El meu professor de literatura

Assaborint la mel de la cultura

Què feia que els alumnes ens embadalíssim amb allò que explicava?

La màgia d'escriure

| 24/09/2016 a les 10:58h
Especial: El meu professor de literatura
Arxivat a: Biblioteca

Foto: Adrià Costa

 

Com a professor de català a la secundària, no puc obviar, per raons gairebé estrictament professionals, de plantejar-me la manera d’engrescar gent jove perquè es preocupin de llegir una novel·la o un llibre de poemes des de la primera pàgina fins a l’última. Si aquesta no fos una feina vocacional, ja fa temps que es podria portar a terme amb l’antisèptica ajuda d’un tutorial de Youtube i poca cosa més. 
 
El mestratge, a més de comportar la condició de deixeble, es troba ara, a la segona dècada del segle XXI, en mans, un altre cop, de membres de l’altíssima cultura europea i nord-americana. A l’altre extrem, aquesta relació mestre-deixeble també es troba en mans de la cultura hip hop, veritable moviment de formació de personalitats que no cal menystenir de cap manera. Per una banda, la gent que té tots els diners i utilitza la cultura com a ítem per poder diferenciar-se d’aquells que no tenen diners. Per l’altra, tot un moviment de gent sense diners que es crea, a les seves modernes catacumbes, tota una mitologia al voltant de la construcció del respecte cap a un mateix i cap als altres. Entremig, i sense saber què fer, els lletraferits de classe mitjana que vam descobrir tot un món de llenguatge i experiències mentals caps als anys setanta-vuitanta-noranta. Completament desplaçats, alienats de grups editorials que tallen realment el bacallà (chick-lit, històries d’amors adolescents, sagues fantàstiques de regust medieval), caminem errants sense una missió veritablement social, que la realpolitik catalana ha deixat, de manera ben irresponsable, en mans del CaixaForum.
 
Explicat així, el panorama sembla desolador. Però cal tenir molt en compte que aquest paisatge desolat és producte d’una guerra oberta, no declarada, que el gran diner s’ha plantejat contra la intel·ligència. L’adquisició d’intel·ligència, avui dia, a Catalunya, encara és gratuïta, atès que l’escola és, oficialment, gratuïta. Així doncs, és important d’aclarir que el professor de literatura de secundària no lluita contra els seus alumnes,  sinó contra tota una flota d’empreses culturals que saben on hi ha el benefici de debò. La realitat de fora l’aula, plena de prestigi i coloraines, planteja tot un món vinculat a internet que no s’adiu gens amb figures com Pere Quart o Salvador Espriu, que avui es veuen com uns senyors molt antics que portaven vestit i corbata i que es plantejaven una mena de croades catalanistes contra enemics que, ai las, semblen haver desaparegut. Quixots, això és el que els professors de literatura semblen a la canalla de secundària. Valedors abrandats d’un món desaparegut.
 
Així doncs, com és que alguna gent de la meva edat encara es planteja, de manera aparentment quixotesca, de divulgar les virtuts de la paraula escrita, negre sobre blanc, vinculada a un lloc, a unes persones i a una història comuna? La resposta és més senzilla del que sembla: divulgació. Així, posant-me alegrement com a exemple, em veig fill cultural, molt abans d’entrar a l’institut, d’una televisió espanyola dirigida per Pilar Miró, d’una programació infantil que parlava de romans i d’homes del Renaixement,  d’un Libro gordo de Petete que et permetia llegir biografies de «Los grandes hombres de la Historia», de tot un món mediàtic que et conduïa, volguessis o no, cap al primer dia que el teu professor de català et parlava dels trobadors i de la mística de Ramon Llull. Senzillament i plana, et trobaves dins el món del teu professor perquè, des de petit, ja hi havies estat ficat, ja t’havia seduït.
 
Moltes males lectures del postestructuralisme, dels estudis culturals, postcolonials i queer, que han estat molt mal entesos, han portat a imatgeries inconscients falses. Així, personatges tan radicalment liberals i progressistes com Joan Fuster o Vicent Andrés Estellés s’han posat al mateix sac dels homes blancs, occidentals i heterosexuals tan odiats per totes les tendències encetades als anys setanta. Però, a veure, algú s’ha preocupat, a part dels lletraferits catalanescos convençuts, d’anar a mirar què carat hi posa, als llibres de Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés? On és, la divulgació? On és, la confecció de programes televisius i de Youtube que expliquin tota l’extrema necessitat d’aquests autors de fer catalanisme des d’una arrel estrictament cultural, fora d’exclusivismes d’alta cultura només per a gent de diners? Què ofereix, realment, CaixaBank, a un possible lletraferit de Sant Llorenç Savall o de Gallifa, més enllà de la possibilitat de desplaçar-se a Montjuïc a veure el CaixaForum? La divulgació és el que necessitem, però el gran diner no vol divulgació.
 
El meu professor de literatura, quan jo tenia setze anys, va ser Josep Lluís Badal. Aquest mestre tenia vint-i-sis anys quan vaig entrar a la seva classe, només deu més que jo i els meus companys. Com s’ho va fer, en només nou mesos, per portar-nos a un món lingüístic i cultural que intuíem tan vast? I ho va fer amb un programa establert per la Generalitat, això és, des dels trobadors fins al segle XIX! Què feia que els alumnes ens embadalíssim amb allò que explicava?
 
Hi havia molts elements en joc. Primer de tot, el substrat històric, geogràfic, literari, amb què encetàvem el curs. Els alumnes, en aquell moment, érem fills privilegiats d’aquest món de divulgació que us he intentat exposar. Si en Badal ens explicava les intrigues entre lausengiers i amants i dames sense mercè, d’alguna manera els alumnes ja havíem tingut contacte amb alguna mena de món medieval a través, per exemple,  d’iniciatives que semblen tan revolucionàries avui dia com les col·leccions de cromos de pintura catalana de l’Enciclopèdia. Gràcies al fet que la indústria cultural d’aquells anys no volia afalagar-nos, sinó formar-nos, vam poder començar 3r de BUP (id est, 1r de Batxillerat) amb un saldo cultural important. Per tal de portar-nos cap al món del llibre, en Badal només va haver d’explotar tot el romanticisme vinculat a l’edat mitjana que ell sabia que nosaltres teníem en ment quan l’escoltàvem. No érem alumnes verges de cultura. Havíem tingut contactes heterogenis amb múltiples referències al món medieval, modern i del segle XIX. D’alguna manera, tots sabíem de què parlava, en Badal. Gràcies a aquest fet, ell ens portava per on volia.
 
Com ens va enamorar? D’una manera ben senzilla, que trobo molt recomanable per a tos els professors de literatura: en Badal, des del moment que començava la classe, creava un món, una màgia (importantíssim), en què els alumnes entràvem sense reserves, completament seduïts, perquè, d’alguna manera, allò que deia el professor ens implicava com a adolescents àvids d’amor i d’aventura. Mitjançant la fina amors, i gràcies a totes les lectures que en va fer el Romanticisme, podeu  captivar els adolescents amb històries d’amors prohibits amb final sagnant, com la vida de Guillem de Cabestany, amb històries d’amor de lluny, com la de Jaufré Rudel. L’element visual, ja amb la nostra generació, era imprescindible: passis de vídeo, fora d’hores de classe, de pel·lícules d’ambient medieval. Fora d’hores de classe, perquè la creació de la sensació de petit comitè, de grupet escollit, és la que conforma veritablement les personalitats literàries. Nosaltres érem, amb en Badal, aquells pocs humans de Castellar del Vallès que assaboríem la mel de la cultura. Si en Josep Lluís tenia la intenció, amb el seu mestratge, de crear cap escriptor, jo en sóc una prova fefaent.
 
Les restriccions per part del Departament d’Ensenyament, en aquells meus anys de formació, eren clarament menors. Aquell curs 1991-1992 es van establir, molt feliçment, les anomenades hores B, és a dir, sessions d’una hora en què tota la classe de Català es dividia en dos grups. Les hores B no estaven plantejades com una classe acadèmica, o potser sí. Acabàvem sent dotze persones, totes al voltant del mestre Badal, que ens donava textos de Gabriel Ferrater, d’Auden, de Li Po. Ens els llegia, o ens els feia llegir, ens preguntava què ens semblaven, què ens deien aquells textos. Ens obligava, de fet, i sense que ens n’adonéssim, a explicar la nostra visió del món, fins i tot la nostra vida íntima, a través d’aquells textos. S’establia, en aquelles no-classes, i mai n’estaré prou agraït a en Badal, el famós diàleg amb els morts.
 
Tot recordant aquell meravellós curs de 3r de BUP (avui 1r de Batxillerat), m’he anat adonant de la importància d’implicar els meus alumnes, que han nascut gairebé amb l’any 2000, en un món que no entén de temps, sinó de llenguatge i emocions. De persones. De com el llenguatge, element que tots portem a dins, ens transporta cap a mons reportats, sí, però plenament reals quan es combinen amb la nostra, tan sovint oblidada i maltractada, humanitat.



* Amb la intenció de contribuir a recuperar la literatura als centres d’ensenyament secundari i de revalorar la figura del professor que ensenya a llegir, escriure i pensar a través dels llibres d’ara i d’abans, el Col·lectiu Pere Quart ha començat una recollida de textos de diversos escriptors. Punt de partida: evocar-hi la persona, el moment o les circumstàncies que els van fer estimar l’escriptura, la creació i el món de la cultura.

Davant del constant menyspreu pel treball literari en l’organització de l’ensenyament tecnicista i destructor de l’esperit crític que ara es fomenta i publicita, considerem que urgeix reivindicar la reflexió que aporten les obres dels autors i dels savis que ens han precedit. Perquè l’ensenyament ha de formar ciutadans que vulguin canviar el món, no pas adaptar-s’hi ni rendir-s’hi. I perquè, si s’ha de construir un nou país, el volem més culte, lliure, ric, desvetllat i feliç.

COMENTARIS

Missatge per a Josep Lluís Badal
Es cunyat de sant Pere, 25/09/2016 a les 13:40
+36
-0
Magnífic, aquest article de l’Òscar Rocabert, que la gent del Col•lectiu Pere Quart ha inclòs en la plataforma "change.org" on es manté viu el manifest "SOS Literatura a l’ensenyament"! Quin bell homenatge al teu mestratge!

A partir d’aquesta merescuda evocació, s’honora també el professorat que diàriament encarna la passió que es posa en joc en aquest espai que es mou entre la veritat i el somni que en diem classe de literatura. Una modesta posada en escena que emBADALeix l’ànima adolescent. Com m’agrada que en el cor del verb emBADALir hi hagi un regust de tu, amic Badal. Em fa molt feliç recordar-te com a company de feina i tenir-te en la a d’amic en la meva reduïda agenda.

Molt em temo, però, que en les cuines dels Serveis Centrals del Departament d’Ensenyament, on es dissenyen els currículums, no entendran ni papa del que es diu en l’article d’en Rocabert. Es mantindran més atents a la concreció dels perversos interessos de la Nova 21, els servidors de la qual tampoc no ho acabaran de comprendre. Potser per aquest motiu s’ha mantingut el bon mestratge de la literatura, com el teu. Perquè, entre altres raons, aquest gran projecte educatiu que és l’ensenyament de la literatura sempre ha parlat, parla i parlarà en un altre llenguatge
Correcció
Anònim, 25/09/2016 a les 14:41
+0
-0
Benvolguts,

El comentari que us he enviat amb el títol de "Missatge a Josep Lluís Badal" crec que està signat per "El cunyat de sant Pere" quan hauria de ser "Es cunyat de Sant Pere". Tan de bo arribem a temps de corregir-ho. Moltes gràcies.
Bons records
Baixmontsenyenca, 25/09/2016 a les 16:52
+6
-0
Tot llegint aquest article m'he retrobat amb el meu professor de llengua i literatura catalanes, l'Albert Pons. No he tingut el plaer de conèixer en Josep Lluís Badal, però vaig tenir la immensa sort de tenir per mestre i amic una persona que em va ensenyar a llegir i gaudir de la bona literatura, a tenir criteri propi, a ser creativa, a confiar més en mi... Tot això va passar ara deu fer uns 25 anys, quan feia BUB i COU en un institut del Baix Montseny. Quin privilegi, un bon mestre!
Contra l'estultícia
El Dimoni pelut de la Salut, 25/09/2016 a les 17:43
+15
-0
Intel·ligent anàlisi de l'Òscar Rocabert, necessària i útil. Hem de construir un país nou, diuen, sí. I quan ens traguem de sobre els ramats de psicokillers, quan la Conselleria d'Ensenyament estigui a mans d'algú que estimi les persones i la cultura del país i vulgui avançar, serà una bona orientació, el diagnòstic de la primera part d'aques article, que si els manaies analfabets sabessin llegir els hauria de fer caure la cara de vergonya i tornar a P-3, per veure si en un nou intent d'escolaritzar-se aprenen alguna cosa.

La segona part, d'elogi al professor que li va encomanar l'amor i l'entusiasme per la literatura, és emocionant i també molt clara. Deu fer molt mal, en aquells llocs encimbellats de teories vàcues i neurones escarransides, saber que existeixen professors com en Badal o en Rocabert. Perquè això indica que segurament n'hi ha molts més que potser ara callen sota el jou de direccions de centres on l'Herr Obergruppenfürher de torn els amenaça de perdre la feina si no són mesells.

Sí, l'esperança d'un país més culte i vivible és a mans dels professors que resisteixen la papanatia general, a l'espera del moment per tornar a ensenyar, d'escampar de nou el goig de saber, de compartir amb els alumnes el tresor literari que ens fa humans i incentivar les ides, la creativitat i l'art de la paraula.

Perquè tenir un bon mestre no hauria de ser un privilegi, com apunta la Montsenyenca, sinó un dret, que ara es conculca a la població escolar.

Endavant! Urgeix guanyar la lluita contra l'estultícia!

Literatura
Anònim1714, 27/09/2016 a les 09:00
+2
-0
Molt bon article, malgrat que és una mica el món ideal d'un escriptor que sembla que no ha patit gens les classes de literatura. A mi em va passar exactament el contrari del que expliques a l'institut. Perquè segons puc deduir de les dades que has explicat ets nascut pels voltants de l'any 1975. Doncs jo en aquella època a la que tu fas referència (Curs 1991-92) tenia una professora de Literatura Catalana que era una espècie de diable; tothom la temia. I ens va treure el poc gust que podíem arrossegar per la literatura que l'EGB (Primària i ESO pels qui no entenguin de què parlem) ens va deixar en arrossegar la memorització dels autors i les dates de l'obra, sense tenir en compte el que expliques com a bagatge cultural. Això feia que si hi afegíem les assignatures que ens haurien d'ajudar a pensar com la història i la filosofia ens espantéssim cada cop més. A més, semblava que els professors de literatura eren quelcom semblant als transmissors de la paraula divina que no admetien discussions sobre què suposava tal autor en cada moment. Per cert, després a la facultat, estudiant econòmiques em vaig reconciliar amb el saber de la literatura i ara gaudeixo d'un bon llibre.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Barcelona Dibuixa torna a promoure la creativitat i la creació per a totes les edats
Imatge il·lustrativa
La nova exposició de la MAPFRE posa el focus en els artistes que van utilitzar el pastel
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona impulsa una jornada de trobades divulgatives
Imatge il·lustrativa
El Macba programa una jornada sobre l’empremta de la repressió i la despossessió colonial
Imatge il·lustrativa
L'únic camí per fer una gran feina és estimar el que fas
Imatge il·lustrativa
Un cicle de la Filmoteca recupera films que han estat amagats durant anys
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra la il·lusió d'un gos per ajudar els altres
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra la importància de saber-se mesurar per no perdre el nord