Còmic

Sió, en el record útil

Va ser un artista complet que es va barallar contra tot allò que considerava limitador i insuportable

Els 14 còmics de Salvador Macip

| 28/09/2016 a les 05:22h
Especial: Còmic
Arxivat a: Biblioteca, Enric Sió, còmic

Enric Sió va ser, sens dubte, un dels valors més sòlids i ben asfaltats del còmic català i europeu dels anys setanta. Des del seu primer treball amb ambició perfilada, el 1967, Lavínia 2016 o la guerra dels poetes, aparegut a la revista Oriflama, fins al culminant Mara, publicat per Nueva Frontera, el 1980, Sió va donar molta guerra. Guerra de guerrilles, des de Barcelona, en un primer moment, i des de Milà i París, després. Ell va ser dels primers entre nosaltres a entendre el còmic com un art per a adults, com un treball de creació artística i de frontera intel·lectual. Dir això ara, en ple esclat creatiu de la denominada novel·la gràfica, quan escriptors i dibuixants, juntament amb centaures ambivalents, tots ben considerats, conflueixen en unes històries que s’han guanyat el respecte a tot arreu és fàcil. Afirmar-ho el 1967, discutir-ho i articular-ho amb Romà Gubern, Javier Coma o Luis Gasca, i després projectar-ho contra uns lectors incrèduls o displicents, no ho era tant. No ho era gens.
 
Hi havia el primer pas que havia fet Umberto Eco l’any 1964 a Apocalíptics i integrats, i hi havia la semiòtica incipient, que es mirava les vinyetes com una granota oberta en canal a la taula de dissecció. Hi havia aportacions ací i allà, algunes revistes franceses i manuals nord-americans que reivindicaven el còmic com un art que van voler ordenar com el novè. I els precedents de la reivindicació del cinema, la novel·la negra i el jazz com a expressions madures a l’alçada de les arts clàssiques. Gubern, Coma i Gasca han passat a la història de la teòrica ibèrica com aquells que van entomar els primers reptes i van aportar la seva gràcia a la teorització del còmic dins aquest esquema aclaridor. Però sovint els antologistes obliden una altra aportació teòrica i, sobretot, pràctica a la mateixa altura: la d’Enric Sió, que, a més de dibuixar i trencar esquemes en el món de la vinyeta, exercia de franctirador solitari, escrivia i fins i tot va arribar a publicar una revista, La Oca, a l’estil de la seva estimada Linus, on va explicar línies i conceptes encara poc clars. I on van publicar autors que considerava amics, mestres i còmplices, com Guido Crepax o Dino Battaglia.
 
En tot just vint anys, Sió va donar cent voltes de rosca al concepte de còmic modern, va assajar llenguatges i colors, i va creuar fronteres cap a la publicitat i altres il·lustracions. Va ser un artista complet i un inquiet irreverent que es va barallar contra tot allò que considerava limitador i insuportable, incloent-hi la miserable censura del ministeri d’Informació i Turisme, que li va amargar la vida obligant-lo a sotmetre’s als cànons restrictius del règim i del tebeo sempre considerat infantil. “Perquè aquestes històries –escrivia un dels “lectors” que el van perseguir amb obsessió en una de les mil amputacions que va haver de patir– també poden caure en mans dels nens”. Fart de tanta brega, de tantes temptatives castrades, Enric Sió es va exiliar artísticament, no buscant salvar la vida, sinó la pròpia creativitat. A Milà i a París va donar molt més d’ell mateix, però, incòmode amb tot i amb tothom, va tornar a Barcelona i va publicar el seu darrer treball que prèviament havia serialitzat a Itàlia: Mara.
 
Tot això, poc o molt, segurament millor, ho saben els seguidors del còmic català i espanyol dels setanta. Com també saben que en els darrers anys, gràcies a la inquietud justa d’Ediciones de Tebeos i de Trilita, s’han reeditat Aghardi i Mara. El que només sap un petit grup d’escollits és que aquest 2016, rememorant l’any que retratava Lavínia, Ángel de la Lacalle, un dels seguidors més obstinats i inquiets de Sió, li ha organitzat una exposició-homenatge a la darrera edició de la Semana Negra de Xixon. Una recopilació digníssima dels originals més representatius del dibuixant, amb només un defecte: va ser tan efímera com la mateixa Semana. Es va enorgullir, amb tota la raó del món, Ángel de la Calle d’haver desplegat el millor homenatge en l’any més just a un dibuixant que no és gens reconegut a casa seva. Així són les coses. Mentrestant, a Badalona, la ciutat de Sió, la carcassa d’un museu del còmic es mira absurdament la platja que té al davant i somnia polítics atrevits i justos.
 
L’esforç de De la Calle no es va limitar a l’exposició. Perquè la Semana Negra d’enguany va editar també un catàleg enlluernador titulat Enric Sió. La guerra del poeta. Obra original. El llibrot, que es va regalar als assistents a la taula rodona on es va presentar i que s’ha convertit en un objecte de culte inabastable –Ángel de la Calle és així–, s’articula en dues parts. A la primera hi ha textos de Carmen Amorós, Joan Mundet, Jaume Vidal, Yexus i el que subscriu aquest articlet. Tots plegats conformen una panoràmica àmplia i raonable sobre el treball de Sió i les circumstàncies que el van animar i el van torturar. Aquesta primera secció inclou, a més, una reproducció de Lavínia 2016 i un pròleg inèdit de la darrera edició de Mara de Jaume Vidal que circumstàncies absurdes no van permetre publicar quan calia. I encara un darrer article del mateix Sió, aclaridor sobre ell mateix, que va publicar el 1971 a la revista BANG! Tanquen aquesta primera part les il·lustracions originals que van integrar l’exposició a la Semana.
 
I la segona? Ángel de la Calle ha reeditat Mis miedos 2, els relats gràfics que integraren el segon lliurament de Mis miedos, que Sió havia dibuixat per a la revista Drácula de 1970 a 1972. Unes històries que "tenen ressonàncies dels arguments de les primeres aparegudes a Drácula, però amb una estructura molt diferent. Cada episodi de Mis miedos tenia forçosament cinc pàgines, però Mis Miedos 2 és concebut sense un nombre obligat de pàgines. Per això la seva tècnica narrativa es diferencia des de la concepció del relat i aquestes històries són més discursives o explicatives que aquelles. A partir de la tercera, Finis terrae, els arguments s’allunyaran del terror psicològic i buscaran el mite i l’autoficció –quasi autobiografia–, però sense oblidar els elements fantàstics”.
 
Aquestes històries, fins ara introbables, es van anar publicant a Pilote, Tótem, Rambla i La Oca. Quan les va acabar, potser desfet de totes les seves pors, Sió es va dirigir a altres àmbits. Estava cansat, assegurava ell mateix, desconcertat també per no trobar el públic que recompensés l’esforç. Ara hi és. N’hi ha molt, molt més del que Sió va somiar. Uns lectors que el poden recuperar gràcies a l’esforç d’Ángel de la Calle, al qual només caldria demanar que reimprimís un volum que es va exhaurir deu minuts després d’oferir-lo al públic que omplia la Semana Negra.
 
 

Taula rodona sobre Enric Sió a la Semana Negra. Foto: Carmen Amorós.

COMENTARIS

Injustícia
Toni Miserachs, 05/10/2016 a les 16:28
+0
-0
Si, si fòssim un país normal i una mica decent es parlaria com cal de l'Enric Sió enlloc d'esperar que les setmanes negres dels altres el valorin i l'editin.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Una visita guiada permet descobrir els secrets de l'edifici d'Antoni Gaudí
Imatge il·lustrativa
El Museu Picasso organitza la lectura contínua de «Liberté!», un poema de l'amic del pintor
Imatge il·lustrativa
El fons de l'Arxiu de la Diputació permet conèixer la Barcelona de principis del segle XX
Imatge il·lustrativa
L'exposició del CaixaForum Barcelona explora la relació entre l'entorn urbà i la fotografia
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a tenir cura dels qui estimem
Imatge il·lustrativa
Revivim un capítol de la sèrie protagonitzada per la nena pèl-roja
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra la força amb què viuen, es tranformen i es mantenen algunes relacions
Imatge il·lustrativa
Un anunci viatja al món de Dickens per recordar-nos quin és l'esperit de Nadal