El meu fill petit vol un gos i jo, no. Guanyaré jo. Per apaivagar els remordiments de mare dictadora, li he regalat una nova edició del clàssic Raspall, d’en Pere Calders, il·lustrat per la Carme Solé Vendrell. Conseqüència imprevista: ara el nen diu que vol un raspall.
No us enganyaré: el llibre l’haurien de carregar al compte corrent de la meva nostàlgia. La primera edició, amb el segell d’Hymsa, data del 81: llavors jo potser ja era massa gran per als àlbums il·lustrats, però la Carme era la mare de dues nenes de la meva escola i a mi m’enamoraven els seus dibuixos. A més, el text –publicat el 1955 dins el recull Cròniques de la veritat oculta– no fa cap concessió lèxica al lector de poca edat, malgrat l’aclariment entre parèntesis del títol original: Raspall (conte infantil). El cas és que el Raspall d’en Pere Calders i la Carme Solé em remet al trosset d’infantesa que ocupa el lloc més alt al podi de la memòria.
El conte és preciós i els dibuixos són una delícia. L’he pogut regalar al meu fill gràcies a la col·lecció Mars, una iniciativa de l’Associació de Mestres Rosa Sensat i Magenta Universal Productions, que recupera àlbums il·lustrats descatalogats. La primera edició en aquesta col·lecció és del febrer del 2009; i la segona, del març del 2014. (De cara a la tercera, valdria la pena eliminar tres guionets que s’han colat entremig de paraules que en edicions anteriors devien quedar al final de línia: «defini-tivament», «amanya-guessin» i «andrò-mina».)
El substitut del gos, un gran raspall passat de moda que el nen del conte troba a les golfes, fa prou bé de gos, encara que sembli mentida. I acaba triomfant la meritocràcia: el pare del nen, agraït, decideix que li faran una caseta al jardí i hi pintaran unes lletres que diguin: “No és segur que ho sigui, però mereixeria ser-ho”.
Fem-nos mereixedors d’allò que vulguem ser i el conte tindrà, potser, un final feliç.
0
0
