Mons congelats

Va dir Sèneca que qui és valent és lliure. Segons aquesta afirmació, Germà de gel és una novel·la lliure, perquè si hi ha una qualitat paraliterària que destaca des de la primera pàgina fins a l’última és el coratge, el vigor i l’esforç de narrar la veritat. De l’alliberament d’un nus que pressentim complex i íntim en la veu de l’autora tracta aquesta novel·la d’autoficció que s’emmarca dins els límits glacials de l’Àrtic. I segueix molt més enllà: en paral·lel a la descoberta personal de la protagonista, hi transcorre la gesta dels homes que van emprendre expedicions polars atrets per la conquesta de l’espai blanc.

El binomi relacions familiars més aventura polar àrtica sona impossible, però la capacitat artística de l’autora recolzada per la seva escriptura continguda i intel·ligent aconsegueix acostar conceptes allunyats com la simbologia preciosa de la neu artificial i l’autisme d’un germà.

Alicia Kopf no es pot llegir per agafar el son, no es pot llegir mentre el sol ens socarrima la pell a la piscina amb el murmuri dels xiscles infantils de fons, no. Alicia Kopf convida al silenci blanc, a la introspecció, a un estat mental íntim i objectiu que ens prepari per als embats del seu món interior, amb els seus dubtes i les seves inseguretats, amb les seves pors callades i la superació de qui se sap sol i incomprès.

No hi trobareu patrons ni clixés preestablerts perquè trenca, intrèpida, les fronteres dels gèneres amb aquesta novel·la, que forma part d’un projecte molt més gran que va iniciar amb l’exposició del material recopilat fa uns anys per a la seva tesi doctoral. L’any passat va realitzar 25 dibuixos per a l’exposició Diari de conquestes al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), i va culminar així Germà de gel.

Amb aquesta recerca interior de la seva persona partint de l’experiència artística, l’autora teixeix dues trames: una s’apropa a l’edat heroica de les exploracions polars a través de fets històrics reals, i l’altra aprofundeix magistralment en el seu jo més personal presentat-nos una protagonista adolescent, intel·lectualment molt potent, solitària, amb un pare més aviat absent, una mare dominant i un germà que acusa una greu dependència.

L’erudició i l’originalitat de l’obra de Kopf la situen en un podi fins ara inexistent en el camp de la literatura catalana actual. Ella hi ha arribat la primera i es queda amb el primer lloc, ha conquistat un terreny verge, el de cavar en el gel per arribar a entendre i a entendre’s, el d’emular aquell esperit de conquesta del fred que crema.

Germà de gel és simplement inclassificable. El resultat, però, és una paràbola valenta d’una bellesa extrema.

*La cirereta: El meu pare a vegades compara les persones amb cotxes o sabates. Els seus consells són acords: “que per caminar no et facin mal”. La metàfora de la fricció a l’hora de caminar és prou gràfica, però la comparació persona-producte, i concretament sabata, és denigrant. Pensant-hi més, se m’acut que he tingut sabates que feien mal al principi però després van ser les més còmodes.