El Temporada Alta celebra la 25a edició havent-se consolidat com un aparador escènic i una cita teatral imprescindible de cada tardor. El director artístic del festival gironí, Salvador Sunyer (Salt, 1957), creu que han crescut a poc a poc i amb bona lletra, des de la convicció que la cultura ens dóna cohesió i futur.
Foto: Martí E. Berenguer
Als gironins no us falta autoestima, i aquesta és potser una de les claus de l’èxit del Temporada Alta.
Vols dir? Som conscients que Girona és una ciutat on s’està bé, però no tenim tan clar que siguem bons. Jo sóc de Salt, no de Girona. En tot cas, si el Temporada Alta ha funcionat és per altres coses.
Com quines?
Una de bàsica és que hem crescut molt a poc a poc. I des del primer dia vam tenir l’obsessió d’arrelar el festival a la gent per aconseguir que més persones anessin al teatre. El problema del teatre i de la literatura és que arriben a molta menys gent de la que haurien d’arribar. El nostre objectiu és que el teatre, la dansa, el circ i la música arribin a com més gent millor. La cultura ens ajuda a crear un imaginari col·lectiu i a obrir finestres cap a mons diferents. El primer any necessitàvem diners i vam crear el Club del Mecenatge, una iniciativa que ens vam copiar de Montpellier i que consisteix a buscar empreses, vendre’ls un paquet d’entrades i que te’n paguin el doble. El més divertit és que fa tres anys em van demanar des de Montpellier si podia anar-hi a explicar una experiència tan innovadora com aquesta. El Club del Mecenatge va permetre que els empresaris donessin les entrades a treballadors o proveïdors i que s’acostés al teatre gent que fins aleshores no hi havia entrat mai. I el que hi van veure els va agradar. Un altre secret del Temporada Alta és que implica tot tipus de gent. Els empresaris, però també les escoles i els instituts de la zona. A part de créixer a poc a poc, hem anat sumant capes. Els espectacles internacionals han fet que vingui molta gent de Barcelona i de fora de Catalunya. I llavors, sí: quan ens veiem reconeguts, aleshores l’autoestima sí que ens surt.
Heu crescut sumant capes i sense perdre l’ànima.
Al Temporada Alta tenim un actiu collonut, que és l’equip que hi treballa. Els de dalt hem variat poc. Vam començar sent tres: en Quim Masó, en Josep Domènec i jo. En Quim és mort i en Domènec i jo encara hi som, però tots els de sota són gent majoritàriament jove. I cada any ens ho replantegem tot. Als més de cent persones que treballen al festival els demanem que escriguin una pàgina anònima rajant de tot el que creuen que falla. Això va superbé per retocar coses i marcar-nos nous reptes de cara a l’any següent. I som molt permeables amb els actors i els autors. Et truquen, et diuen coses, els escoltes. Un dia va venir en Jordi Casanovas a dir-me que havia tingut la idea de fer un torneig de dramatúrgia, ens va agradar i hi vam posar els mitjans. Aquesta permeabilitat ens permet anar canviant i tenir un creixement orgànic. És un festival viu.
Fa 25 anys també éreu joves vosaltres.
Sí…? Ja no me’n recordo.
Doncs t’obligo a fer memòria. Com va néixer el Temporada Alta?
Érem tres amics que vam crear Bitò Produccions, una empresa petita (ara hi treballem trenta persones fixes durant tot l’any). En Quim Masó era el director del talleret de Salt i en Josep Domènec n’era actor. Jo venia d’un altre món, la meva gran passió no és el teatre sinó la literatura. Sóc un fracassat, perquè m’havia de cuidar de la part editorial, de fer llibres i coses així. Era el que em feia il·lusió. A Girona al setembre no hi havia teatre, les obres es feien un dia. Vam dir de buscar un espai petit i fer-hi durant quatre caps de setmana una mateixa obra. I el 1992 va néixer Temporada Alta, amb quatre espectacles. De les T de Teatre, Las Veneno, El Talleret de Salt i La Gàbia de Vic. De seguida vam començar a preguntar-nos què faríem l’any següent. El segon any ja hi vam portar alguna cosa estrangera. El tercer any s’hi va estrenar El cerdo de l’Echanove. Li vam trucar i el vam convèncer. En aquest món nostre és molt important la relació personal amb la gent de l’ofici.
Al món del teatre hi ha tantes ganivetades com en altres gremis culturals?
Hi ha lluites, és clar, perquè hi ha deu obres per col·locar al Nacional i deu al Lliure, i aquests són els que en poden viure. La gent es queixa de les capelletes i jo no les hi veig tant. Sí, cada director prefereix uns actors, només faltaria. I els actors els trien els directors, de la mateixa manera que el director d’orquestra ha de triar els músics. Sí que és cert que la crisi econòmica no ha afavorit la solidaritat.
Deveu despertar enveges.
És normal. Quan una cosa va bé i funciona, i a més es fa des d’una empresa que funciona econòmicament… En aquest ram nostre, quan et va bé t’hi guanyes la vida, però quan et va malament les passes molt putes. Segur que hi ha gent que està en contra del Temporada Alta, és inevitable. A mi no em preocupen tant les enveges com els qui deixem fora. Quan has de triar cent espectacles, dius cent sís però centenars de nos. I, dels que rebutgem, n’hi ha uns quants que en un país normalet i mínimament civilitzat s’haurien de poder fer, els artistes haurien de tenir dret a equivocar-se. Al nostre ofici la gent s’ha de poder arriscar i s’ha de poder equivocar. La cultura ha d’anar un parell de passes endavant, si no el país no progressaria. I per avançar has de poder arriscar. En un altre país aquesta gent no quedaria pel camí.
Hem de donar per fet que el públic és intel·ligent?
És un error pensar que el públic no és intel·ligent, pensar que és més imbècil del que realment és. Els programadors ens equivoquem si pensem que la gent és tonta. El que sí que és veritat és que no se’ns ha donat la formació per accedir a pràcticament res del món de la cultura, no se’ns ha preparat bé. A l’ensenyament reglat es dóna una mica de literatura, però res d’art, ni de teatre, ni de música. A la gent li hem d’anar donant pistes perquè s’enganxi i vagi seguint aquestes vies. A la programació del Temporada Alta tenim coses contemporànies i d’investigació i coses més populars. Si poses una persona a veure una cosa hipercontemporània i molt autoreferencial el primer cop que va al teatre, és com si a algú que vols que s’acostumi a llegir li dónes el Finnegans Wake, o l’Ulisses. Al públic li has de traçar un camí, perquè ningú puja tot de cop. Cometem l’error de pensar que la gent és tonta i dir “cacao pal mono”, això agradarà a tothom i s’ho passaran bomba. I no. La gent potser no ho conceptualitza, però d’alguna manera nota que l’estàs tractant d’imbècil. No hi ha res que agradi a tothom, la societat és molt diversa. Si ajudem la gent a traçar un camí de consum cultural i cada vegada li anem donant una mica més, accedirà a aquesta cosa rara que és la cultura, que com més en tens més en vols.
El discurs que la cultura és essencial sembla que només ens el creguem des de dins del sector.
Arriba un moment, fa vint o vint-i-cinc anys, que al sud d’Europa (no pas al centre ni al nord) s’instal·la la idea que de la cultura només en parlen els que en viuen, i doncs és un sindicat groc. Això comença amb Berlusconi. És el primer que ridiculitza la cultura i imposa un altre model basat en la teleescombraria i el populisme barat. Aquest discurs es va estenent i també el compra una part de l’esquerra. Petros Márkaris deia que el programa cultural de Syriza ocupava una ratlla i mitja. Que fins i tot l’esquerra defensi que la cultura és per a una classe social i prou no havia passat mai. L’esquerra hauria de defensar l’accés de tothom a la formació i a la cultura, perquè això és l’essència d’un país, el que li dóna personalitat. No podem pensar que la cultura és una cosa supèrflua.
El pressupost que es dedica a la cultura és ínfim.
És ridícul. No hi ha cap altra àrea amb aquesta proporció. La cultura representa el 0,7% del pressupost total a Catalunya, el 2,8% a França i el 3,2% a Alemanya. Passar del nostre 0,7% al 3,2% d’Alemanya voldria dir multiplicar el pressupost per quatre i mig. Si en sanitat o ensenyament tinguéssim una quarta part del que tenen allà, això seria una catàstrofe total. Ja sabem que de diners no n’hi ha, però és que el pressupost que es dedica a la cultura fa riure. I, en canvi, la cultura és l’única cosa que cohesiona un país i li dóna sentit de futur.
Un país sense cultura…
…es converteix en una unitat de producció, en un lloc que està molt bé per acollir turistes o en un no sé què, però no és un país. Un país ha de tenir la seva economia però ha de tenir una ànima, una manera de veure el món. La cultura és el que et dóna la manera de veure el món.
La solució passa per l’educació.
Sí, la base és la formació des de baix. Quan la gent et diu que la cultura és minoritària, el que vol dir és que en aquest país donem una formació que fa que només unes minories accedeixin a la cultura. La formació la té tothom, és obligatòria. Repeteixo, com és que en aquesta educació hi entra una mica d’història de la literatura i res més? Això és un error històric, com també crec que és un error que la conselleria de cultura i la d’ensenyament estiguin separades.
Tenim un bon patrimoni dramatúrgic i uns bons dramaturgs, malgrat tot?
Aquí, com també passa a Itàlia, a pesar de tot les coses tiren. Som un país potent des del punt de vista escènic. A Catalunya ara mateix tenim molts més dramaturgs dels que ens tocarien. Pel Torneig de Dramatúrgia hi passen una barbaritat d’autors. Hi ha una massa crítica grossa que escriu, i en surten coses que estan bé i que són molt diferents. Des de la Lluïsa Cunillé o el Xose Miró al Jordi Galceran, i pel mig hi ha de tot. Com que no hi ha un pensament general de país que es proposi articular la cultura com a eix conductor, el que s’ha de fer és anar tirant, i alguna cosa queda.
Quin paper haurien de jugar les administracions en el suport al teatre i a la cultura?
D’entrada, les administracions haurien de creure que la cultura és un dels eixos potents i que donen sentit al país. I llavors plantejar-se com l’ajuden. En els moments que estem ara, que són molt complicats, jo em centraria en els continguts. Durant anys hem construït teatres i auditoris, infraestructures. Això ha provocat que tinguem les caixes però que a dins no hi hagi gaire res. Caldria centrar-se a posar-hi continguts i a posar-los de formes diferents. Si tenim a tot Catalunya seixanta teatres ben equipats però que només poden programar quatre o cinc coses a l’any, per què no associem un artista a cada teatre durant quatre anys? I que tingui dret a fer-hi una producció seva. I que tingui l’obligació de relacionar el teatre amb la gent de la ciutat. S’han de pensar coses així, perquè no tenim tants diners. Quina fórmula és millor, la pública o la privada? Totes són bones, depèn de com es facin. Hem de buscar fórmules light, que no requereixin tanta estructura i que se centrin sobretot a relacionar el contingut amb la ciutadania.
Els polítics haurien d’anar més al teatre?
Els ciutadans –i, per tant, també els polítics– haurien d’anar més al teatre. Com també haurien d’anar a veure més exposicions o concerts de música contemporània i haurien de llegir més. No crec que els polítics siguin gaire diferents de la ciutadania de la qual formen part. I entre els polítics, hi ha de tot. N’hi ha que se’n fan un tip, d’anar al teatre, i n’hi ha que no hi entraran mai. També hi ha gent que no ha entrat mai en un teatre i que no cal que hi entri. Quan una cosa no és la teva, no ho és. El que sí que és estrany és que hi hagi persones mínimament formades que no necessitin cap àmbit artístic o de la creació. En Lluís Pasqual em deia que som els llibres que hem llegit. I sí, és veritat, som en bona part els llibres que hem llegit i les pel·lícules que hem vist. Si som els llibres que hem llegit i vivim en un país on la gent no llegeix, què coi som…?
El sector està desanimat.
És normal. Quanta gent surt cada any de l’Institut del Teatre i d’altres escoles? Quants en podran viure? Hi ha molt poques opcions. I els que en viuen ho fan molt justament, excepte els cinc o sis grans noms de cada àmbit. Però l’important és la massa crítica, que hi hagi un piló de gent que pugui dedicar-s’hi. Com pot ser que no hi hagi a Barcelona un espai en què puguis veure sempre coses de creacions contemporània? Quan aquí som una potència. Te’n vas a fora i veus l’Àlex Serrano, el Roger Bernat, el Xavi Bovés… i els que em deixo. Els continguts són el més important. Tenim molts teatres però ens hauríem d’esforçar a posar-hi una mica més de contingut.
De fet, el Temporada Alta va començar sense infraestructures.
Això ens va permetre sobreviure en moments econòmicament difícils. Si l’estructura és molt grossa, quan hi ha una crisi només pots abaixar el cost de continguts. En cultura l’important és el contingut, i el continent ja s’anirà fent.
Sempre heu treballat amb llibertat?
Tenim 890.000 euros a l’any d’empreses privades, una barbaritat, però en 25 anys mai mai mai una empresa ens ha dit els espectacles que havíem de fer. Si anéssim al model anglosaxó, que fossin les empreses les que decidissin què hem de programar, llavors ja seria una altra història. No hi hauria internacional ni creació contemporània ni dansa. Amb les empreses hem de buscar-hi totes les complicitats i que obtinguin tots els retorns possibles, però el projecte no te’l poden marcar. Hi ha el límit artístic. La programació no pot dependre del cap de màrqueting de no sé quina empresa.
La gràcia, suposo, és tenir molts espònsors i no dependre massa de cap d’ells.
És molt millor tenir molts espònsors mitjans o petits que no pas un de molt gros. El Festival d’Avinyó tenia un gran espònsor que era l’IBM. En un moment determinat, IBM va deixar de col·laborar-hi i el festival va patir una crisi immensa. Quan en tens molts, no n’hi ha cap que tingui la potència per dir-te que volen que programis tant sí com no un determinat espectacle, i no tens el risc que l’any que ve et deixi i se t’ensorri tot. Al Temporada Alta, més del 51% són recursos propis: espònsors més taquilla. I el 48% és diner públic. No crec que hi hagi cap altre festival d’aquest tipus que tingui només un 48% de diner públic. Però l’objectiu nostre seria arribar al 33% de taquilla, 33% d’espònsors i 33% de diner públic. Augmentar el percentatge de taquilla no és fàcil, perquè ho tenim tot ple. L’única via seria apujar el preu de les entrades, i això no ho farem. Ja tenim uns preus alts. Sí que tenim una part important d’entrades destinades a gent que no pot pagar més, i això tampoc ho canviarem. A part, durant tot l’any treballem amb les escoles i instituts.
Us dediqueu a sembrar.
Sí, i notem que té sentit fer-ho. L’any passat els nanos d’un institut de Salt van veure una peça de dansa contemporània de La Veronal i molts d’ells van sortir dient que havien descobert tot un món. Fem anar als instituts el Sergi López, el Lluís Homar, el Blai Mateu… Aquesta és una cosa maca i apassionant. És molt important que totes les arts entrin a l’ensenyament. Ara mateix no s’entén gaire que la gent que va al teatre durant el Temporada Alta no hi vagi més la resta de l’any.
En Xavier Albertí em va dir que la gent que es dedica al teatre és d’una qualitat humana excepcional. Hi estàs d’acord?
Amb l’enunciat general, no. És un pèl optimista, en Xavier. Hi ha molta gent que es dedica a l’art que és d’una qualitat humana excepcional, com hi ha molts escombriaires que són d’una qualitat humana excepcional. I també hi ha, en tots els camps, persones que no tenen gaire qualitat humana. És veritat que l’ambient amable del món teatral potser permet més aquesta qualitat humana. Però no crec ni que la cultura ens faci més bones persones –hi ha els exemples dels nazis, etcètera etcètera etcètera– ni que els qui es dediquen a la creació siguin especialment bones persones. Miquel Àngel era un fill de puta impresentable. Els grans genis no els vull conèixer.
Què et sedueix més, la bellesa o la intel·ligència?
Seduir, la bellesa. Les coses belles et toquen i t’enamoren. Captivar i admirar i desitjar, la intel·ligència.
Se’t veu feliç, dirigint el Temporada Alta.
He de reconèixer que ens ho hem passat molt bé. I ens n’hem sortit, encara que no hàgim aconseguit coses que voldria haver aconseguit.
Fins quan seràs al capdavant del festival?
Per poc temps més. Que hi sigui jo o que hi sigui un altre no té gaire importància. Serà bo que hi entri un altre aviat, i serà bo que de cara enfora faci moltes coses diferents.
I llavors què faràs, et trauràs l’espina i muntaràs l’editorial?
Això segur que no.
Com que deies que en el tema editorial havies fracassat…
Un fracàs i un èxit són dues estafes. Diferents, però estafes. No n’hi ha, de fracassos ni d’èxits. Has de fer el que creus que has de fer en cada moment.
Què voldries aconseguir abans de plegar?
El repte més pendent que tenim, i el que més gràcia em faria, és convertir Girona en una ciutat del teatre. Que des de P3 fins als màsters més sofisticats, el teatre i les arts escèniques juguessin un paper que no juguen enlloc més. Com que el festival atreu molta gent que hi ve a treballar, que part de la feina d’aquesta gent fos també anar a escoles i a instituts. Per què no fem un batxillerat escènic en què donin classes l’Homar, el Pou…? I una FP…? Si la cultura fos l’eix conductor de la ciutat –és més fàcil fer-ho en una ciutat que en un país, i que des de Girona irradiés a tot Catalunya–, crearíem un ecosistema en el qual es voldria instal·lar a viure-hi gent del món artístic i del món de la creació, d’aquí i de fora. Ja anem fent coses discretament en aquest sentit.
Continuo pensant que l’autoestima gironina us ha ajudat.
Sí que és cert que Girona es veu, i en canvi Tarragona i Lleida es veuen molt poc. Des de Girona més aviat percebem entre els gironins un cert acomplexament. Del Temporada Alta, ens diuen “que bé que surti d’aquí una cosa que està bé”. El que ha canviat Girona i l’ha fet una ciutat més viva és la universitat. Abans estudiava molta menys gent, però la gent jove que estudiava se n’havia d’anar a fora. Una altra cosa és que a Girona la societat civil potser és més activa que a d’altres llocs. Al Temporada Alta tenim el suport de 150 empreses, són moltes empreses. Un et dóna 3.000 euros, l’altre 30.000 i l’altre 40.000, però tots creuen que hi han de ser. I l’atzar també ha jugat a favor nostre: hem tingut coses que ens han anat superbé com els curtmetratges de presentació. El vídeo d’aquest any ha despertat reaccions de la tira de països. Pretenem reivindicar que la cultura és la cosa més útil que hi ha.
Foto: Martí E. Berenguer
0
0
