Un altre món és imprescindible

Cada ciutadà és, si s’ho proposa, un petit revolucionari. A través de les seves accions, moviments i decisions té força per construir un ordre nou

| 16/09/2014 a les 11:16h
Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca

Foto: Adrià Costa
 

DECÀLEG PER A UN NOU MÓN. DEU TUITS INTEMPESTIUS


1. Els fins nobles no justifiquen els mitjans mesquins.

2. Quan el múscul utòpic es destensa, s’estén un desert de banalitat i de desconcert.

3. El que ens uneix és més profund que el que ens separa.

4. Prendre consciència és el primer pas per transformar-nos.

5. La revolució del cor és la més profunda de totes.

6. Solament és possible canviar el sistema des del compromís personal.

7 No hi ha èpoques decadentsSenzillament, hi ha persones que es limiten a fer d’espectadores.

8. El futur no està descrit, depèn de cadascun dels nostres actes.

9. La sobrietat és el camí de l’alliberament.

10 Ser indiferents al sofriment del món és ser-ne còmplices.


PRÒLEG DEL LLIBRE LA REVOLUCIÓ ÈTICA


Prou!

La indignació ciutadana està tocant fons. L’allau de casos de corrupció, de malversació de fons públics, d’opacitat, de tràfic d’influències, de joc brut, d’espionatge, d’estafes i de tota mena de tripijocs satura els ciutadans.

Alguns opten per desconnectar i anar a la seva, prefereixen aïllar-se, conrear el seu petit jardí, en paraules de Voltaire, i apagar la ràdio i el televisor cada cop que ens informen de l’estat del món. D’altres lluiten per millorar, encara que sigui un poc, les institucions; es comprometen a fer bé la seva feina i procuren que l’activitat professional es desenvolupi de manera òptima.

També hi ha els qui treuen suc d’aquest clima de desànim i de frustració col·lectiva; aprofiten el clima de malestar per fer propostes populistes, demagògiques, per canalitzar el malestar del poble amb solucions miraculoses a la crisi estructural que estem patint. Són els messiànics.

En qualsevol cas, la sensació de desànim s’estén pertot com una taca d’oli. Un món s’ensorra; en neix un altre, peròno acabem de veure-li el rostre. Aquella visió idíl·lica de la societat democràtica, de les institucions públiques al servei de la ciutadania i del progrés dels pobles està entrant en una profunda crisi. La desafecció, l’escepticisme i la generalització guanyen terreny. Molt sovint paguen justos per pecadors en tots els col·lectius, també en l’esfera política i en les entitats financeres.

S’ha instal·lat pertot un clima de suspicàcia, de permanent desconfiança, especialment envers aquests dos col·lectius. A través dels mitjans de comunicació ens cansem de veure entrar i sortirpersonatges públics dels jutjats, de llegir sentències judicials i de veure entrar i sortir famosos dels centres penitenciaris. En tots aquests àmbits s’hi congreguen ciutadans a les portes per escridassar-los i desfogar-se, però això no canvia res. La gent s’esbrava, però poc més que això.

La vida política s’ha judicialitzati ens hem acostumat a sentir parlar d’imputats, de testimonis, de processats i de condemnats. Potser sempre hi ha hagut brutícia i males pràctiques en les institucions públiques i privades, com ara, però els mitjans de comunicació i, de manera especial, les xarxes socials ens mostren la corrupció de manera transparent.

Potser abans romania amagada, era desconeguda per a gran part de la ciutadania, però tal vegada n’hi havia tanta o més que ara. En l’actualitat, fa la impressió que res no pot quedar en l’opacitat. L’estómac emocional dels ciutadans es dilata i s’acostuma a digerir aquesta ferralla, però, a voltes, se satura i diu prou.

També els mitjans de comunicació obeeixen interessos empresarials i ideològics i, consegüentment, magnifiquen algunes corrupcions, mentre que d’altres les empetiteixen a la mínima expressió. El desig de conservar l’audiència i, si pot ser, de fer-la créixer, pesa més, a voltes, que la veracitat i el sentit de responsabilitat. El que sobretot està emergint amb força, encara que no sempre d’una manera impactant, és la indignació ciutadana. Es respira als claustres de professors, a les sobretaules familiars, als mercats, a les converses de taxi i a les tertúlies de cafè.

Els anomenats indignats surten al carrer i periòdicament es concentren, ocupen les places i les avingudes i protesten, però són una minoria social. La gran majoria s’indigna de portes endins, sense fer soroll,sense ocupar les places, però sent igualment indignació per com van les institucions, els partits polítics, les organitzacions empresarials i financeres, per la marxa del món. És l’altra indignació.

La indignació, impactant o silent, creix. Aquest fenomen és ambivalent. Té aspectes positius, però també negatius. En el gest d’indignació hi ha, solapadament, una exigència d’ètica, un clam a favor de la justícia, de la transparència i de la veracitat. En efecte, la indignació és una emoció que neix de la consciència ferida, de l’experiència de la traïció, de la injustícia, de la humiliació, de la desigualtat, de l’abús o de l’explotació. Ningú no s’indigna per casualitat. Hi ha raons, de vegades, subjectives, d’altres cops objectives, però la indignació no emergeix per generació espontània o per casualitat.

En la indignació hi ha, doncs, una recerca i una esperança. Aquest és el factor positiu d’aquesta emoció col·lectiva.S’indigna el qui espera un ordenament just, un tracte equitatiu, una distribució justa dels recursos, el qui té expectatives nobles, ja que sense expectatives no hi ha indignació.

La indignació neix d’un contrast entre allò que hi ha i allò que hi hauria d’haver. Quan el que hi ha xoca frontalment amb el que dicta la consciència, neix la indignació en forma de protesta, de clam, de vegades, fins i tot, de violència verbal o física. L’escarni a certes persones amb responsabilitats polítiques i financeres tampoc no és una casualitat. És un brot de violència, un símptoma del malestar social, una manifestació de la indignació que té un origen clar.

En la indignació hi ha una esperança instintiva, una confiança en el futur. La protesta obeeix un fi, té un horitzó, espera aconseguir un efecte. Quan la indignació ja no es tradueix en acció, quan es cou en el dedins de la persona i no té cap efecte exterior, és completament estèril, ha perdut tota esperança.

Hi ha una revolució pendent. No n’hi ha prou amb endurir les penes per corrupció, per malversació de fons, per opacitat comunicativa, per nepotisme, per tràfic d’influències, per l’explotació de persones o per l’ús particular de recursos públics. L’enduriment de penes ha estat incapaç de frenar casos que ens avergonyeixen col·lectivament. Tampoc no baixa la criminalitat als estats dels EUA en els quals està legalitzada la pena capital.

La solució, doncs, no rau tan sols en el dret, encara que l’actualització de l’ordenament jurídic és bàsica. La llei s’ha decomplir i cal vetllar perquè regeixi la vida pública, però, a més, urgeix una nova sensibilitat, cal posar en valor l’ètica. Sense ètica no hi ha futur possible, ni en l’àmbit local, ni en el global.

En aquest punt hi ha consens entre les ments més lúcides del planeta; però la dificultat rau, en primer lloc, a imaginar com potenciar aquesta nova sensibilitat i, en segon lloc, a identificar el contingut d’aquesta ètica pública de caràcter planetari. No em refereixo a una ètica religiosa o una ètica lligada a un determinat credo o tradició espiritual; em refereixo a la necessitat d’una ètica per a la vida pública, per a les organitzacions, institucions, cossos socials, per als ciutadans en general, més enllà de les seves conviccions particulars.

El crit que emergeix de la consciència és clar: prou! La ciutadania diu prou. Ho diu de moltes maneres. Al carrer i a casa. Ho diu amb rancor o amb resignació; ho diu amb indignació o amb una tolerància permissiva, però el ciutadà diu prou. Exigeix ètica, bones pràctiques, respecte als principis bàsics del joc democràtic, valors. Aquest anhel d’ètica és una bona notícia, revela un estat de consciència creixent.

Fins fa pocs anys, qualsevol temptativa de defensar la legitimitat de l’ètica estava condemnada al fracàs. D’una banda, s’acusava el qui exigia ètica de conservador; de l’altra, d’un plantejament utòpic que xocava frontalment amb la naturalesa humana. En l’actualitat tot és diferent. L’ètica és anhelada per tots els col·lectius, per totes les organitzacions, públiqueso privades.

Es multipliquen els comitès d’ètica, les guies de bones pràctiques, els codis deontològics, les càtedres d’ètica aplicada, les memòries de responsabilitat social o corporativa, fins i tot els segells ètics. L’ètica és anhelada per tothom, perquè és un signe de credibilitat, perquè genera confiança. Sense ètica, és impossible conservar les institucions democràtiques, l’estat de dret i la confiança ciutadana; sense ètica, és impossible un progrés integral dels pobles.

L’ètica és vindicada per tothom, tant se val les coordenades polítiques, socials i religioses. Aquest clam unànime és una bona notícia, però exigeix un aprenentatge difícil: identificar allò que és comú per a tothom, més concretament, allò que és exigible a qualsevol ciutadà, persona física o jurídica, allò que no podem, en cap cas, transgredir.

Aquesta tasca no és fàcil, perquè el cos social és plural, està fet de comunitats morals estranyes entre si que, molt sovint, pertanyen a tradicions religioses i laiques molt distintes i, fins i tot, oposades. Sense ètica pública, però, no hi ha ciutadania, ni institucions justes, ni confiança possible.

La transició de la saturació a la indiferència, a l’acceptació tàcita de la corrupció, de les males pràctiques, de la falsedat, l’engany, l’extorsió, el xantatge, l’espionatge o la mentida és una temptació molt fàcil. L’excés de mal satura i la reacció instintiva davant de la saturació és la indiferència, que esdevé un mecanisme de defensa. La indiferència condueix a l’acceptació del que hi ha com una fatalitat. Aquesta situació eventual no és lluny de les nostres possibilitats, però encara hi ha motius per a l’esperança.

Aquest clam a favor de la justícia, l’equitat, la veracitat i l’honradesa conté una dosi d’esperança. És, en cert sentit, una bona notícia. Aquest batec indica l’anhel d’un altre ordre, d’un altre món, d’una altra política. A finals del segle XX, els intel·lectuals més lúcids ens exhortaven a imaginar un altre món, ens deien que un altre món era possible. Avui constatem, pel col·lapse que estem patint, que no solament és possible, sinó del tot necessari.

Recordo una conversa amb Raimon Panikkar, uns mesos abans del seu traspàs, en la qual subratllava especialment aquesta idea. Deia que un altre món era necessari. El savi de Tavertet ho veia com un imperatiu ètic: només un canvi de rumb pot salvar-nos. Aviat arribarem a dir que l’ètica és inevitable, absolutament imprescindible per al present i el futur de la humanitat.

Mentre hi ha persones que s’escandalitzen, hi ha raons per confiar en el futur. Quan tothom està de tornada, quan la corrupció s’accepta com un mal menor, quan la mentida i la hipocresia s’accepten com a destins de la condició humana, quan la mala praxi es tolera com un fet normal, el futur està en crisi. Escandalitzar-se és un primer pas, però és insuficient. No serveix de res remugar dins de la cuina o en la sobretaula. És cabdal aprofitar l’energia de l’escàndol per construir un món millor, perquè només així pot tenir fecunditat.

Els presagis més apocalíptics de la darrera dècada del segle XX s’han fet realitat. Ja no hi ha lloc per a la disjuntiva d’Umberto Eco, entre apocalíptics i integrats. El canvi és necessari en tots els nivells. No queda ningú en el bàndol dels integrats. Fins i tot els més moderats i complaguts amb la societat actual exigeixen canvis substancials en la vida democràtica, en el funcionament de les institucions públiques, en la gestió de la vida empresarial, en el camp de l’educació, de les organitzacions no governamentals, en la relació amb la natura, en l’organització del temps privat.

Entre els apocalíptics, però, hi ha els catastrofistes, que no veuen cap bri de llum; però també hi ha els esperançats. Pels primers, no hi ha res a fer; mentre que pels segons, «tot està per fer». 

Ens manca una revolució, la més decisiva i fonamental de la història, la transformació de la consciència col·lectiva. La revolució és una transformació radical, un canvi rotund, un esdeveniment que marca un abans i un després en la història, una ruptura en el desenvolupament de la humanitat. La revolució que ens pertoca fer té un abast planetari i neix de la consciència d’un sol món.

No em refereixo a una revolució tecnològica, ni científica, tampoc política o social; em refereixo a un profund canvi de mentalitat col·lectiva, a una nova manera d’estar en el món, d’exercir l’ofici de la ciutadania, de relacionar-nos entre nosaltres.

La revolució de les comunicacions ha d’anar acompanyada d’una nova revolució. Aquesta revolució no depèn dels polítics, tampoc dels agents econòmics, socials o financers. Depèn dels ciutadans. De cada ciutadà. La unió fa la força. Volem deixar a les generacions futures un món endreçat. El que ens uneix és molt més gran que el que ens separa. Emergeix una nova consciència planetària, un sentit de fraternitat universal que supera els vells i díscols provincianismes.

Cada ciutadà és, si s’ho proposa, un petit revolucionari. A través de les seves accions, moviments i decisions té força per construir un ordre nou i propiciar el canvi de model que reclama la societat.

Escriu Walter Kasper: «El segle XX va conèixer dos sistemes totalitaris brutals, dues guerres mundials —la segona de les quals va causar entre cinquanta i setanta milions de morts—, genocidis i assassinats en massa de milions i milions de persones, camps de concentració i gulags. El segle XXI ha començat marcat per l’amenaça d’un terrorisme despietat, injustícies que clamen al cel, nens víctimes d’abusos i condemnats a la fam i a la inanició, milions i milions de desplaçats i refugiats, creixents persecucions de cristians; a tot això cal sumar devastadores catàstrofes naturals en forma de terratrèmols, erupcions volcàniques, tsunamis, inundacions, sequeres... Tot això i molts fets més són signes dels temps.»

No m’agrada escriure pamflets, tot i que respecto el gènere pamfletari i crec que, a voltes, és necessari i decisiu. El llibre que el lector té a les mans no és un pamflet, però tampoc un assaig filosòfic en el sentit estricte del terme. És un text reivindicatiu, a voltes té punts pamfletaris amb clara voluntat de sacsejar consciències; altres cops, pretén activar el pensament. No sé si me n’hauré sortit, però és el que m’he proposat en escriure’l.

Un món s’enfonsa, però en neix un altre. Hem nascut i crescut amb un paisatge en runes. No s’hi val a plorar. No s’hi val a decorar-les. No s’hi val refugiar-se mentre tot cau a trossos. No ens en sortirem amb petits pedaços.

Només l’ètica ens pot salvar.

Foto: Mireia Recasens / ACN

COMENTARIS

TORRALBA ES UN CAPELLÀ DEL SEGLE ACTUAL
Anònim, 19/09/2014 a les 01:10
+2
-0
Deu manaments, ètica individual,...ah! afegint-hi la paraula revolució!
El cristianisme/catolicisme porta massa segles predicant.
I quan arriba l'hora de la revolució que superi vells "provincianismes" amb el que ens uneix es molt més que el que ens separa. Un vell unionisme etic per a situacions desesperades davant la REVOLUCIO

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Palau Robert se suma a la commemoració del centenari de l'artista
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i Riuada Solidària s'ajunten per posar paraules als darrers esdeveniments
Imatge il·lustrativa
Una exposició explora la relació entre els modernistes i un dels seus temes preferits: les flors
Imatge il·lustrativa
Una visita guiada permet descobrir els secrets de l'edifici d'Antoni Gaudí
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge sobre l'amor secret que va creixent
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a tenir cura dels qui estimem
Imatge il·lustrativa
Revivim un capítol de la sèrie protagonitzada per la nena pèl-roja
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra la força amb què viuen, es tranformen i es mantenen algunes relacions