Després de tu

El que siguis ara sol

Però, tot i que llavors encara no ho sabíem, ja tenies el mocador de fer farcells estès al llit

Les mínimes expressions

| 29/09/2016 a les 14:41h
Especial: Després de tu
Arxivat a: Cambres pròpies

Foto: Jen Collins

 

 

Crec que et fa il·lusió, a falta d’una altra paraula més llimada, estar sense mi per orgull. Sempre ens va fer sentir desvalguts, estimar-nos tant. Haver-nos enamorat dins l’espai de la partícula més inapreciable de l’instant més inesperat. Mai no vam estar realment a l’altura d’aquell esdeveniment. Com treure la millor nota perquè abans de l’examen algú t’ha passat les preguntes. És cert que l’expedient certifica el premi, però tu saps que no te’l mereixes ni morta. Però tornes a mirar l’expedient i dius sí, hi és, ho diu, i et mirava o et llegia o t’olorava i em venia com un vòmit aquella rialla que no podia aturar mai de tan hàbil que sempre has estat a fer-me atònita. Llavors per això ens despullàvem, perquè quadrés tot. Per això sempre tant de sexe, sempre tants anys. Per codificar aquella mena de vida que vivíem plegats i entendre’n almenys una part en la seva totalitat.
 
Potser no et fa exactament il·lusió, estar sense mi, però sí que va ser el motiu que va guiar en tot moment que te n’anessis. Té el fil, té l’agulla, amor. Un pensament que tens dins i que fa un rivet primer només a les vores i després va inundant de sanefes tota la superfície, de totes les inseguretats, fins a fer-les insostenibles i elles, i no tu, decideixen. Me’n vaig, et quedes, va anar així, va ser el que et va fer fer aquell drap que et vaig regalar tres vegades. Em vas dir que te n’anaves i jo em vaig quedar. Aquí, concretament, on em veus ara que sóc. Ni m’he assegut. Ni les cames se m’han inflat de desconcertades que les tinc.
 
Diu molt poc de nosaltres el que en vam fer, d’aquella ofrena. I no només jo. No només hi ha una manera d’embrutar un amor tan rodó. No només la meva. Però mai ens culparé del tot de no saber què fer amb una trama que qualsevol guionista hauria deixat irremeiablement oberta des del primer dia i fins a l’últim minut.
 
Perquè ja cap al final nostre, en una cua de conversa em lloes la resiliència de cada vegada que ens hem separat les altres vegades, les de mentida. Tu saps viure sense mi, em dius, ho has fet, t’adaptes i tires endavant perquè tens la caixa d’eines. Jo encara no ho he pogut fer mai, te m’exclames mentre anotes mentalment l’aventura encara sense data. Però, tot i que llavors encara no ho sabíem, ja tenies el mocador de fer farcells estès al llit. Potser fins i tot ja hi havies posat un paquet d’arròs, un rodó de quilo, un petricó de llet d’ovella i formatge del més fi per fer via cap al que sigui que ets ara sol.
 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Edicions Poncianes engega un concurs a través de les xarxes socials
Imatge il·lustrativa
La Fundació Carulla impulsa un cicle de tallers en línia
Imatge il·lustrativa
Edicions Poncianes llança un butlletí digital en què poetes actuals parlen d'autors universals
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i La Conca 5.1 impulsen un cicle de debats
Imatge il·lustrativa
Si la sabata no et va bé a la sabateria, no t'anirà bé mai
Imatge il·lustrativa
Al final no ets res més ni menys que que tot el que has pensat, estimat i realitzat
Imatge il·lustrativa
Uns vídeos de Veri ens conviden a entrar en aquest paisatge
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge mostra l'alarmant situació que viuen els petits comerços