni per rebre visites dels meus personatges, li vaig dir que tornés una altra vegada, que es confiés a mi, que m’expliqués la seva història.

Ell va tornar i jo de seguida li vaig trobar un nom: Pereira. En portuguès Pereira significa perera, i com tots els noms que vénen d’arbres fruiters, és un cognom d’origen hebraic, de la mateixa manera que a Itàlia els cognoms d’origen hebraic són noms de ciutats. Amb aquest vaig voler fer un homenatge a un poble que ha deixat una gran petja en la civilització portuguesa i que ha patit les grans injustícies de la Història. Però hi havia un altre motiu, aquest d’origen literari, que m’empenyia cap a aquest nom: una petita composició d’Eliot intitulada What about Pereira?, en què dues amigues evoquen, en el seu diàleg, un misteriós portuguès anomenat Pereira, del qual no se sabrà res en cap moment.

Del meu Pereira, en canvi, jo començava a saber-ne moltes coses. A les seves visites nocturnes m’anava explicant que era vidu, que patia del cor i era dissortat. Que li agradava la literatura francesa, especialment els escriptors catòlics d’entreguerres com Mauriac i Bernanos, que estava obsessionat amb la idea de la mort, que el seu millor confident era un franciscà anomenat Pare António, amb el qual es confessava, temorós de ser un herètic perquè no creia en la resurrecció de la carn. I després, les confessions de Pereira, unides a la imaginació de qui escriu, van fer la resta. A Pereira li vaig trobar un mes crucial de la seva vida, un mes tòrrid, l’agost de 1938. Vaig tornar a pensar en Europa al caire del desastre de la segona guerra mundial, en la guerra civil espanyola, en les tragèdies del nostre passat proper. I a l’estiu del noranta-tres, quan Pereira, convertit ja en un vell amic meu, m’havia explicat la seva història, vaig poder escriure-la. La vaig escriure a Vecchiano, en dos mesos també tòrrids d’intens i furiós treball. Per una coincidència afortunada, vaig acabar d’escriure l’última pàgina el 25 d’agost del 1993. I vaig voler deixar constància d’aquella data a la pàgina perquè per a mi és un dia important: l’aniversari de la meva filla. Em va semblar un senyal, un auguri. El dia feliç del naixement d’un fill meu naixia també, gràcies a la força de l’escriptura, la història de la vida d’un home. Potser, en la inescrutable trama dels esdeveniments que els déus ens concedeixen, tot això deu tenir algun significat.